Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 10 de maig de 1999
Hospital General de Barcelona, Barcelona
Primer va ser la ignorància; després, l’acció. Després va ser la consciència fonamental i després, el cos i la ment, la concepció d’aquell que ha de rebre l’experiència. Sota la protecció de la mare es desenvolupen i esdevenen les sis consciències burdes que ens acompanyaran durant tota la vida. I després prenem contacte amb el món que ens envolta, generem sensacions i existim. No, l’existència esdevé de l’ànsia i l’aferrament. Aleshores, naixem i envellim i morim. I tornem a començar.
– Desperta -la veu d’en Pere és clara.
A mesura que obro els ulls la llum es cola, intensa, forçant-me de nou a tancar-los. Parpellejo unes quantes vegades i finalment els puc obrir. Poc a poc la imatge de l’estança on estic es va fent nítida, així com el rostre del Joan que em mira somrient.
– Hola, Kassia…
– Ho he vist…
– Ho has vist?
– El principi de tot.
– El principi de l’univers?
– No, el principi de tot el patiment.
– El principi del patiment…
– L’origen.
En Joan somriu.
– L’origen del patiment -repeteix per assegurar-se.
11:58 hores
Assenteixo amb el cap i el miro. Miro els ulls daurats que brillen d’aquella manera que tant m’atrapen. Miro la suavitat del seu rostre simètric, perfecte. Miro els seus cabells lleugerament llargs, amb el manyoc que es deixa caure pel front i s’aguanta darrera de l’orella. El rostre del Joan no sembla el rostre d’un noi, més aviat d’una noia. És bell, dolç i afable. Com la seva mirada també profunda i de gran saviesa. Una mirada que m’obre el pit en una sensació de calidesa inabastable.
– He comprès que tot això és mentida, Joan.
– Tot això?
– Tot el que ens envolta. No és real.
– No ho és pas, no -somriu.
– No m’he tornat boja.
– No t’has tornat boja, de veritat que no. El que dius té tot el sentit del món.
– Et rius de mi?
– No, ho dic de veritat.
– On estic?
Al meu voltant reconec una habitació blanca típica d’hospital. És d’espai generós i amb un gran finestral que deixa entrar molta llum tot i les cortines corrides. Les mateixes cortines que es mouen pel suau aire que s’escola per la finestra oberta i durant una estona observo aquell moviment cadenciós.
Em sento còmoda en el silenci que em bressola. I el tacte de la mà d’en Joan que estreny la meva em delecta profundament. Per primera vegada sento una calidesa i una pau com mai abans em podria ni tan sols haver imaginat. Com si tot estigués perfecte.
– El papa m’ha explicat que et vas desmaiar anit després del dia de feina.
– Per què el teu pare té tanta fixació amb les dotze hores i trenta-set minuts?
– Eh?
– Sempre s’atura el temps en aquesta hora…
En Joan somriu, pacient i amable.
*
– Ara sí creus que m’he tornat boja…
– No crec que t’hagis tornat boja, Kassia.
– El teu somriure era de “pobreta”…
En Joan riu divertit.
– No, Kassia, no penso que siguis una “pobreta” que s’ha tornat boja.
Ric també divertida.
– Qui s’ha tornat boja? -la veu de la mare irromp en l’habitació i el meu cor salta d’alegria en sentir-la.- La Kassia ja va néixer boja… difícil que s’hi torni! -riu.
– Com que ja vaig néixer boja! Escolta, tu!
La mare se m’abraça tremolosa.
– La meva filleta! Com me l’estimo jo, la meva floreta! Ai, Kassia! -petons que em deixen sorda.
– Ai, mamaaaaaa!!
– Que t’estimo floreta del camp, amor meu!!
– Que no cal que em deixis sorda per estimar-me!!
– Que sí que cal -més petons que m’esclafen la galta fins el punt d’ajuntar-se amb la de l’altra banda.
– Mamaaaaaaa!!
– Fillaaaaaaaa!!
– Ai, no em cridis a l’orella… quin estrès per deu!! A déu poso per testimoni que mai més em desmaiaré per tal de no haver de suportar aquest càstig.
– Ai, mira que n’ets de dessaborida, eh? -diu la mare separant-se lleugerament de mi.- Com et trobes?
– Bé -somric.- Em sento realment bé. Crec que necessitava descansar, encara que sento haver estat tan dràstica amb la forma de fer-ho… -ric.
*
– M’has donat un susto de mort…
– No, no… de mort no.
– El metge diu que necessites repòs i que durant les properes setmanes res de treballar.
– Com? Això no és possible. Amb en Raul que ha marxat del “Com a casa!” no puc tornar a fallar l’Oriol.
– Kassia, m’importa una merda el “Com a casa!” i l’Oriol. El metge ha estat prou contundent i el teu descans és innegociable. Punt. Em sents?
– No se’t dóna bé fer de mare!
El meu comentari surt punyent i percebo clarament com fereix la mare. Benvinguda quotidianitat, adéu pau plaent… Per què sóc tan impulsiva?
– Perdona, mama… no era això el que volia dir. El que vull dir és que prefereixo prendre les meves pròpies decisions. És la meva feina, és la meva salut. Sé que m’estimes i el que vols és el millor per mi. I t’asseguro que el millor per mi és que em deixis espai i que acceptis el que jo decideixi.
“Això ho he dit jo?”, penso.
– Tens raó, amor. Perdona’m tu a mi. És només que… -els ulls se li omplen de llàgrimes.
– Creu-me, entenc el que estàs sentint perquè he estat moltes vegades en el teu lloc.
– A tu se’t donava millor que a mi fer de mare…
– Encara que tu també feies una mica el que et donava la gana…
Riem.
– Només vull tenir l’oportunitat de pensar què vull fer i com ho vull fer, sense pressions, sense imposicions.
– Clar, floreta meva, pitiminí del meu cor… -els seus petons són suaus ara i em fan pessigolles divertides.- Que ja tens vint anys i ets tota una persona adulta. Clar que has de prendre les teves decisions!
*
Tac…
Un so llunyà em força a mirar el rellotge que penja de la paret.
– Joder!
La mare salta prenent distància de mi espantada pel meu crit.
– I ara què passa? -pregunta alterada.
– Que estic farta d’aquesta hora!
– Quina hora, floreta meva?
Allargant el dit índex assenyalo al rellotge que marca les dotze trenta-set. En Joan i la mare giren els seus caps a l’uníson i es miren aquell aparell tan rodó, tan metàl·lic, tan avorrit.
– Anda! -exclama la mare eixamplant el somriure.- L’hora en què vas néixer… Bé, no. Perquè tu vas néixer a la nit.
…
…
…
– Dius que… jo vaig néixer a les 00:37 hores?
– Correcte.
– Així tal qual?
La mare riu divertida amb la meva perplexitat.
– Tal qual…
– Desperta…
Quan. Aleshores. Tanmateix. Així. Doncs. Perquè. Primerament. En segon lloc. Finalment. Per un costat. Per altra banda. A més a més. Després. És a dir. En conclusió.