Autoria: Kassia Langley
Un moment. Necessito revisar el que està passant des de fa dos dies.
Abans de conèixer el Marc infinites vegades he desitjat trobar una persona que em parlés i tractés d’aquesta manera. Fins ara, els homes que m’anava topant eren imbècils, com a mínim, amb una única idea fixa al cap. D’acord. Entenc que estar davant la presència d’un d’aquests micos em podria fer estar a la defensiva, i suposo que aquí fins i tot ho gaudiria.
Aquest tio és un caçador, com la resta, i ho ha reconegut de bon principi; reconeix obertament que l’agrada el sexe i que no vol deixar els dissabtes de cacera, la qual cosa em fa sentir tranquil·la. Suposo que l’honestedat i la transparència tenen aquest efecte. I a més és afable en el tracte. Ha demostrat una paciència infinita amb el meu mal caràcter tot i que el fa sentir qüestionat i vulnerat, cosa que sabent la seva història és altament comprensible. Això porta implícit un interés que va molt més enllà del sexe, no? Fins el punt de fer propostes que demostren que vol cuidar-me. D’acord, són només paraules i quedaria veure què passa una vegada tot pactat. Igual després la seva actitud canvia i és més imbècil que els tios anteriors. Però això només ho sabré si aposto per coneixe’l.
*
Aquesta aposta és la que em fa por. Tinc la sensació que estic en aquell moment de la vida en què m’ho jugo tot. Si surt bé, premi! A la fi podré construir una relació decent. Però si surt malament… No és només un fracàs. És UN ALTRE fracàs. Quants fracassos més estic disposada a patir? Crec que ja no té cabuda cap més. Si fos així, i al final aquest tio és un imbècil, m’enfonsaré del tot? Em perdré? A la llum d’això, vull arriscar-me realment?
Si poso en una balança el potencial guany i la potencial pèrdua, què pesa més?
– Kassia. No cal que prenguis una decisió ara mateix. Els dos tenim moltes coses a pensar. No tenim pressa. Tu mateixa vas dir divendres que abans de començar a sortir estaria bé coneixe’ns una mica en entorns més distesos i valorar si ens interessa l’altre. M’agrades i no vull perdre el contacte amb tu, sigui quina sigui la decisió que prenguem al final. Tenim aficions en comú i aquests són espais molt vàlids per coneixe’ns sense riscos afegits. Poder ens estem forçant en crear un espai íntim i és millor començar per un espai més relaxat.
M’escolto de forma atenta el que em diu el Marc i en quant acaba continuo amb les meves pròpies elucubracions.
*
“Si poso en una balança el potencial guany i la potencial pèrdua, què pesa més?”, em torno a repetir mentalment. “Les pèrdues les tinc bastant clares. Quins serien els guanys?”, em responc. Quin és el guany d’estar-se en una relació? Per a què estaria disposada a patir situacions de vulnerabilitat? Sí que és veritat que quan hem estat connectats mola la sensació agradable d’estar entre els seus braços, sentir la seva mirada atenta sobre mi tot escoltant el que dic. És indubtable que el Marc m’agrada. Però em costa diferenciar si m’agrada perquè satisfà una necessitat del meu ego o perquè sento alguna cosa pura. No crec que senti res pur, perquè la meva ment està contaminada, sinó de què estaria fent l’idiota tota l’estona… Sóc capaç de relacionar-me des d’un altre punt que no sigui la meva necessitat? Podria cobrir-me jo les meves necessitats?
*
I què necessito? Probablement sentir-me valorada i acceptada tal qual, amb les meves virtuts i els meus defectes. Sentir-me bonica a través dels ulls dels altres, ja que els meus estan esbiaixats. Sentir que algú, a banda de la meva mare, m’estima… No és un pèl contradictori? Si defujo el compromís amb la penya, com puc esperar que em valorin, acceptin o estimin, inclús? Vull dir, si ni jo mateixa em dono permís…
D’acord. Si no arreglo algunes coses abans segurament condemnaré aquesta relació al fracàs. Malauradament el Marc ha aparegut ara a la meva vida. I clar, té raó quan diu que no cal prendre ara una decisió. Però demà, o dintre de dos mesos, la cosa no serà gaire diferent. Aprendre a valorar-me és una cosa que porto anys treballant i, d’acord, he avançat, però encara em queda molt de camí! Ell ja ha manifestat que no vol més drames, amb la qual cosa estic d’acord. Poder el més sensat, com diu, és deixar-ho córrer. Buf! Quin pal tot plegat!
Just en aquest moment el Marc torna a seure davant meu. Espera! Quan s’ha aixecat?
– On has anat?
– T’he dit que anava al lavabo.
– Hòstia! Ni m’he assabentat!
