Tu, jo i l’altre – Capítol Vuitè

Autoria: Kassia Langley

Dissabte, 8 de maig de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona

La llum groguenca del menjador titil·la per uns instants i la mare i jo dirigim les mirades al sostre per inèrcia. Quan tot es normalitza de nou, la mare re emprèn la conversa.

– D’acord, a veure si ho entenc: aquest matí has tallat amb el Joan perquè no has volgut donar el teu braç a tòrcer amb allò de parella oberta, l’has dit al Raul que sí a sortir, i després has marxat de la feina a casa del Joan per parlar de com serà la vostra relació a tres bandes. Ho he entès bé?
– Bé, els fets són aquests però el to està de més…

Darrerament sempre em passa igual amb la mare. Tinc ganes d’explicar-li les coses, però està tancada amb tot aquest tema, sí… I mira que ho intenta. Val, d’acord, el meu comportament erràtic poder no ajuda…

– Filla meva, et veig ben perduda… No creus que te l’estàs jugant amb la feina?
– Sí, ho crec -el meu to està ple d’amargor i la mare se n’adona.
Bueno… afortunadament, no té per què assabentar-se l’Oriol, no?
– Li diré…
– Per què!!??
– Perquè em sento una traïdora si no ho faig!
– A veure filla…

23:16 hores

– Mama, he d’assumir les conseqüències dels meus actes. Ell m’ha donat permís per marxar de la feina perquè em sentia malament. I jo he aprofitat la situació per temes personals. Sí, d’acord, podria amagar-li i ell no s’enteraria, però sóc jo qui ha de dormir totes les nits amb mi. Li proposaré de recuperar les hores quan ell convingui i ja està. Això no el traurà el marró d’haver-se fet càrrec de la sala només ell… Joder, un dissabte… segur que ha estat el puto infern! Segur que m’odiarà per tota la resta de la seva vida…
– Ai, filla, què melodramàtica ets… Encara que… Segur que li has de dir?
– Escolta, tu no m’hauries d’animar a ser bona persona i tal? Ets el meu referent!!
– Ui! Mira, jo les he vist de tots colors en aquesta vida, i una feina garantida és un tresor, amor meu. Vols que t’animi a suïcidar-te? Doncs no ho faré!
– Bé, doncs tampoc intentis convèncer-me del contrari… Mira de recolzar per una vegada la meva decisió!
– Ara no et recolzo mai?
– Ai! Darrerament m’ho discuteixes tot!
– És que darrerament no et reconec!
– No cal que em reconeguis per tal d’acceptar que sóc adulta i prenc les meves pròpies decisions! D’acord, algunes poder ser equivocades, però tinc dret a equivocar-me, no? No va d’això la vida, d’equivocar-se i aprendre?

La mare agafa aire profundament i aguanta la respiració durant una llarga estona fins el punt d’arribar a amoïnar-me. Quan de nou respira normal, em torno a relaxar.

*

– Tens raó -diu finalment.- Jo tampoc he estat massa encertada darrerament. Jo només desitjo que siguis feliç, però la felicitat te l’has de construir tu, filla del meu cor. I és veritat que darrerament sembla que t’ofego. Reconec que em va espantar la idea d’en Joan amb un altre noi, a banda de tu. No perquè sigui noi, eh?

“Que també. Almenys una mica”, penso.

– Reconec que per algunes coses m’he quedat antiquada… A veure… Això d’estar a tres bandes, com funciona exactament?
– Sincerament? No en tinc ni idea.
– No heu estat parlant?
– I no hem arribat enlloc.
– Vaja… i com és?
– Perquè he de parlar primer amb en Raul.
– Ah, clar… Però… ara en sereu quatre, doncs? Hi ha algun límit en això?
– No, no crec que en Raul s’animi. I de fet, no sé si em continuarà parlant, ni tan sols… En el seu lloc jo em cabrejaria un munt…
– Sí, la veritat és que no has estat massa encertada amb això…
– Ai! És que és un pesat!
– I què té a veure això?
– Doncs que si no m’hagués dit res jo no li hauria dit res de sortir. Això que he fet és posar-li les banyes?
– A no ser que ara em diguis que aquesta tarda heu tingut sexe… els tres… no.
– I per què sento que l’he traït?
– Això és una altra cosa.
– Creus que sóc una traïdora?
– No…
– No m’estàs ajudant!
– Filla… que perquè un dia matis un gat no ets una mata-gats!
– Però el que he fet és horrible.
– Sí.
– Continues sense ajudar-me…
– Doncs no sé què vols sentir, però intento ser honesta en com veig les coses…

