Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Plaça Osca, Sants, Barcelona
Durant una bona estona mengem en silenci delectant-nos amb els sabors i els aromes dels menjars que hem demanat, tot amanit amb el vi blanc deliciós que ha demanat en Marc. S’ha de reconèixer que l’ha encertat.
– D’acord -diu en Marc per trencar el silenci.- Jo ja he fet la meva part. Què me’n dius de tu? Divendres passat en alguna d’aquestes confessions velades em vas dir que molts homes t’havien fet mal, motiu pel qual estaves i estàs a la defensiva amb mi. Dissabte et vas reafirmar en això quan reconeixies que ho posaves realment difícil perquè et sents vulnerable davant els “homes de revista”.
– N’estic convençuda que jo no vaig emprar aquesta paraula.
– Quina?
– Vulnerable.
– No et sents vulnerable?
– Si. Continua.
Noto que ara sóc jo la que estic nerviosa. No m’agrada que m’avaluïn però suposo que és just després de l’avaluació exhaustiva que jo he fet amb el Marc. Té sentit que una relació comenci així?
– Et ve de gust explicar-me què t’ha passat amb els homes per estar així?
– Així?
– Tan a la defensiva.
– He tingut la mala sort de topar-me amb uns quants idiotes -el Marc em mira esperant alguna explicació més.- No sé, Marc. Si ho penso tampoc vindria a ser per tant. O si, no ho sé! Els tios només s’han apropat a mi per follar-me i en quant han tingut el que han volgut o s’han allunyat en complet silenci o m’han tractat com el cul fins que els he engegat a la merda. I això fa mal. És el motiu pel qual estic tan crispada amb la majoria dels tios? Doncs què vols que et digui? No en tinc ni idea. No sóc psicòloga.
M’estic enfadant.
*
– A mi les dones també m’han tractat malament i no per això penso que totes sigueu idiotes…
– Bien por ti, campeón -estic enfadada.
– No ho dic per comparar ni menystenir la teva percepció de les coses. Em preguntava si havia alguna cosa més.
Deixo els coberts sobre la taula d’un cop i la taula trontolla durant uns instants. El Marc em mira sorprès i no diu res.
– Què vols que et digui? Vols sentir que la meva vida és una merda? Doncs no. En comparació amb la teva he tingut sort; la meva mare m’estima i sempre m’he sentit molt ben acompanyada d’ella. Igual és que senzillament sóc imbècil i tinc que queixar-me d’alguna cosa.
– I pel teu pare?
– El meu pare no sé qui és. Es va follar la meva mare i va desaparèixer sense més.
El Marc em mira com si per ell tot tingués sentit. En veure que jo no estic en el mateix punt i que més aviat segueixo enfadada decideix canviar l’estratègia.
– D’acord, és evident que és un tema del qual no vols parlar. Prefereixes que relaxem la conversa i parlem d’altres coses menys intenses?
La seva comprensió em molesta, em fa sentir petita.
*
No, ell no em fa sentir res. Sóc jo que ja he tornat al mode imbècil. De cop em sento empresonada en mi mateixa. Voldria fer com ell, que tot i sentir-se incòmode s’ha pogut confrontar i explicar-me la seva vida. És agradable que la gent es comparteixi amb tu, però a mi em fa pànic compartir-me. L’ha encertat, em sento extremadament vulnerable, ja no només davant dels homes guapos, sinó davant del món i de la vida en general. I si no m’agrada la paraula de la seva boca és perquè em fa sentir nua. No m’agrada que em vegin vulnerable. Puto Marc!
– No… -dic amb un fil de veu.
Es nota que el Marc no esperava aquesta resposta i ara em mira de nou amb atenció. Sento que em travessa amb la mirada, com si furgués al meu cap per aconseguir un mínim d’enteniment de què passa amb mi. Sóc una muntanya russa emocional. Ara somric, ara ploro, ara crido. Ara dic que no, ara dic que sí, i ara el contrari. No hi ha per on agafar-me, encara que tampoc em desagrada que sigui així. Suposo que és la meva manera d’escapar-me dels altres.
