Tu, jo i l’altre – Capítol Onzè

Autoria: Kassia Langley

Diumenge, 9 de maig de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona

Sóc conscient que avui és diumenge. Ahir va ser dissabte i avui és diumenge. Amb excepció de la “bronca” que l’Oriol em va fotre ahir quan en Raul el va deixar plantat per aquest cap de setmana, tinc la sensació que tot passa exactament igual. Tampoc no m’ha calgut trucar de nou en Pere qui, puntual com un rellotge, s’ha plantat a la porta del “Com a casa!” deu minuts abans de les dotze, tal i com l’Oriol l’havia demanat.

Les mateixes visites del Joan. Les mateixes converses. El mateixos riures i les mateixes mirades, amb el noi que em treu la son, el seu pare, el jefe i els clients. Fins i tot juraria que les comandes han estat les mateixes al dia anterior. Ho juraria…

Em sento atordida.

23:29 hores

– Bé, doncs nosaltres marxem, Kassia -diu l’Oriol deixant caure la seva manassa sobre l’espatlla delicada d’en Pere.
– Uhm… no, em quedaré a ajudar-la avui també -diu aquest.
– Avui també? Vols dir que ahir al final et vas quedar?

En Pere assenteix mirant-se d’aquella forma fixa (tan Cadafalch) els ulls del seu interlocutor. Sento la vergonya del jefe, mesclada amb la seva urgència per marxar del local quan abans millor. La vergonya i la culpa per la seva pressa esmunyedissa.

– Em va bé quedar-me a soles amb la Kassia per xerrar de les nostres coses -diu finalment el Pere ara amb la mirada perduda en la cuina.
– Ah! Si heu de parlar de les vostres coses no seré jo qui interrompi… -exclama un Oriol alleujat per la porta de sortida que tan amablement l’han obert.

Em delecto profundament amb la situació i ric. Quan el jefe em mira, però, refaig la seriositat en el meu rostre.

– Jo m’encarrego de tot! -crido amb un to massa estrident.

L’Oriol assenteix amb el cap i allarga un sobre boterut cap en Pere, però aquest es limita a girar cua sobre els seus talons i entrar en la cuina disposat a posar l’ordre que tant el reclama.

*

– Pere… -vacil·la l’Oriol.

Res; en Pere fa cas omís.

L’Oriol em mira i jo em limito a aixecar les espatlles.

– No estic aquí per diners -diu finalment aquell.- Seria ofensiu per tu que no els agafés?
– M’has fet un favor molt gran aquest cap de setmana. Si no haguessis vingut hauria d’haver tancat i les pèrdues haurien estat copioses.
– Ens ho hem estalviat, doncs.
– Així és, i és gràcies a tu. No em sentiré còmode si no et corresponc d’alguna manera…
– Aleshores és una qüestió de consciència?

En Pere deixa sobre el taulell d’acer les olles que estava traslladant per guardar i es gira per mirar-se el jefe, que ara obre els ulls sorprès per aquesta envestida inesperada.

– Si t’agafo aquests diners tu et sentiràs alliberat del compromís que creus que has adquirit amb mi?
– Eh…

L’Oriol em mira sense saber què respondre a allò que el Pere li diu. I jo em limito a observar. Observo amb deteniment els dos homes que ara es miren, l’un perplex i l’altre amb una calma que sembla anar molt més enllà d’ell mateix.

– Quant creus que val la feina que he fet i la paperassa que t’he “salvat”?
– Bé… -l’Oriol s’escura el coll.- He estipulat pagar-te les hores com si fossin extres amb el preu que tinc estipulat.
– Això és el que val el que he fet? -en Pere somriu divertit i jo m’encomano de la situació.
– Vols donar-me tu un preu?
– L’acceptaries?
– Si el puc pagar…
– Si el pots pagar, l’acceptaries?
– Evidentment! -menteix i una suor freda se li acumula al front.

*

En Pere riu per després tornar amb les olles. De nou l’Oriol es queda indefens, perplex i sense saber com reaccionar a la situació. Em mira amb els ulls reclamant pietat per tal que li doni alguna pista de què respondre.

