Autoria: Kassia Langley
Dimecres, 26 de maig de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
No et pensis; tampoc no fa tant que estic de nou a casa. Ser un dels vincles del fill únic dels Puig es veu que et dóna carta blanca a allotjament i pensió completa en l’Hospital General que regenta l’Helena Puig i Guasch.
L’Helena és l’única hereva de la família Puig, una família acomodada a la ciutat de Barcelona que compta amb importants connexions arreu del territori català i europeu. Quan el seu pare va morir va rebutjar temporalment erigir-se com la directora de Flor de Puig, negoci familiar que ha crescut indiscutiblement gràcies a la seva visió empresarial i que ha obert fronteres internacionalitzant la marca de manera estratègica i incorporant signatures de renom com C. Ferrera. Una crack, vaja!
Una autèntica visionaria dels negocis. De fet, l’hospital compta amb dues branques ben diferenciades, tot i que convergeixen en el mateix macro-edifici, una de les quals ocupa un negoci de la salut, com jo dic. Un hospital fet per a persones amb poder adquisitiu. L’ètica de tot plegat, no obstant, se salva quan la Rosa m’explica que justament aquesta branca lucrativa sosté la segona branca social. Una mena d’ONG destinada amb persones sense recursos, per tal de rebre una atenció mèdica i un servei de la salut qualificat i humà. I de ben cert, a l’Hospital General tot és molt humà.
A l’hospital tothom l’admira. I tothom es desfà amb paraules amables sobre ella. Sense cap excepció. I tothom té ganes d’explicar-te aspectes sobre ella, sobre la família Puig, sobre els negocis de la família Puig, sobre les virtuts de tot plegat. Per això he après tantes coses sobre l’Helena aquests dies.
*
Pel que es veu, l’Helena consta com la directora del centre, encarregant-se de les qüestions més burocràtiques i corporativistes. Però qui manega les qüestions tècniques de l’hospital és la Rosa, una infermera que, pel que m’han parlat la resta de professionals de la salut, no té parangó (sí, la segona persona sobre la qual recauen les admiracions en aquest temple de la salut). La inigualable Rosa que, per cert, és la padrina del Joan. El títol se’l va guanyar, justament, perquè l’Helena va tenir un part complicat que gairebé porta mare i fill a l’altre barri. Però el lideratge de la Rosa durant la intervenció va ser clau per allargar uns quants anyets més les seves vides. I en compensació, l’Helena li va regalar la seva amistat (i això en boca de l’Helena és dir molt) i l’apadrinament del nen nouvingut. Poca cosa.
I bé que s’enorgulleix la Rosa de ser la padrina del Joan, noi admirat també per tothom aquí. Encara que les expectatives frustrades de què el Joan prengués possessió d’algun càrrec com a professional de la salut (metge o infermer) de tant en quant deixa anar algun comentari poc afortunat. Com si l’arquitectura fos poca cosa!!
En fi, que amb aquests precedents, m’han tractat com una reina. Tothom. Les metgesses, les infermeres, l’equip tècnic i també les persones encarregades de l’administració. Tothom. Tothom es desfeia en flors cap a la família Puig i tothom tenia curiositat de saber qui era la nena que li havia robat el cor al nen Joan.
He descansat molt, m’he sentit molt acompanyada i he menjat com mai. Perquè a l’Hospital General de Barcelona es menja de luxe amb un menú dissenyat i elaborat per autèntiques professionals de la nutrició, la qual cosa m’ha fet recordar la Carmen.
13:26 hores
La Carmen…
La Carmen només ha vingut a veure’m un dia, el dia que va venir tota la colla del “Com a casa!”. Des d’aleshores no he sabut res més d’ella, tot i que d’altres companys i el mateix Oriol han vingut més sovint. Per molt que he preguntat ningú m’ha dit res al respecte i sempre han estat evasives les respostes de tornada que m’he trobat. De fet, ben mirat, el dia que va venir, tot i que va dissimular força bé, la vaig notar distant. Ella reia i xerrava amb el mateix ànim de sempre, però no sé… La notava distant, com si d’alguna manera s’hagués instal·lat un mur entre les dues.
Per la contra, el Raul ha vingut a veure’m en més d’una ocasió, sempre amb aquella mirada llastimosa. M’ha insistit, tot i que no l’he preguntat, que m’ha perdonat i que “ara les coses li van bé”. No sé molt bé què vol dir aquesta frase, però m’alegro. De veritat se’l veu bé.
En qualsevol cas, ni el Raul, ni l’Arnau o l’Anna, ni la Gemma, ni l’Oriol m’han volgut explicar què passarà amb el restaurant. Tot és un misteri, encara que m’ensumo que ha tancat portes. Veritablement seria una llàstima que un projecte gastronòmic tan ambiciós tanqués la paradeta… Encara que a diferència d’allò que és habitual en mi, no em sento culpable. És una sensació estranya, com esponjosa, com d’amplitud… Aquest és un dels principals temes que vaig encaminar amb la Judit des del primer minut. Suposo que senzillament l’estic posant a lloc.
Total, que aquí estic, de nou a casa, amb la mare asseguda davant meu, tot just a punt de cruspir-nos un bon tros de pastís de pastanaga. Ñam!!
Següent entrada