Autoria: Kassia Langley
Dijous, 27 de maig de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
A totes hores la seva mirada està clavada dintre dels meus records. Aquells ulls mel. No, els del Joan no, els del Pere.
En Joan és una gota d’aigua de sa mare, però els ulls els té clarament iguals als dels seu pare, en Pere. Igual de brillants i lluminosos, amb aquells color castany tan suau i dolç que literalment semblen mel.
Però quan traspasses la barrera visual del seu iris, en Pere guanya una profunditat tan infinita com si el mateix univers estigués contingut en aquells ulls. I ara, em miren a totes hores, estigui desperta o dormida. És igual on dirigeixi la meva visió, els seus ulls estan clavats en la meva memòria, en els meus iris… fins el punt que de vegades em costa parpellejar.
No sé si això m’espanta o em tranquil·litza, però justament aquesta incertesa és el que em té desperta a aquestes hores de la matinada…
05:05 hores
Darrerament, cada nit quan vaig a dormir i estic entorn de les dotze i mitja, el meu sistema d’alerta es dispara. Però des de fa dies no passa res. No hi ha rellotges aturats a les 00:37. No es mouen les parets ni apareixen éssers estranys a la meva habitació. I una vegada passa el primer minut després de l’hora en conflicte, el cos se’m relaxa i em dormo fins el dia següent.
Avui, però, em sento neguitosa. Com gairebé tot el dia… Bé, ja és dijous i el dimecres fa hores que es va acabar, però jo encara no m’he dormit, així que em permetré el luxe de continuar parlant d’avui com si encara fos dimecres.
Com dic, avui m’he sentit i em sento neguitosa. I des de la primera intranquil·litat, els ulls del Pere em persegueixen allà on vaig; fins i tot quan estic al lavabo!! No és la seva mirada escodrinyadora la que em neguiteja, més al contrari la sento com una mena de salvavides que acut en la meva ajuda. No em preguntis com, només sento que és així.
*
En qualsevol cas, tal i com l’he promès a la Judit, he anotat rigorosament aquestes experiències amb els ulls del Pere. Així m’ho va demanar per qualsevol cosa “estranya” que percebés. Escriure sobre aquestes coses se’m fa colpidor perquè no sé molt bé com explicar-les. La majoria de les vegades són sensacions per a les quals no trobo les paraules que defineixin exactament què m’està passant. Però els ulls del Pere són bastant sòlids fins el punt que de vegades tinc la sensació que estan amb mi. Si no fos perquè uns ulls no poden pul·lular sols pel món (sense un cos, vull dir), estaria plenament convençuda que m’han vingut a visitar. Però no, no estan aquí, no estan enlloc… només en la meva ment, en els meus records. I això m’espanta per si és la malaltia que s’està agreujant.
Però… i si no és la malaltia? I si en realitat el Pere té alguna forma de comunicar-se amb mi? I si el fet que se m’apareguin els seus ulls vol dir alguna cosa més transcendental? Com allò de les 00.37 hores, que al final resultà que era l’hora en la qual vaig néixer. Encara que això no explica el perquè de la meva obsessió durant el cap de setmana, d’acord, però almenys no és una cosa arbitrària sense sentit. Més enllà d’això, si hi ha cap significat més profund és una completa incògnita.
– Molt bé, Pere. Em portes perseguint tot el dia. Vols res? -m’atreveixo a preguntar a l’aire.
Guardo silenci aguantant la respiració, però cap resposta es manifesta ni en les meves oïdes ni en el meu cap. L’habitació està igual de silenciosa i obscura.
*
Finalment respiro inhalant una gran quantitat d’aire per tal d’establir-me la vida. Respiro just quan un petit soroll apareix en el meu camp perceptiu.
De nou em quedo quieta, completament immòbil esperant que es repeteixi el so.
Res.
Un silenci penetrant que, de tan profund, fa mal les oïdes.
I de nou respiro i de nou apareix el so. Només quan respiro. Una mena de xiuxiueig. És la veu d’en Pere? Del Joan? M’estic tornant boja del tot? El batec del cor s’accelera i no puc contenir algunes llàgrimes plenes de por. Por a perdre el seny, a acabar lligada en un hospital psiquiàtric, sola, abandonada i empestant a químics que m’obliguen a prendre “pel meu bé”.
05:36 hores
El tic tac del rellotge se’m clava a les temples. La son pesa en el meu cos. Ploro i sento agitació. Estrenyo els punys…
– Què vols, Pere? -pregunto amb exasperació i ràbia contingudes.- Estàs molt pesat i m’estàs espantant! Vull dormir, deixa’m en pau d’una vegada!!
“Aleshores, dorm…”
Tot es fon en negre…
Següent entrada