Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 8 de maig de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Bé, i arribats a aquest punt, què? -pregunto inquieta.- Com se suposa que funcionaria això?
L’Àlex i jo ens mirem en Joan expectants. En Joan gira el cap cap a un i cap a l’altre per tornar-nos la mirada. Al cap d’una llarga estona aixeca les espatlles tot somrient.
– Mai he estat en una relació -diu divertit,- i molt menys en una relació oberta. Fins ara el meu posicionament era més aviat teòric, sabedor que no vull tancar-me a sentir ni cohibir ningú a sentir. Però, sincerament, no sé ni per on començar. La meva primera fita era trobar-nos totes tres per conèixer-nos, i això ja està passant. A partir d’aquí…
– Podríem parlar de coses que ens farien sentir incòmodes -intervé l’Àlex amb una energia renovada.
– Em sembla una idea fantàstica! -dic tota emocionada per la sorpresa sobtada.- Poder estaria bé abans decidir com ens organitzaríem; vull dir, quins dies veiem cadascun en Joan.
– Us vindria de gust contemplar també l’opció de trobar-nos les tres de forma regular? -pregunta ara en Joan.
L’Àlex i jo rumiem la seva pregunta durant uns instants.
– Per mi estaria bé -diu ell primer.
– Sí, jo crec que podria estar bé generar com un espai de cures per veure com anem… Els tres junts, vull dir -explico ara jo.
– És molt bona idea! -en Joan fa un saltironet sobre el sofà, visiblement emocionat.
L’Àlex assenteix amb el cap i els tres somriem confidents. Suposo que aquesta és la part bonica de tot plegat, després, quan s’hagi de materialitzar en la vida real, ja veurem…
18:13 hores
En Joan s’aixeca de forma àgil i en dos salts desapareix del saló. L’Àlex i jo ens mirem amb la incògnita i, al poc (no triga més d’un minut) torna amb una llibreta i un bolígraf a la mà. Sense dir paraula torna a seure en el seu lloc i escriu a la llibreta per després ensenyar-nos-ho:
8/5/1999
- Distribució del temps dos a dos.
- Organització temps comú les tres.
- Espai de cures: com ens sentim en la relació?
- …
– Parlem del primer punt, us sembla?
Ningú s’oposa i després de deixar un espai de silenci sóc jo que m’animo a parlar.
– Els caps de setmana curro i gairebé no tinc temps per a res més. Entre setmana vosaltres dos us veieu a la universitat. Trobo que el punt de partida és bastant favorable a l’Àlex…
– Però què et penses que fem a la uni, Kassia? -es queixa l’Àlex.- Per mi aquest no és temps de qualitat!
– Abans i després de la universitat aneu junts -insisteixo.
– Amb en Josep… -lluita ell.
– En qualsevol cas, ja és més que jo que no disposo de cap moment per veure’l…
– D’acord, d’acord… -en Joan mira de pacificar la tensió que s’està generant.- Crec que és important que ens adonem de quan estem entrant en una mena de competitivitat insana per tenir més. No crec que el punt sigui acumular més temps que l’altre. O encara que no hi hagi cap altre, no crec que l’objectiu sigui acumular temps. Dit això, entenc que el que vols expressar, Kassia, és que no tenim espais en comú que ens facilitin trobar-nos tu i jo i que això et fa sentir en desavantatge?
*
En Joan sempre espera de mi que les meves reaccions tinguin sentit. Des del meu punt de vista crec que senzillament sóc impulsiva i estic a la defensiva amb tothom. Aquesta combinació és el camp de cultiu perfecte per donar respostes com les que dono. Respostes que quan les penso no tenen cap sentit per mi. Si fos jo qui compartís universitat amb en Joan, el temps d’anada i de tornada no tindria cap validesa per a considerar-ho “temps nostre”; molt menys si a sobre ve un tercer company.
– Per cert, com està en Josep?
– Les darreres notícies són que va millorant. Ja està completament fora de perill i s’espera que el metge li doni l’alta durant la propera setmana.
– Què bé!
– La veritat és que sí.
– I com porteu la denúncia conjunta?
– La mare s’ha posat en contacte amb els pares d’en Josep i se sumaran. També hauria de quedar tancada l’estratègia a seguir durant els propers dies. Sembla que tot està tornant al seu lloc.
