Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 10 de maig de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Una vegada més en Joan m’ha salvat el cul. Bé, en realitat ha estat el seu pare, en Pere. No s’ho ha pensat dues vegades i tant bon punt l’he explicat la situació al Com a casa! ha vingut cap aquí i s’ha arromangat les mànigues de la camisa per posar-se mans a l’obra. En menys que canta un gall la cuina fumejava autèntiques promeses delicioses. I la veritat és que el dia ha estat un èxit. Fins i tot l’Oriol ha retornat al seu caràcter alegre i optimista en veure’l funcionar.
En Joan havia d’acabar un planell per un treball de la universitat, però tot i així en els descansos es feia un passeig fins el restaurant per veure com estava. Amb el tràfec de la feina, no he tingut temps de pensar en el Raul ni en la conversa amb en Joan i l’Àlex. I, certament, no sé si estem sortint o no, els tres. La cosa va quedar pendent de què parlés amb en Raul, però després d’això ja no sé quin és el següent pas. Tampoc he disposat de temps per parlar-ne tranquil·lament amb en Joan. La sala avui estava veritablement a desbordar!
I acabada la jornada els he demanat, al Pere i a l’Oriol, que marxessin dient-los que ja m’encarregava jo de netejar la cuina i els lavabos i de recollir la sala. N’Oriol no ha dubtat en desaparèixer més ràpid que canta un gall. En Pere, pel contrari, després de fer un primer gest de marxar s’ho ha repensat i ha girat cua per finalment quedar-se i ajudar-me.
00:37 hores
I aquí estem, acabada la feina, tot enllestit, i els cors encara bategant fort pels darrers esforços, en Pere i jo ens prenem un te en el més absolut dels silencis. Començo a entendre d’on ha aprés en Joan a ser tan pacient i a parlar amb tanta parsimònia.
– De veritat, Pere, t’estic molt agraïda per tota la teva ajuda. Però em sap tant de greu que encara estiguis aquí…
– Vols dir que no puc gaudir d’aquest meravellós premi, ara que ja hem acabat? -diu al temps que aixeca la tassa del seu te.- He de marxar ja?
– Nooooo… no volia dir això…
– T’estic prenent el pèl… -diu en un to de veu tan fluix que em costa sentir-lo.- En realitat em venia molt de gust estar una estona amb TU.
Mentre parla els seus ulls es posen, suaus, sobre els meus. La seva mirada m’atrapa i em cala fins els ossos, com si d’alguna manera no existís un espai entre els dos. No ho dic en un sentit eròtic ni sexual. No sabria com explicar-ho… és…
– És la veritat.
“¿Eh?”. Obro els ulls, perplexa de la seva resposta. M’asseguro que em parla a mi, m’asseguro que no m’he passat per alt cap cosa que m’hagi dit abans i que connecti la seva darrera expressió. Ell, mentrestant, em mira somrient, victoriós. Però no sé quina és la seva victòria.
“D’acord… ja sé d’on ha tret en Joan tota la seva raresa…”, penso per mi.
I en Pere riu, divertit, davant del meu pensament.
Aixeco una cella, incrèdula. I en Pere riu encara més sense apartar la mirada de mi.
– Som una família peculiar -diu aquell per acabar de confirmar-me que té la capacitat, no sé molt bé com, de llegir-me el pensament.
M’espanto.
00:37 hores
De reüll miro el rellotge de la sala; el gran rellotge que penja de la paret. I per la meva perplexitat les agulles no s’han mogut del lloc. Just ara ha decidit deixar de funcionar?
Distreta, m’aixeco per canviar la pila. Em pujo a la cadira, abaixo l’aparell que pesa mil tones i comprovo que no, que el rellotge continua funcionant. Això o tots els rellotges que tinc a l’abast s’han espatllat alhora…
Per uns instants em miro aquell rellotge tan gran i tan pesat i sento que l’aparell em torna la mirada. Sospiro i al cap d’una estona llarga decideixo tornar-lo a penjar. Definitivament estic esgotada i la ment m’està jugant una mala passada.
Quan recordo que no estic sola, miro aquell home que de cop em sembla mil·lenari i torno a seure en la meva cadira. Agafo el te entre les mans i bufo el fum que encara surt. Després aixeco la mirada i em perdo de nou en aquells ulls profunds i antics. Somric.
– Sí, sou una família particular…
En Pere riu de nou. Riu de forma suau, com en Joan, però sense la convulsió de les espatlles. Riu d’aquella manera que si no el veiés no podria saber que riu, del silenci que envolta la rialla. No, de veritat, em fascina aquesta forma de riure. Jo sóc taaaaan estrident…
– El Joan us explica tot, oi?
– El Joan ens explica tot el que ens vol explicar, sí -somriu.
– Clar…
– Fa estona que em vols preguntar alguna cosa…
*
– Com veieu tu i l’Helena que el vostre fill surti amb dues persones?
– Hem educat en Joan perquè escolti el seu cor. Té una predisposició lloable a la virtut quan actua des de la intuïció. Després de parlar-ne a casa, entenem que aquest és el camí que vol seguir, i el respectem. Dit d’una altra manera, per nosaltres no hi ha una opció més vàlida que una altra. Les formes d’estimar són infinites i cadascú ha de trobar la seva. En Joan no sap i no vol estimar només una persona. Ara està provant amb el poliamor, i ens sembla molt bé perquè confiem en què sabrà conduir-se per aquest camí amb honestedat i claredat. Ara bé…
Silenci. Ben estimat silenci que empares els cors dels Cadafalch…
– Ara bé… -apresso quan veig que en Pere es limita a mirar-me i esperar…
– Ara bé, no és el seu camí.
“No és el seu camí… Què coi vol dir això!”, crida el meu cap exasperat de tant silenci i misteri junt.
– Vull dir que en Joan no està fet per estimar-se dues, o tres, o deu persones. En Joan és el paradigma amb potes de l’estima i la compassió i està enfocat a totes les persones que se li apropin. Qualsevol persona que li demostri afecte el mobilitzarà per tornar-li. I això serà un problema fins que no comprengui què li passa en veritat.
– Ehm… Vols dir que ens estima a l’Àlex i a mi perquè nosaltres l’estimem?
– Us estima perquè us estima, perquè en Joan no pot no estimar.
– Però surt amb nosaltres perquè, d’alguna manera, ens vol correspondre?
– Alguna cosa així…
Em cau com el cul, aquest senyor…
En Pere riu. Suposo que ha tornat a llegir la meva ment.
00:37 hores
– Però no era aquesta la pregunta que em volies fer…
Aixeco la mirada per clavar-li-hi, feroç, en els seus ulls.
– De què us conec? -dic finalment.
– Vols saber la resposta?
“Vull saber la resposta?”.
– Sí.
Tot es fon en negre…
Tic tac tic tac tic tac… Crec que el rellotge ja torna a fer passar el temps.