El Marc em mira amb preocupació. Està seriós. Igual ha pres una decisió ja. Suposo que els dos estem d’acord en deixar-ho córrer…
*
– Kassia… -s’aclareix la veu.- He estat pensant en el que he dit abans. Allò de centrar-nos en els espais d’oci comuns, saps? -assenteixo.- El cas és que crec que ha estat la por qui ha parlat. No és que la idea ara em sembli pas malament i si a tu t’està bé ho accepto. El que vull dir és que… crec que sento alguna cosa per tu. I això no em passa massa sovint. Enmig de tot aquest caos, del cansament fins a l’extenuació… m’agrades. No només en l’aspecte físic, vull dir. M’agrades m’agrades. Molt. M’agrades molt.
Arrenco a riure.
– Sí, m’estic embolicant jo sol per tal de no dir el que sento.
– I què sents? -pregunto amb el somriure dibuixat al rostre.
– Que m’agrades.
– Això ja ho has dit.
– Es pot estimar algú en dos dies? A banda de la Gisela, no he estimat mai ningú. Tampoc no sabria reconèixer si és estima, doncs. Sento una cosa aquí -s’assenyala la boca de l’estómac- que em fa sentir bé. Tinc ganes de coneixe’t. Tinc ganes de descobrir amb tu sensacions noves. Només he estat en dues relacions i van ser un complet desastre. Em sentia qüestionat a totes hores, i semblava que tot el que feia estava malament. Odiava quan em miraven amb aquella cara de “ets un puto pervertit de merda” perquè insistia en voler anar de cacera els dissabtes. Poder és egoista el fet de demanar-ho, però a mi m’ajuda a regular-me. I, des de fora, poder sembla una puta excusa barata per fer el que tots els homes fan. No ho sé. Igual tenen raó. Però tinc dret a voler estar bé. Ja he patit prou.
*
Se li humitegen els ulls i la veu se li trenca, així que para un moment de parlar i acota el cap.
– És cert -continua al cap d’una estona- que tu també m’has mirat d’aquella manera de “tu ets com tots els altres homes” i tampoc m’agrada. Però has entès perfectament la meva necessitat d’anar de cacera i no sembla agobiar-te la idea que pugui tenir sexe fora de la relació. Poder m’he fet una palla mental i són més les ganes que passi que el fet que hagi passat realment. Espero no estar errat.
Nego.
– Gràcies -continua.- El que vull dir és que sento que amb tu puc aprendre a ser jo mateix en relació. Mai no m’han estimat i mai he estimat. I segurament m’equivocaré moltes vegades i et faré mal. Però vull aprendre a fer-ho millor. Vull coneixe’t, comprendre’t. Vull aprendre a estimar-te i que t’hi sentis. Vull deixar de sentir-me protegit només quan estic sol i aprendre a compartir-me. Avui no ho he fet pas tan malament, no?
Torno a negar amb el cap.
– Per què t’hi vols arriscar, tu? -pregunto quan veig que el Marc no té res més a dir.- Vull dir, quina motivació trobes per confrontar la teva por? Què passa si surt malament?
– Si surt malament doncs almenys ho hauré intentat. Mira, és un fet que ningú, a banda de la Gisela, m’ha estimat. Si no surt bé, podré continuar en el mateix punt.
– I si surt bé?
*
El Marc aixeca les espatlles.
– Si surt bé els dos guanyem, no? No sé. Per què la gent vol estar en una relació?
– És el que em pregunto des de fa una estona. Quin sentit té estar-se en una relació quan la majoria de les vegades ni tan sols ens relacionem de forma profunda, sinó que passem de puntetes per tal que no ens canviïn gaire.
– Jo vull canviar. Estic fart de mi, sincerament!
– Jo també estic farta de mi! M’engegaria a prendre pel sac!
Els dos riem una bona estona. Després el Marc es posa seriós i estira les mans cap a mi. Se les agafo.
– Saps de què tinc por, Marc?
– Que et faci el mateix que t’han fet els altres homes?
– A banda.
– No.
– Tinc por de sortir amb tu perquè necessito que em mimin i em cuidin. No seria just per tu.
– … -el Marc em mira de forma atenta.- Et puc fer una pregunta compromesa? -diu finalment.
– Si.
– Sents alguna cosa per mi o només t’agrada el meu físic?
– … -inflo les galtes amb aire i me’l miro vergonyosa.- M’agrades més enllà del físic.
– Pots sentir-ho ara, aquí, enmig d’un dinar que deu estar ben fred, amb les mans agafades? Ho pots sentir?
– Si, ho estic sentint -ens reflexem en la mirada de l’altre.
– Doncs grava’t aquesta sensació. Sempre que la sentis, no tinguis por a demanar-me mimos i cures; vull estar per tu. Si alguna vegada deixes de sentir-ho, parla amb mi de forma honesta. No demano més.
*
Somric. Somric molt. Sóc una nena de quinze anys que s’acaba d’enamorar. Ara ric. I ploro. Les dues coses alhora. I li apreto les mans amb força fins que posa una ganyota de dolor. Aleshores, ell s’aixeca deixant les meves mans i es torna a posar darrera meu per abraçar-me de nou. Sento la seva escalfor, però ara no és al ventre, sinó al cor.