*
– La meva mare té la Sida, saps? -el Marc obre els ulls.- Els metges la tenen molt controlada i està bé, no corre perill, o no més que qualsevol altra persona, vaja -el Marc alivia el rostre.- Li van diagnosticar quan jo tenia vuit o nou anys, no ho recordo amb exactitud. I m’he passat molts anys patint perquè en qualsevol moment es podia morir. Cada vegada que em despertava corria a la seva habitació si no la sentia xiular des de la cuina. Cada vegada que arribava a casa de l’escola i obria la porta se m’encongia el cor. El silenci em recorda aquells moments de tensió eterns fins que comprovava que la mare encara era viva.
Silenci.
– Durant molt de temps vaig estar amb una psicòloga per treballar tot allò. Encara avui la visito per mirar de comprendre’m. Em va ajudar moltíssim i de no ser per la feina que vam fer no sé on estaria avui. Va arribar un moment de tanta obsessió que vaig acabar amb atacs d’ansietat cada poc.
El Marc allarga la seva mà per si vull agafar-li. Me la miro retincent i no em moc, però ell la deixa allà estesa.
– Ara que visc al meu pis, he relativitzat molt la por a la mort de la meva mare. Suposo que el fet de guanyar distància i no veure-la cada dia m’ha anat relaxant una mica. Tot i així, hi ha dies que encara em desperto neguitosa i l’haig de trucar. Passa de tant en quant. Si tornés a viure amb algú, tinc la sensació que tornaria el pànic a que en qualsevol moment aquesta persona pugui marxar. Tinc por a la mort, en particular; als finals, en general.
El Marc em mira en complet silenci i sento ganes de buidar-me encara més.
*
– Sempre he pensat que el fet de no conèixer el pare no m’afectava. Va ser la Judit qui em va fer veure que estava negant emocions que tenia tancades dintre meu.
– La Judit?
– La psicòloga -el Marc assenteix i de sobte m’adono que en algun moment l’he agafat la mà sense adonar-me’n.- Si a més afegim que les meves experiències amb els homes han estat un complet desastre, crec que puc dir amb molta certesa que el que em passa és que tinc por al compromís, a connectar-me amb algú, especialment si és un home.
Agafo aire i respiro una estona per mirar de tranquil·litzar-me. El cor em va a mil per hora! Estic parlant de mi en veu alta!
– He tingut sexe amb noies i em sento molt diferent que quan tinc sexe amb homes. No dic que les dones siguin millor que els homes, però en el meu cas les experiències han estat més relaxades i em deixo portar pel que passa i sento a cada moment. No és menys cert que mai no he pensat en tenir una relació estable amb una dona, per la qual cosa suposo que tot és favorable a sentir més comoditat amb elles.
El Marc arrufa el nas i fa un gest curiós amb la boca per pair això últim que he dit.
– T’entenc -diu finalment.- A mi em passa igual amb els homes. Els penso per tenir sexe però no per establir una relació de llarga durada.
– Crec que això té un nom… Bisexualitat heteroromàntica…
– Caram… Veig que estàs molt posada en aquests temes -em mira al temps que es porta un mos a la boca.- Puc fer-te una pregunta?
– Si -dic dubitativa.
*
– Si tinguessis una relació de llarga durada amb una dona (ja sé que m’has dit que de moment no tens cap interés), sentiries igualment aquesta por a l’abandonament?
“Por a l’abandonament”, repeteixo en el meu cap. De cop m’adono que parlar amb algú de confiança ajuda a ordenar les idees i etiquetar d’una forma més efectiva. No és que sigui molt fan de les etiquetes, però reconec que van molt bé per comprendre’s i gestionar-se una mateixa; ajuden a ordenar el cap. En qualsevol cas, m’adono que em sento còmoda parlant de mi amb el Marc, i això sí que és tota una novetat.
– Uhm… Diria que em passaria igual. No crec que la por al compromís sigui exclusiu als homes, sinó a totes les persones. Tampoc no tinc amics profunds i sóc més de conèixer molta gent per anar variant. És una manera d’evitar el compromís.
