Autoria: Marc Fernandez
Diumenge, 28 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
La relació amb els meus sentiments és una mica particular. Si hagués d’escollir entre definir-me com a sensible o definir-me com a insensible, dubtaria d’on posicionar-me. Probablement sigui les dues coses per molt contradictòries que semblin.
A la meva feina es requereix una ment desperta i alliberada de complexos emocionals. Allà està mal vist que els homes plorin o sentin gairebé qualsevol cosa. L’entorn és seriós i apàtic a parts iguals. I per defecte la meva vida s’ha contagiat d’aquesta apatia fins el punt que la sensibilitat ha quedat relegada a la meva petita llibreta vermella on prenc nota d’alguns versos que em venen al cap i que em serveixen per deixar volar el cor de tant en quant. No he acabat cap poema i mai ningú ha vist aquesta llibreta, ni tan sols la Gisela. Aquesta llibreteta conté tota la meva presència sentimental i em moriria de vergonya si algú la veiés.
No obstant això, des de que he conegut la Kassia i el Joan les meves emocions estan a flor de pell. Sento que passo de l’alegria més desbordant a la tristor més profunda en qüestió de segons. I em sento esgotat, descentrat i fora de mi. Mai havia plorat davant de ningú, i ara el Joan em conté mentre deixo anar tota la tristor i la frustració en un mar de llàgrimes que sembla que mai acabarà.
El pitjor de tot plegat és que no sé si em desagrada…
*
Mai m’havia pillat per ningú d’aquesta manera, fins el punt d’anular-me per complert. I això em fa sentir completament vulnerable, jo que sempre m’he considerat un home ordenat, meticulós, calculador i fort. Sempre he tingut l’encert de gestionar les emocions i relegar al meu espai privat (allà on ningú no em pot veure) els excesos emocionals. El més curiós és que tot plegat em fa sentir ben viu, a diferència de la meva vida rutinària i monòtona, mancada d’emocions. És alliberador poder plorar sense més quan el cos ho demana, deixar-se abraçar en aquests moments de feblesa. Què nassos! Poder sentir la vulnerabilitat sense vergonya.
Per què ordre, disciplina i productivitat han d’estar renyits amb sensibilitat? Som menys eficients si sentim? D’acord, la meva feina necessita de molta sang freda; però què passa la resta del temps que no estic fent “aquelles tasques” més escabroses? Al contrari, el fet d’acumular emocions pendents no afecta encara més negativament aquells moments que requereixen que l’atenció estigui al 150%?
En realitat la Kassia i el Joan no han fet sinó desbordar un tema que ja estava qüestionant-me abans de coneixe’ls. La seva presència a la meva vida ha disparat i accelerat aquesta inquietud. Sento que em trenco i, per primera vegada a la vida, m’ho miro esperançat. Com aquell que va al cinema amb el sac de crispetes i s’acomoda en la primera filera amb la idea de gaudir al màxim de les següents hores del seu temps. Ara i aquí, als braços del Joan, plorant com el nen que va ser negat, deixo anar tota la meva misèria llàgrima rere llàgrima. I sento que em buido, que em netejo i que, per primer cop, tinc l’oportunitat de tornar a omplir-me con em surti dels nassos.
*
– Com et sents, Marc? -em pregunta el Joan després d’uns minuts en els quals ja no ploro.
– 42, Joan.
– … -el Joan em mira de reüll intentant separar-se de mi, però no el deixo anar.- 42?
– A banda de respondre al sentit de la vida i de l’univers, són els minuts que he estat plorant. A la Kassia l’hauria fet gràcia aquesta referència.
– La Kassia?
– Crec que estem sortint, tot i que no ho tinc gaire clar… En qualsevol cas, m’agrada. Tu també m’agrades. Estic fet un embolic, Joan…
– … -sento com el Joan pensa. No el veig i ell tampoc no es mou, però sento com reflexiona.- Què et sembla si ens estirem al sofà, abraçats, i m’expliques tot des del principi?
El seu to és serè i afable. M’agrada la seva forma de sentir i d’estar. M’agrada com m’acompanya i com posa cordura on jo sumo bogeria. Pensant en això em separo d’ell i accepto amb un gest del cap. En Joan m’agafa la mà per guiar-me fins el sofà i no puc estar-me d’arrencar de nou a plorar.
*
Com pot un gest tan senzill, com el fet que algú t’agafi la mà, estar tan carregat d’estima i afecte? Les llàgrimes d’ara són d’alegria. Mai m’havia sentit estimat i de cop aquesta força em creua tota l’espina dorsal. I ric. Ploro i ric alhora com un autèntic boig. I el Joan, després de la sorpresa inicial, riu amb mi amb el seu riure silenciós que tant m’agrada.
Estiro d’ell i l’abraço per la cintura, per aquella fina cintura que tant m’agrada acariciar quan acabem de tenir sexe. I després de mirar-lo una bona estona als ulls entelats per les meves llàgrimes, el beso. Un petó intens i dolç alhora, com les sensacions que em provoca aquest home.
– T’estimo, Joan.
El Joan somriu.
– T’estimo, Marc.
Somric.