Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 8 de maig de 1999
Creu Coberta, Hostafranchs, Barcelona
Són les deu passades del matí d’un dissabte de temperatura ben agradable. El cel està totalment descobert, sense cap núvol, i el sol brilla fins a encegar-me. Fa més de trenta minuts que passegem després d’esperar-me una llarga estona al saló de casa dels Puig. En Joan justament s’estava dutxant quan l’he anat a picar, i els seus pares, amables, m’han fet passat i no han acceptat un no per resposta. La situació ha estat bastant incòmoda després d’una nit sense dormir.
Durant els més de trenta minuts que portem donant voltes com tontos, en Joan ha fet diversos intents infructuosos d’agafar-me la mà i preguntar-me si estic bé. No, no estic bé. Em sento com una puta i no sé ni per on començar a explicar-me. Així, camino en complet silenci amb el cap perdut entre els records d’una nit plena de gemecs amb en Raul.
Sí, amb en Raul.
Després d’estar-nos parlant una llarga estona mentre passejàvem pel barri, no sé molt bé com vam anar a parar prop de casa seva. Crec que vaig ser jo mateixa que vaig dirigir les nostres passes cap aquest racó de la ciutat, però tampoc ho tinc massa clar. Em sentia excitada pel company; o poder l’excitació era per fer alguna cosa que, teòricament estava prohibida. O, pitjor encara, la passió sobtada esdevenia alguna forma de venjança contra en Joan, no sé molt bé com…
*
– Crec que he volgut fer-te mal a posta… -dic finalment no massa convençuda del meu encapçalat.
– Oh, vaja… -el seu to no perd la suavitat i la tendresa habitual.- I com és això?
– Et molesta?
Quina merda de pregunta tenint en compte que és evident que no s’ha molestat. A banda d’això, quin sentit té preguntar-li a algú això quan has actuat de forma tan egoista?
– De moment prefereixo esperar-me a veure què m’expliques abans de treure conclusions precipitades. No, no estic enfadat.
– De vegades sembles un robot. Tens sentiments?
– Tinc sentiments, Kassia, i les coses em fan mal, t’ho asseguro. D’aquí a que m’hagi d’enfadar per una cosa que encara no sé hi ha un tros. Què et sembla si m’expliques què ha passat o en quin sentit m’has volgut fer mal?
– He passat la nit amb un company de feina. El cuiner.
– En Raul?
– Recordes el seu nom?
– Clar… Tampoc no ha passat tant de temps i no hi havia més gent a la cuina.
– Ja…
Les sabates xoquen amb les rajoles del terra fent un so rítmic fins a l’avorriment.
– Per què creus que m’hauria de molestar el fet que passis la nit amb el teu company de feina?
La seva integritat em posa nerviosa i m’enfada.
– Perquè me l’he follat.
En realitat m’ha follat ella a mi…
– Sí entenia que et referies a això…
– No et molesta?
– No.
La seva resposta és lleugera i va acompanyada d’un gest per agafar-me la mà.
– T’és igual?
– No em molesta, bonica, la qual cosa no vol dir que em doni igual.
– M’ha proposat de sortir.
*
En Joan em mira ben atent sense desdibuixar el seu somriure. El seu rostre està tranquil, relaxat, i la seva mà agafa la meva amb la mateixa suavitat i tendresa habituals. No diu res respectant el meu temps per continuar explicant-li.
– Probablement li digui que sí, tot i que he preferit donar-me un temps per pensar-ho.
– T’agrada?
– Sí, clar.
– I què en pensa de la nostra relació?
– Que ets un caradura.
En Joan riu divertit.
– Com puc ser un caradura?
– Perquè vols estar-te amb dues persones!
– I pensa que tu també ets una caradura?
– Per què ho hauria de pensar de mi?
– Perquè t’estàs pensant estar-te amb dues persones…
– No…
Fa estona que només parlo per tocar els nassos. Què busco exactament?
– No? -pregunta en Joan mirant-me de nou.
– No. No tinc intenció de sortir amb els dos.
No puc evitar un gest de nena petita com quan se’n surt amb la seva i, tot i que aparto la mirada, sento com en Joan em mira inquiet. A la fi una mica de reacció per la seva part!
Per la cua de l’ull veig com mou el cap en alguna cosa que sembla un assentiment. I al poc deixa anar la meva mà amb suavitat. Això em posa trista.
– T’estàs pensant amb qui sortir, doncs?
– Sí. Ell és monògam i clàssic en aquest sentit. I, sincerament, crec que jo també.
