Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 10 de maig de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Tinc la panxa segrestada pels nervis.
El silenci en el saló del “Com a casa!” és opressiu.
L’Oriol roman amb el cap cot sobre les seves mans que, amb els dits creuats, el subjecten. Si algú li tragués les mans, cauria el seu cap? Al seu costat, la Gemma, la seva muller, guarda la mateixa solemnitat. I a l’altra banda del jefe, la Carmen manifesta la ressaca del cap de setmana; certament no he tingut oportunitat de preguntar-li com l’havia anat perquè ha arribat tard, com sempre.
Al voltant de la taula, l’Arnau, l’Anna i en Raul (sí, el mateix Raul que ha desaparegut aquest cap de setmana passat perquè l’he deixat pel Joan i l’Àlex) també guarden silenci.
El Raul no em mira i només fa que jugar amb la forquilla, impacient. Ni tan sols m’ha saludat quan he entrat, cosa que he agraït. Em pregunto si haurà parlat amb el jefe abans de venir o si només ha fet acte de presència per cruspir-se el sopar i quedar-se tan ample… Em cau malament, encara que no tingui motius clars perquè sigui així…
Per la seva banda, l’Arnau i l’Anna es limiten a esperar pacientment, aliens a tot el que ha passat aquests dies. Primer a un i després a l’altre me’ls miro i els envejo. La seva tranquil·litat es nodreix de la ignorància de tot plegat. Els envejo tant com pressió exerceixen els nervis en el meu estómac.
*
Com en un parell d’ocasions anteriors, l’Oriol aixeca el cap, fa un intent de parlar, s’ho repensa i torna a recolzar-se sobre les mans. Crec que estem encallats…
Intento pensar alguna frase enginyosa o adient, però crec que em passa com a ell. No hi ha res productiu que pugui dir donada la situació. I l’únic que puc fer és bufar. Bufar de forma explícita i evident, reclamant l’atenció de tots els presents.
Glups.
– Perdó… -dic amb la boca ben petita i un fil de veu que ni tan sols jo puc sentir.- Em preguntava si seria possible que cadascú posés una mica les seves sensacions sobre la taula per tal de trencar amb aquest silenci tan aclaparador… Us sembla?
– Vols començar tu? -diu en Raul en un to punxant que busca ferir-me deliberadament.
Miro l’Oriol que m’observa amb summa atenció. Estranyament no sóc capaç de llegir els seus pensaments i em sento una simple mortal més. Seria la sensació que tindria en Superman si de cop perdés els seus super poders?
Sense cap confirmació m’atreveixo a donar un pas endavant i començo a explicar de la manera més objectiva els esdeveniments del cap de setmana passat, de manera que tots els presents tinguem clara la situació actual. Em limito a explicar tot allò que impertorbable podria gravar una càmera de vídeo, sense judicis, sense pensaments, sense sentiments. Explico els fets observables completament nus de mi mateixa, la qual cosa no és fàcil.
*
Explico que divendres vaig marxar del local perquè no em trobava bé i que, en realitat, no vaig marxar a casa sinó a casa d’un amic. Explico tot el tema del Raul, del Joan i de l’Àlex. Explico que dissabte en Raul es va acomiadar de la feina i va desaparèixer tot el cap de setmana. Explico que va venir en Pere i el va substituir i que l’endemà, diumenge, també. I…
– No -la veu d’en Raul és contundent.- Va ser dissabte quan vas marxar perquè no et trobaves bé i va ser diumenge quan vas tallar amb mi perquè havies decidit ser una puta i estar-te amb dos nois alhora.
– Perdona? -crido en sentir les seves paraules.
– O sigui -interromp la Carmen,- marxo un cap de setmana, ¡només un!, i la lieu d’aquesta manera? Com que amb en Joan i l’Àlex? Qui coi és aquest Àlex?
– Si te n’he parlat d’ell! És el noi que en Joan també s’estima…
– Aaaaah… crec que mai m’havies dit el seu nom i si me l’has dit, l’he oblidat. Però… a veure si ho entenc. Esteu els tres?
– Disculpa, Carmen, t’importa? -l’Oriol parla en un to sever.- Diria que no és el moment de jugar a les amiguetes. I tu, Kassia, què pretenies amb aquesta exposició dels fets?
– Que l’Arnau i l’Anna estiguessin al dia pel que es parlarà a continuació… -en el meu cap això tenia sentit, però ara dubto.
– I què se suposa que s’ha de parlar a continuació? Sembla ser que l’equip del cap de setmana s’ha dissolt per complet… L’única opció que veig factible abans de que tot es compliqui més és tancar el local.
– Com? -cridem tots alhora, Gemma inclosa.
*
– Això és el que has estat rumiant tota l’estona? -pregunto amb acritud.
– Tens algun problema al respecte, Kassia? Et recordo que ets la protagonista que ens ha ficat a tots en aquest embolic…
No em sembla just el seu comentari. D’acord, vaig ser jo qui va marxar enmig del dissabte. Però, espera… com que dissabte!? No em quadra res…
A veure… va ser divendres al matí quan vaig deixar en Joan. Espera. Uhm… no, ell no tenia uni, aleshores era… dissabte. Va ser dissabte a la tarda que vaig estar a casa del Joan amb l’Àlex per parlar de la triada. Aleshores, va ser diumenge al matí quan ho vaig deixar amb el Raul… Va ser diumenge que va venir en Pere a cobrir-lo perquè ell es va negar a venir a treballar. I la nit de diumenge a dilluns va passar tot allò del rellotge amb les 00:37 hores clavades… I després… va haver un segon diumenge? Un segon diumenge que recordo perfectament igual al dissabte o, millor dit, a l’anterior diumenge. Un segon diumenge que en Pere va tornar al restaurant i que va deixar l’Oriol en evidència? Això va passar?
– Eh… Oriol… diumenge vas pagar en Pere per la feina feta, veritat?
– Eh? A què ve això ara, noia?
– Va ser així?
– Sí, clar! Només faltaria no pagar-li!
– Ja… però… va passar allò de la broma que va fer el Pere?
– Quina broma?
– Allò del 10% dels beneficis…
– Estàs bé?
– Va passar?
– No recordo aquesta broma…
Oh, my god!
*
– En Pere no va voler acceptar el pagament i no vaig tenir forma de convèncer-lo. És això el que volies saber? -pregunta l’Oriol amb el rostre expectant.
– Eh? Ah… poder… -somric falsament sense esforçar-me massa.- Quins beneficis té actualment el restaurant, Oriol?
La pregunta sorprèn el jefe que ara em mira amb els ulls oberts com plats.
– Hi ha diners realment per contractar una quarta persona els caps de setmana? -m’atreveixo a preguntar.
Tothom em mira amb perplexitat. Sóc conscient que estic fregant la insolència.
– Sempre dius que no -insisteixo.- És realment així?
Arrufo les celles inquieta i divertida alhora amb la situació. L’Oriol es posa visiblement nerviós i la vena del coll se l’infla. Mai l’havia vist enfadat, ni tan sols ahir. Molest, sí, però enfadat… Sense adonar-me prenc consciència que estic asseguda en una cadira propera a la cuina, mirant-me amb summa atenció tot el que passa al meu voltant.
L’Arnau, l’Anna, el Raul, la Gemma, la Carmen i l’Oriol em miren amb ulls terroritzats. Sento que em marejo. Sento que no estic bé. Sento que el meu cap es desmunta, com un castell que finalment s’esfondra. Crec que estic realment boja, de psiquiàtric… No sé què és real i què és imaginari…
Miro el rellotge amb espant. Marca les 00:37 hores. Hòstia puta!
Aleshores… l’Oriol continua essent el jefe bonàs que havia vist durant totes aquestes setmanes des de que he començat a treballar? Aleshores, el “Com a casa!” segueix essent l’empresa més xaxiguai del món? Aleshores… tot ha estat pura imaginació? Vaig tenir realment la conversa amb en Pere la nit de diumenge a dilluns?
*
– Oriol… -sento aliena la meva veu, com si no fos jo qui parlés.- Saps si en Pere es va quedar a ajudar-me diumenge a la nit quan s’havia de recollir?
– No, vaig sortir amb ell i vam caminar un bon tros junts. Per què preguntes això? Et trobes bé, Kassia? M’estàs començant a preocupar molt.
– Crec que no… No em sento bé, gens bé…
Següent entrada