*

– Tens raó… el que he fet és terrible… Mereixo anar a l’infern…
– Ja hi tornem amb el drama…
– És que és per fer drama, mama!
– No, amor, és per prendre consciència de com fas les coses i que en treguis conclusions. Anem al fons de la qüestió…
– Quin és el fons de la qüestió?
– Per què estàs actuant com estàs actuant darrerament? Què et passa? T’he parit i he estat al teu costat durant anys i sé que la meva nena és descerebrada per algunes coses, però mai ha actuat de forma tan irresponsable i amb tants dubtes.
– Gràcies per allò de “descerebrada“…
– M’ho negaràs…
– No…
– Doncs això.
– Doncs això!

La mare em mira amb summa atenció, amarant cada detall del meu moviment.

– Tens raó, mama… una altra vegada. Estic fora de mi.
– I com és?
– El Joan m’agrada molt, massa. Em sento vulnerable, com si d’alguna manera tingués control sobre mi. Si ell diu que em tiri per un pont, ho faria.
– Caram, filla…
– En el meu cor penso que és una bona persona, però quan em sento tan… idiotitzada, tinc por. Tinc por que tot sigui un miratge i acabi ofegant-me en el dolor. És bona persona o no?
– Ho és. I la seva família també.
– I si tu també estàs idiotitzada? I si els Puig tenen aquesta capacitat d’idiotitzar la gent per manegar-los al seu antojo?
– Podria ser, però aleshores no t’ofegaries sola i ens podríem ajudar a sortir endavant. Sempre ens hem tingut l’una a l’altra. De fet, som invencibles.
– Totalment. Però no estàs cansada de lluitar?
– No.

La seva resposta és taxativa fins el punt de sacsejar-me per dintre.

*

– No estic cansada de lluitar per tal de que tu puguis tenir la vida que et mereixes. Mira, Kassia, sé poc de relacions modernes, però tinc una cosa clara: l’important és que tu facis allò que tu creus convenient per tu. És cert, quan estimem ens tornem leles, i això ens col·loca en un lloc molt vulnerable. La veritat és que no sé si existeix una altra forma d’estimar. Sigui com sigui, no en sabem. Això és el que tenim. L’alternativa és tancar-nos en una capsa i acomiadar-nos del món per no enamorar-nos mai.
– No és el que vull.
– Doncs aleshores et toca arriscar i aprendre. Ets intel·ligent i, si aconsegueixes superar aquesta por que t’anul·la, podràs veure les coses amb més claredat. Moltes vegades t’equivocaràs i patiràs com a conseqüència. Això és la vida.
– La vida és patir?
– La vida és assumir riscos, equivocar-se de tant en quant i assumir les conseqüències.
– Això és el que volia dir respecte l’Oriol…
– Doncs, amor del meu cor, si això és el que creus que has de fer, fes-ho. Pot sortir malament i perdre la feina. Ets jove, en trobaràs una altra.

Les llàgrimes em pugen pel coll i es deixen veure en els ulls. Quan la mare s’adona m’abraça amb força i ploro sobre el seu pit.

– Com la puc liar tant?
– Et tocarà aprendre a no ser tan descerebrada, floreta meva…
– I això com es fa?
– Sent més conscient del que passa dintre teu.

*

Tinc un dejavú amb aquest comentari. No sé si abans ja ho he parlat amb la mare, o si ha estat amb el Joan. O si ho he pensat jo, en la intimitat de la meva habitació. O poder ha estat la Carmen, l’Oriol o el Raul. O…

Sigui com sigui, no és la primera vegada que sento això. I cada vegada té més sentit. Ara bé, com coi es fa una més conscient?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *