Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 10 de maig de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
El dia s’ha fet llarg; molt llarg. A primera hora de la tarda la metgessa m’ha donat l’alta i el Joan, la mare i jo ens hem vingut cap a casa. Tot just fa una estona ha marxat en Joan i la mare ha decidit acompanyar-lo a casa. Crec que tenia ganes de veure l’Helena.
Darrerament l’he observada i parla molt d’ella, i sempre amb aquella admiració reflectida en el rostre. Recordo la gelosia que em despertava al principi, però ara només em sorprèn. Qui ho havia de dir que a la mare li poguessin agradar les dones? Al cap i a la fi, estem aquí perquè en el passat va anar darrera d’un home fins el punt d’abandonar-ho tot i allunyar-se del seu país natal. Poder l’agraden tant les dones com els homes…
Sigui com sigui, ella nega qualsevol afecte cap a l’Helena que excedeixi l’etiqueta d’amistat. Però, encara que vulgui dissimular, quan li pregunto directament sempre se li pugen els colors a la galta i comença a dir i fer tonteries. Som iguals en això també, i em fa gràcia veure’m a través d’ella… com quan vaig conèixer en Joan o els seus pares o…
*
Just en arribar a casa, l’Àlex m’ha trucat per veure com estava. En realitat ha trucat al telèfon del Joan, però de seguida ha volgut parlar amb mi. És curiós parlar a través d’un aparell que no té fils…
La seva idea era reunir-se ara amb nosaltres, però en Joan estava per marxar i a mi em venia de gust estar una estona sola, pensar en tot plegat. Igualment, m’ha fet il·lusió el detall de trucar i voler apropar-se a veure com estava. Encara que dubto si la intenció era més veure en Joan que no pas a mi. Sempre tan insegura…
Si fos al revés, jo voldria visitar l’Àlex per veure com està? No se m’havia ocorregut aquesta opció. I de cop em venen ganes de quedar amb ell a soles, sense en Joan, per coneixe’ns i establir algun vincle que sigui més nostre. D’amics, vull dir, clar, perquè ell és gai.
No tinc el seu número de telèfon…
19:11 hores
L’Oriol… El seu rostre se m’apareix diferent a com normalment se m’apareix. Em sento decebuda, encara que no sé molt bé per què.
Fins ara l’havia vist com un home honorable. Sentia que les persones que ens hi deixem la pell al restaurant érem la seva prioritat. Sincerament em creia quan explicava que no hi havia més diners per contractar ningú més, tot i la necessitat urgent de que hi hagués una persona més en l’equip els caps de setmana. I, la veritat, mai m’havia parat a fer comptes dels diners que hi entraven, com tampoc tinc constància dels diners que surten em mode de pagaments. Per mi tot això és un territori desconegut, però des de que el Pere ha fet uns números generals de forma tan ràpida davant meu, no deixo de donar-li voltes.
Hauria de ser obligatori per llei que les empreses, petites, mitjanes i grans, rendissin comptes a les persones treballadores. Els números haurien de ser transparents, especialment quan el jefe vol que t’impliquis amb l’empresa ni que sigui a nivell de comprensió.
Sentia que estava en una empresa diferent a la resta, excepcional, liderada per una persona trencadora amb l’agressivitat imperant d’un capitalisme devastador. I m’adono que l’únic que feia era somiar desperta; per això no puc culpar l’Oriol.
Vist així, de l’única que puc sentir decepció és de mi mateixa, per estar-me dia i nit somiant truites… Ai, m’he fet gràcia a mi mateixa estirant aquesta expressió (somiatruites)… Mira que és curiós el català, eh?
*
Estic decebuda de mi mateixa? De mi mateixa construint un Oriol a la carta? O un “Com a casa!” fet a mida? Jo somio amb conèixer un jefe que situï el centre del seu negoci en les persones. Jo somio en participar d’una empresa que se salti els mals hàbits empresarials que ho absorbeixen tot. Em sentia bé treballant en un lloc amb valors per una persona amb valors. I ara, què?, com aniré el proper divendres a treballar una vegada vist que la feina no és tan idíl·lica com em pensava?
Necessito els diners i no puc deixar la feina per ideals trencats. Sembla evident, oi? Però d’on trauré la motivació per dedicar l’energia que cal i fer front a les hores extenuants durant tres dies? De cop em sembla que tot el que envolta el “Com a casa!” és radicalment diferent fins el punt que temo ni tan sols reconèixer l’espai físic.
Avui tenim assemblea, com cada segon dilluns de mes, i fins ara la meva idea era no anar, però poder ha arribat el moment de plantejar els meus dubtes i les meves preguntes en veu alta i que sigui l’Oriol que posi llum a aquesta foscor que m’atrapa.
Ho analitzo durant un parell de minuts i finalment m’aixeco resolta a liar-la parda en la reunió d’avui. Total, després del número que he muntat aquest cap de setmana ja no vindrà d’aquí…
Som-hi!