– Entenc. I en base a tot això que m’has explicat, que necessites de mi per tal que et sentis més còmode? Hi ha res que pugui fer que t’ho faciliti? I, sisplau, fes un llistat als Reis que es puguin acomplir; no em demanis que em talli el penis ni coses per l’estil, que et veig venir!
Arrenco a riure i casi se m’escapa el mos que tinc a la boca. Durant una estona els dos riem a gust, després m’agafa de nou la mà i m’acaricia amb el seu polze de manera suau. Se’m posa de nou aquell somriure tonto que em surt quan estem així i em pugen els colors a les galtes, la qual cosa sempre fa exclamar el Marc.
*
– Estàs guapíssima quan et pugen els colors. M’agradaria molt besar-te. Puc o ara no toca?
Assenteixo amb el cap i ell s’aixeca de manera lenta i es posa darrera meu. M’embolcalla amb els seus braços de manera que noto la calor que exhuma el seu cos i observo com em puja la temperatura i alguna cosa neix al ventre. El sento a la meva oïda i al poc els seus llavis deixen un suau petó a la meva galta. Després deixa la cara recolzada sobre la meva i aguarda una estona així. Em sento molt bé entre els seus braços i em sembla un moment gairebé màgic. Tanco els ulls i el sento a prop, no només físicament. Finalment, desfà l’abraçada i torna al seu lloc davant la mirada atenta dels nostres veïns de taula.
– Això m’agrada -dic responent a la demanda que m’ha fet just abans del petó.
– Poder estaria bé deslligar de moment aquesta relació del sexe?
– Uhm… no sé. M’atreus molt sexualment, la veritat, i m’excito quan t’apropes a mi. No em desagrada que passi i trobo que si surt d’una manera natural, doncs està bé. El problema sempre ve després. És aleshores quan surt la inseguretat.
– Justament per això ho dic. Coneix-me i valora quina mena de persona sóc. I si t’hi acabes sentint còmoda, ens ho replantegem.
Penso el que m’està plantejant.
*
– No és millor que aquestes coses surtin de forma espontània?
– Bé, a mi de forma espontània em venen ganes de follar a totes hores. M’ajudaria saber a què atenir-me per reorientar la meva energia. Vull dir, si la porta al sexe és oberta és molt probable que busqui que passi. Si la porta és tancada, ni que sigui temporalment, m’ajuda a posicionar-me amb tu. No sé si m’explico…
Assenteixo amb el cap.
– No sé si m’acaba de convèncer la teva proposta. Entenc el sentit de plantejar-la i t’ho agraeixo de tot cor. El cas és que tampoc m’agradaria caure en el negacionisme o la repressió. M’agradaria que les coses poguessin fluir entre nosaltres. Poder el tema igual és més simple.
– Doncs explica-m’ho perquè per mi és molt difícil de trobar un encaix sense que algú acabi patint.
– Poder es tractaria de que anessis amb compte i acceptessis un no per resposta, ja sigui verbal o no. Vull dir, de la mateixa manera que podem llegir els gestos quan intentem seduir algú i saber si té o no interés, no entenc per què aquestes habilitats es “perden” quan es tracta d’una relació que vol ser estable. Semblaria que pel fet de ser parella ja hi ha carta blanca per servir-se quan un vol, i no crec que sigui cert. No només no és cert sinó que ho trobo una falta de respecte el fet de pressuposar-ho.
*
– Entenc. I què passa si sóc nefast per llegir les teves senyals? Pensa que no et conec prou.
– Doncs que t’equivocaràs.
– I et faré mal i posaràs el crit al cel. No vull més conflictes entre nosaltres.
– Doncs aleshores millor pleguem veles.
– Apa! I ara?
– Perquè en una relació sempre n’hi hauran, de conflictes! Ens estem coneixent i cadascú portem les nostres motxilles. D’acord, probablement tu ho facis millor que jo en gestionar-te. Però els dos tenim les nostres coses a millorar. Et mentiria si et digués que no posaré el crit al cel si em toques la fibra. La qüestió és que si no estàs disposat a que passi, no té cap sentit continuar parlant d’un possible nosaltres.
