Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 9 de maig de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
– Mira, Kassia, he vist la teva capacitat per treballar aquí, al Com a casa! Certament, portes unes setmanes una mica despistada. I ara, m’expliques això dels dos nois, aquests tals Àlex i Joan… i allò amb el Raul i… Saps que s’ha acomiadat de la feina?
L’Oriol em parla amb un to de veu tranquil, però en el fons sé que no està tranquil i que tot és mera aparença. Les habilitats socials, especialment comunicatives, de l’Oriol són inqüestionables. Però la meva capacitat de veure veritablement les persones no m’enganya. I sé que per dintre està desfet. No és per menys.
Després d’una nit de pensar-hi molt el què i el com, aquest matí he quedat amb en Raul per parlar de tot plegat. Fins i tot m’havia escrit el que volia dir-li en una llibreta que m’he portat a la trobada. Malauradament, la meva impulsivitat m’ha jugat una mala passada i el tacte bàsicament ha brillat per la seva absència. Ell no ha dit res; s’ha limitat a callar i quan he acabat s’ha aixecat i ha marxat. No sé a on, però per la confessió del jefe es veu que ha vingut al restaurant i s’ha acomiadat. Amb això no hi comptava, tot sigui dit. Comptava amb acomiadar-me jo per no generar un greuge major als companys i al negoci.
Plegada curosament i ensobrada, la carta d’acomiadament espera pacient entre els fulls de la llibreta que no ha servit de res finalment. Una llibreta que roman, freda, sobre la taula que em separa de l’Oriol.
10:36 hores
Observo el seu rostre aparentment càlid, ferm, segur de si mateix mentre els microgestos el delaten incansables, com si d’alguna manera ja hagués aguantat massa. Poder sí, poder he tirat massa del fil.
– Lamento molt totes les molèsties que estic ocasionant, Oriol, de veritat. I especialment en un cap de setmana on la Carmen no hi és i has hagut de fer hores extres en comptes d’estar-te amb la Gemma…
– I de què em serveix la teva disculpa, Kassia?
El seu to es desdibuixa i sona amarg. Obertament amarg.
– De res, suposo. Però em semblava una manera lògica i sincera de començar. A partir d’aquí, entenc les conseqüències de tot el que he generat i acceptaré la teva resolució al respecte. Si finalment vols que em quedi, ja sigui perquè no tens més remei fins que no trobis substitut pel Raul o perquè ho decideixes així, estic disposada a treballar les hores extres que calguin, no només per cobrir les hores que vaig faltar sinó per cobrir les hores que convinguis perquè el restaurant no es ressenti.
– La qüestió, Kassia, és que avui no tenim cuiner. Saps les pèrdues econòmiques que això suposa?
– Descompta-les del meu sou.
El gest de l’Oriol és de completa sorpresa.
– Si t’ho descompto encara em deuràs diners, Kassia… Et penses que parlem de quatre cèntims?
– No, ja sé que són molts diners! Què puc fer?
Tinc ganes de plorar. La tensió de la conversa em cala fins els ossos i per dintre tremolo sencera.
*
– Què vols que faci, Oriol? No sé cuinar en condicions per satisfer les necessitats del restaurant. I entenc que la marxa amb caràcter immediat d’en Raul ens ha deixat amb el cul enlaire. I… no dic que sigui culpa seva, perquè la responsabilitat és tota meva…
– Para el carro, nena! No, en Raul és responsable de marxar d’avui per avui, i això no és cosa teva. D’acord, el tinglat que has muntat ha estat el detonant, però la decisió de marxar és seva. La vida té molts moments amargs i un ha de saber estar-se… La qüestió és que disposem de poc més d’una hora i mitja per solucionar la papereta o per tancar definitivament el dia d’avui. Idees?
De cop, una esbojarrada idea creua el meu cap. És abusiva, impertinent i agosarada. Però…
– Puc fer una trucada? -demano de sobte.
L’Oriol assenteix temerós. Corrent marxo del saló per adreçar-me al telèfon. Despenjo l’aparell i marco el seu número. No se m’acut ningú millor per cobrir la situació: un autèntic cuinetes amb experiència suficient com per fer front a la bogeria dominical del “Com a casa!”.
– Sí, hola… que hi ha en Pere, sisplau? […] Sí, sóc la Kassia. […] Necessito parlar amb el teu pare i és urgent…