– D’acord -diu finalment en Pere.- Vull un 10% dels beneficis que has generat el cap de setmana.
– Com? -els ulls de l’Oriol s’obren fins el punt que podria absorbir tot el local sense esforç.
– Perdona -diu després de col·locar les olles en el seu lloc.- Tinc la mania de parlar en un to massa fluix per la majoria -diu ara aixecant la veu.- Dic que…
– T’he sentit! Un 10% del que s’ha ingressat els dos dies que has estat a la cuina.
– Tenint en compte la qualitat dels aliments i fent un càlcul aproximat dels preus de lloguer de la zona i dels sous, així com dels preus de la carta i el volum de gent que s’ha mogut… crec que el marge que et deu quedar deu rondar el 20%. M’has dit que et demanés el preu que considero ajustat i que si el podies pagar me’l pagaries…

Arrufo les celles inquieta i divertida alhora amb la situació. L’Oriol es posa visiblement nerviós i la vena del coll se l’infla. Mai l’havia vist enfadat, ni tan sols ahir. Molest, sí, però enfadat… Sense adonar-me prenc consciència que estic asseguda en una cadira propera a la cuina, mirant-me amb summa atenció tot el que passa.

– El que em demanes és desorbitat!
– Si no hagués vingut no hauries guanyat res. Repartir-nos a parts iguals els beneficis em sembla coherent…
– Com pots pretendre que sigui coherent? Això és un negoci, senyor!

En Pere riu delectant-se amb la situació.

*

– No cal enfadar-se, Oriol, de veritat… -diu en el seu to calmat i subtil habitual.- Ja t’he dit que no he vingut per diners. No m’interessa el 10% dels beneficis…
– Eh? M’estaves prenent el pèl…
– Clar, Oriol; clar…

Els dos es miren llarg i estès. Finalment, en Pere eixampla el somriure i estira la mà per empènyer suaument el sobre cap el pit de l’Oriol.

– Què et sembla si aquest mes dónes una propina extra a les persones que hi treballen aquí? És realment dura aquesta feina en cap de setmana… I tres persones són insuficients, veritat?
– Sí…
– Dotze hores treballant a aquest ritme cada cap de setmana…
– I encara que som privilegiades, que tenim moltes condicions favorables en comparació amb el que es mou per altres llocs… -afegeixo en defensa de l’Oriol.

No sé per què em surt defensar-lo. Al cap i a la fi estic d’acord amb en Pere: treballem molt dur els caps de setmana i les ajudes econòmiques que l’Oriol ens dóna per compensar això no abasten. 36 hores a ple rendiment en tres dies és demolidor. I ara que sé que l’Oriol es queda amb un generós 20% del que entra… que és molt…

Bé, no sé si és molt o poc perquè jo d’empreses no entenc. Però en el meu cap un 20% del que es fa en un sol cap de setmana és molt. Molta pasta. Molta més que la que sovint ens diu que disposa per contractar la quarta persona que sap que fa falta. Sempre ens ho ha dit així i ara em toca els nassos. Clar, que muntar un negoci per no tenir rendiment… Encara que ja tenen els sous d’ell i de la seva dona… Però…

*

De cop veig diferent l’Oriol. Ja no és aquell jefe bonàs que avantposa el personal del seu restaurant per sobre dels beneficis propis del capitalisme aclaparador. Ara el veig com un empresari d’aquells que porten traje i es mouen pel món menjant-se’l. No m’agrada l’Oriol que ara veig i de cop em venen ganes de sortir corrents.

Porto tantes hores sentint-me malament per com la vaig liar el finde passat, sentint-me culpable perquè el Raul va marxar per causa meva, sentint-me com una merda de persona per ser tan egoista i pensar només en mi… I de cop sento que tot el món que m’envolta és igualment egoista. Cadascú al seu estil, amb les seves motivacions i amb les justificacions que consideri oportunes.

De cop entenc com cada persona existeix pel mer fet d’acomplir amb la seva auto-consigna de satisfer les pròpies necessitats. L’existència és només això: auto-satisfacció. No sembla que hi hagi res més… És com si alguna cosa no estigués bé en nosaltres i la corrupció interna ens materialitzés en una nova vida. I així vida rere vida fins que finalment un dia ens alliberem de tota aquesta merda i podem descansar en pau per tota l’eternitat…

No sé molt bé què estic dient, però m’espanta. I alhora em mou a voler canviar-ho.

Em sento marejada…

– Merda… -dic en un fil de veu quan giro la mirada cap a la paret on penja el gran rellotge de la sala.- Són de nou les dotze i trenta-set…

Després tot es fon en negre…