– Entenc… -la seva veu no amaga una certa tristor de fons.- Accepto la decisió que prenguis, Kassia, i desitjo que realment siguis feliç escullis l’opció que escullis.
Ja hi tornem, què pesat! Odio la seva integritat…
*
– Independentment de la teva decisió -el seu to ja sembla del tot restablert,- m’agradaria continuar veient-te, si tu vols. Creus que és factible que mantinguem una relació d’amistat?
– Sembla que ja has decidit que no t’escolliré.
– La teva explicació no deixa massa espai al dubte. No deixaré d’estimar n’Àlex ni de voler compartir-me amb ell. Si em dius que tu també prefereixes les relacions monògames, entenc que no t’interessa estar-te amb mi. No ho he entès bé?
– I sembla que te n’alegris!
– No m’alegro, Kassia, al contrari em posa molt trist la teva decisió. Però per sobre de la meva tristor hi ha l’estima que sento per tu. No vull col·locar-te en una situació incòmoda que et reporti patiment.
– Què vols dir?
– Que no vull carregar-te, a sobre, amb la meva tristor. Prou tens amb la situació que tens pel davant i la decisió que has de prendre com per afegir més tensió.
– De vegades estaria bé que et mostressis una mica més humà.
– Més humà vol dir posar-me a plorar i suplicar-te que no em deixis? Així em mostraria més humà als teus ulls? Què vols de mi exactament? Vols sentir que arribades a aquesta situació deixaré córrer l’Àlex? És això el que vols sentir? Quin sentit tindria fer això, Kassia?
– Les persones que ens estimem les hem de lluitar.
– Tu creus això? Per tu l’amor consisteix en una lluita?
Se m’escalfen les galtes de la vergonya que senti davant la merda de discurs que estic generant. Ni jo mateixa m’ho crec. Però no sé com sortir d’aquí.
*
És veritat que en Raul em va demanar per sortir. És veritat que m’ho estic pensant. Pensant el què? No tinc res a pensar! En Raul em fa por, per molt que també m’exciti. No sé què coi significa això i per què em passa. Dec ser massoca i voler autoflagelar-me; sinó quin sentit tindria haver tingut sexe amb en Raul? No m’agrada. O sí, però no de la mateixa manera que en Joan. En Joan és diferent a tots els tios amb els quals he estat. I en Raul és… un idiota més. No hi ha color.
Dit això, no vull compartir en Joan.
– No tothom estem tan ben moblats com tu, Joan. Sembla que sempre tens la resposta correcta a totes les situacions. Pacient, generós, amorós, incansablement perfecte…
– No sóc perfecte.
– Doncs ho fingeixes prou bé.
En Joan deixa anar aire al temps que s’encongeix guardant les mans a les butxaques del pantaló.
– Tornem al principi de la conversa, sisplau. M’has dit que m’has volgut fer mal a posta. Ho has dit en passat i tinc el dubte si no era més aviat un avís del que estava per passar.
Fa estona que no el miro i de cop m’adono que en Joan no és al meu costat. Em giro i està allà plantat, enmig de la gran vorera del carrer de Creu Coberta, tocant gairebé Plaça Espanya.
– Què vols de mi? -pregunta de forma un pèl freda.
El seu gest és dolç com sempre, però en els ulls la mirada agafa un aire més seriós i ferm.
– No ho sé.
I tot plegat em fa sentir una nena petita a qui estan reganyant per alguna malifeta.
*
En Joan dóna algunes passes cap a mi fins a col·locar-se just davant meu. Agafa les meves mans i em mira de forma fixa als ulls. Brillen més de l’habitual tot i que guarden la seva seguretat de sempre.
– Kassia, bonica, no voldria que ens féssim mal. Entenc els teus dubtes respecte la relació que et plantejo. I entenc que sentis la necessitat d’estar-te amb algú que et pugui donar la seguretat que busques. Sembla que jo no puc donar-te això… i agraeixo que en Raul sí que en pugui. No voldria perdre’t, no voldria que m’apartessis de tu. I alhora sento que només puc respectar les teves decisions. Estic a les teves mans, Kassia. El meu major desig és que tu siguis feliç, i entenc que la teva decisió es basa en això. Per tant, encara que em posi trist que marxis del meu costat, no puc més que alegrar-me que hagis trobat algú que et pot fer feliç. Com podria enfadar-me això?
Quan veig que les llàgrimes besen dels seus ulls jo també arrenco a plorar. Impulsivament deixo anar les mans i l’abraço amb força fins que sento que no l’estic deixant respirar. Només aleshores afluixo una mica, tampoc massa…
Em sento tan perduda i tinc tanta por de tot…