El Marc em mira poc convençut.
– Sincerament, no vull problemes. Però tampoc vull negar-me l’oportunitat de coneixe’t. Tu no creus que pugui existir una relació on les parts s’entenguin i no necessàriament hagin d’haver conflictes?
– En los mundos de Yupi, sí. En aquest món vivim i ens relacionem des del nostre ego per la qual cosa estem condemnats a conflictuar-nos tota l’estona. No crec en les mitges taronges però no és menys cert que anem pel món buscant l’altra meitat de nosaltres. Ens sentim buits i pensem que algú ens omplirà de forma màgica. És una merda!
– I què n’hauríem de fer, doncs? Aquest panorama que pintes no sembla tenir sortida…
*
Arronso el nas i em delecto amb un parell de mossos i un bon glop del vi abans de respondre.
– El problema que jo veig és que estem tan cecs que a banda de fer-ho malament a sobre ens dediquem a buscar culpables fora de nosaltres. Sóc la primera en fer-ho, no ho nego. L’única opció viable aquí seria començar a mirar-se un mateix i assumir responsabilitats. No és fàcil, però és el camí segur.
– La teoria està molt bé. I a la pràctica?
– No sé, Marc! A mi m’agradaria aprendre, però això no fa que de cop ho sàpiga fer. M’equivoco i de vegades ni m’adono. Què vols que et digui! Sembla que el problema el tingui només jo!
El Marc em mira confós i resta en silenci una bona estona. No parla, no menja, no fa res. Només pensa. Suposo.
– Mira, Kassia, aquest ritme és insostenible per mi. Et conec des de fa només dos dies i tinc la sensació que he viscut una vida sencera al teu costat. Em sento extenuat. Això no ho puc mantenir en el temps sense acabar malament. I suposo que cap dels dos volem que l’altra part pateixi.
– No. No vull que pateixis.
– Sóc conscient que per tu tampoc no ha estat fàcil i que també has patit. I jo tampoc vull veure’t malament.
– Sembla que t’estàs acomiadant… -m’entren ganes de plorar però me les aguanto.
De nou es queda en silenci.
*
– No vull que et quedis amb la sensació que tu ets el problema. Cadascú té la seva motxilla, tu ho has dit abans. Tu ets explosiva i jo defujo el conflicte. No vull crits, ni cops, ni escalar en la violència. N’he tingut prou durant la meva infantesa.
– I jo sóc la violenta.
– Jo no he dit això.
– Cridar no és violència?
Per tercera vegada el Marc es queda sense paraules i torna a restar en silenci sense fer res.
– M’agradaria dir-te que a partir d’ara em comunicaré d’una manera més calmada per tal d’expressar-te com em sento amb determinades situacions sense haver de muntar en còlera. La qüestió és que si ho sabés fer ja ho hauria aplicat.
– Entenc, Kassia, que les coses no canvien pel fet de verbalitzar el canvi. Poder ens podríem apuntar a un taller de comunicació no violenta.
Ara sóc jo la que em quedo en silenci davant la proposta del Marc.
– No estem ni sortint i vols que fem un taller per parelles?
– No, un taller per comunicar-nos des de la calma. Més igual si és per parelles o no. A tu et podria ajudar a gestionar-te l’ímpetu i a mi a connectar millor amb tu.
– Si tu ho fas tot bé!
– No és cert! Sovint no m’adono de l’impacte que tenen les meves paraules.
– Doncs avui ho estàs encertant prou bé.
– I estic esgotat.
– No deixaràs d’esgotar-te pel fet d’estar en un taller amb mi.
– Coi! Almenys m’orienta a la possibilitat de deixar d’esgotar-me! Per tu no tindria cap guany?
– No he dit que no m’agradi la proposta. Només dic que m’ha sobtat.
– D’acord. I què en penses, a banda de que t’hagi sobtat?