Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 16 de maig de 1999
Hospital General de Barcelona, Barcelona
Un altre cop em vaig desmaiar, un altre cop vaig despertar a l’hospital. La mateixa habitació que la vegada anterior, escasses hores abans. El dubte era evident: estava de nou al·lucinant? S’havia produït o no la trobada amb els companys de feina i l’Oriol? O en cap cas vaig marxar de l’hospital aquell dilluns al matí i continuava inventant-me històries de vida, afegint dies en el meu calendari mental?
Ha passat una setmana des d’aleshores i els records, inventats o no, s’esvaeixen del meu cap com el fum. He passat la setmana ingressada i molta gent ha vingut a visitar-me per veure com estava: la mama, el Joan, l’Àlex, l’Oriol i la Gemma, l’Helena i el Pere, els compis del “Com a Casa!”… Fins i tot ha vingut en Raul, la qual cosa em desconcerta. De cop em tracta com si res hagués passat i em mira amb aquella forma que deixa veure un pensament alt i clar: “pobreta, no podies fer-ho millor perquè estàs boja de rematar”.
I no és per menys, ja que la psiquiatra de l’hospital, una senyora gran i xapada a l’antiga, ens ha explicat a la mare i a mi que tot plegat és un brot psicòtic; un bon grapat d’al·lucinacions acompanyades d’alguna despersonalització (com quan una parla i sembla que sigui una altra persona que parli). En conjunt no sembla greu, però estic en observació. I mentrestant, la Judit m’ha acompanyat cada matí durant un parell d’hores per parlar de tot.
*
Hem parlat de la mare i de les circumstàncies en les quals vaig néixer. Hem parlat de la meva relació amb els nois, el sexe i la relació amb el meu cos. Hem parlat de la meva inseguretat davant de tot a la vida. Hem parlat de tota la moguda amb el Joan i el Raul i l’Àlex. Hem parlat de la feina de la mare i de l’Helena i de la mare enamorada de l’Helena i de la por a que m’abandoni…
Sembla ser que sí, que tinc por a que m’abandoni.
Han sortit un munt de coses interessants sobre les quals hem reflexionat i, sobretot, observat. Cada dia em dóna una tasca a fer per l’endemà i, mica en mica, vaig entenent què passa en el meu cap. No amb tot, però sí bastant ràpid.
Ah! També l’he explicat que llegeixo les ments però l’he demanat que no li digui a la psiquiatra. La Judit em dóna confiança, però la Marta no gaire… Al principi m’ha mirat amb recel, però quan l’he aclarit que són inferències que faig a partir dels microgestos que observo en les persones s’ha relaxat. Sona millor “llegir la ment”.
Ahir era dissabte i avui és diumenge; els de veritat. La Judit no ha vingut, això no obstant, m’ha donat el seu telèfon per si tinc qualsevol emergència. I un munt de deures per fer. De fet, ara m’estic prenent un descans de les tasques encomanades per respirar una mica. Sento el cap espès…
M’ha dit que, en principi, res del que m’ha passat sembla greu, que he d’estar en observació per acabar de descartar qualsevol cosa, i que probablement tot sigui conseqüència de molt d’estrès emocional, donada la meva trajectòria vital. També m’ha donat pautes per regular-me.
11:01 hores
– Kassia… -la veu del Joan irromp en el meu pensament, just enmig.- Puc passar?
Una veu càlida i suau, dolça com el murmuri de la brisa marina…
– Passa, passa -dic prement-me la panxa per tal de fer desaparèixer els nervis sobtats.
La porta de l’habitació s’obre en complet silenci i al poc en Joan apareix. Un Joan vestit amb uns pantalons de pinça combinats amb una camisa de màniga curta formal.
– Vens de missa? -ric.
– Eh? No, per què ho preguntes? -diu mirant-se al temps la seva roba.- No t’agrada?
– M’agrada tot el que portis, encara que crec que és més perquè la perxa m’agrada molt… -ric de nou.
En Joan també riu amb la meva sortida i uns suaus vermells se li pugen a les galtes.
– Ah! De tant en quant també tens vergonya! -dic divertida.
– Clar que tinc vergonya!
En Joan i la seva família són els únics que em parlen normal. Tothom em tracta com una nena petita, condescendents i amb aquell to de veu ridícul que es posa quan es parla amb els infants. Em treuen de polleguera. Però en Joan em parla normal, com la Kassia adulta que sóc. Que se’m vagi el cap de tant en quant no és sinònim de que se m’hagi de tractar com si tota l’estona estigués anada… I molt menys com si tingués de nou tres anys! Fa ja uns mesos que vaig complir els vint anys i l’Estat ja em reconeix com una adulta de ple dret.
*
– T’he portat això…
En Joan allarga una revista d’arquitectura que deixa suaument sobre les meves cames. És el número que va sortir la setmana passada i que amb tot plegat no vaig comprar.
– Vaig pensar-ho anit. Demà et portaré la que surti, a no ser que em diguis el contrari.
– Què bé! Gràcies! Així estaré distreta…
En Joan recull la revista i la deixa sobre la tauleta al costat del llit.
– Com et sents? -pregunta.
– En realitat bé. Traient tota la moguda del capde i el dilluns, no sento res diferent a la resta de dies de la meva existència.
– I sobre això, estàs tranquil·la?
– Bé… m’amoïna bastant. I si tinc esquizofrènia?
– Tinc entès que la Judit no l’ha donat importància. I la Marta diu que de moment ho veu com una cosa aïllada…
– Però un brot psicòtic segur que és un pistoletazo de sortida per coses més greus en el futur.
– Has parlat d’això amb la Judit?
– No…
– Comenta-li. Ella té una visió de la psicopatologia que igual et deixa més tranquil·la…
– Ah, sí? Com?
– Ella diu que els diagnòstics i els estereotips d’allò que entenem per “normal” són el punt d’origen de les malalties mentals. Diu que a occident ho entenem tot del revés i que la malaltia en resultat és un resultat polític esdevingut per una forma d’entendre les coses mentals. O dit d’una altra manera: la nostra cultura determina què és normal i què s’ha de fer amb allò que s’escapa d’aquesta normalitat.
*
– Uhm… millor que t’ho expliqui ella. En qualsevol cas, la Judit i el pare han parlat llarg i estès sobre això i els debats sempre són molt enriquidors. També podries parlar amb ell.
– Amb el Pere?
– Amb el pare Pere, sí… -riu.
Però jo no ric.
Des de que ha passat tot això, aquell home em fa iuiu; no el vull veure ni en pintura. I sembla que ell ho nota, per això es queda en una segon pla quan ve amb l’Helena.
– M’abraces?
En Joan em mira sorprès per la meva demanda sobtada, però no triga en satisfer la meva necessitat. De fet, quan ens abracem m’arriben les seves ganes d’estar més a prop meu. Aquests dies sento que la seva estima és més evident per mi, tant quan ve sol com avui com quan s’apropa a l’hospital amb l’Àlex. També sento l’estima de l’Àlex. I, de fet, ara que ho penso, sento més l’estima de tothom. Seran les pastilles de la Marta? No tindria gaire sentit, no? O és normal que una pastilla maximitzi aquestes sensacions?
Em sento cansada… això sí que deu ser un efecte de les ditxoses pastilles…
– Sento que m’adormo, Joan… et fa res?
Ja no sento la resposta.