– I com està l’ambient a la uni?
– Expulsats els de la manada, tot és més fàcil, encara que de vegades em sorprenc mirant insistentment enrere.
– Sí, jo també sento que vaig amb quatre ulls mirant a totes bandes -afegeix l’Àlex.- No estic tranquil, no.
– Quina por, no?
– Molta…
– Creieu que faran alguna cosa ara que tenen tothom vigilant-los?
– No em semblen la mena de persona que pensin massa -diu l’Àlex,- així que jo no descarto que el dia menys pensat apareguin a la facultat buscant gresca. I si venen, no vindran només a fotre quatre crits i espantar la gent. Vindran a buscar problemes de veritat. Crec que són capaços de qualsevol cosa…
*
– I tu, Joan, què en penses?
– Prefereixo no avançar-me. Ja prou tinc amb gestionar la irracionalitat del dia a dia. Quan això passi, si ha de passar, ja me n’ocuparé. Per ara, hem fet tot el que ha estat a les nostres mans: posar una denúncia a la policia i iniciar un procediment judicial. No podem fer res més, així que dintre del possible prefereixo intentar viure amb la major calma possible.
– Mira que n’ets de pragmàtic, eh? -ric.
– Bé, viure amb por no és plat de bon gust…
– Entenc…
– La mare no para d’insistir-me en anar a una altra universitat -parla de nou l’Àlex.
– Doncs no és tan mala idea, no?
– El problema és que si vull estudiar a Barcelona, el preu de la carrera es multiplica per cinc ja que les opcions que queden a la ciutat són privades. Si vull seguir a la pública, que és el que ens podem permetre ara mateix a casa, he de marxar a Sant Cugat, Reus o Girona. Sant Cugat podria ser una opció raonable encara que em menjaria cada dia tres hores de transport públic entre l’anada i la tornada… Per no dir que allà les classes tenen horari partit, la qual cosa suposaria dedicar tot el dia a la uni.
– Caram sí que ho tens estudiat… -intervé en Joan.
– Jo no tinc la teva habilitat de no-preocupar-me…
– No et pensis, que una cosa és la teoria, però com dic… jo també em giro per assegurar-me que no se’m tira ningú a sobre des de darrera.
– Ja…
– Quin percal! -crido nerviosa.
– Va, tornem al tema que ens ocupa… -insisteix l’Àlex.
*
Els tres ens mirem i un silenci que se’m fa incòmode s’allarga més del desitjat.
– D’acord -trenco el gel,- traiem de l’equació el temps que us trobeu per anar i tornar de la uni. Com ens hauríem de distribuir el temps?
– Entre setmana per mi no és possible quedar amb excepcions molt comptades -diu ara l’Àlex.- La mare no em deixa i ara per ara no la vull marejar. Per tant, per mi és fàcil: entre setmana tu t’hi veus amb en Joan, i el cap de setmana em toca a mi.
En Joan no diu res i manté la mirada clavada en el terra.
– A tu què et sembla, Joan? -pregunto.
– Uh… Hi ha un petit problema que fins ara no l’havia pensat.
– Quin?
– Necessito temps per posar-me al dia amb els estudis. Amb tot el que ha passat porto un endarreriment important. I encara quan m’hi posi, no vull descuidar la universitat.
– A mi em passa igual, així que molt probablement no pugui sortir els propers caps de setmana -diu ara l’altre company.
– Aleshores tornarem a no veure’ns? -pregunto inquieta.
– Tampoc és el que m’agradaria… -respon en Joan.- L’únic que dic és que tampoc no podré estar tots els dies fora.
– Tampoc era la idea… -menteixo.
De nou un silenci marcit…
– I què faràs amb en Raul? -pregunta l’Àlex de cop.
– Ai!
Se suposa que ara hauria d’estar treballant. És dissabte i estic a casa del Joan, parlant a les esquenes del Raul sobre com funcionarà una nova relació amb en Joan i l’Àlex. De cop em sento una puta jugant a dues bandes, enganyant en Raul i n’Oriol, el meu jefe.
*
Val, d’acord, el comentari “sentir-me com una puta” és sexista, violent i denigrant per les persones que s’hi dediquen a la prostitució, com la mare. Però l’esmena política no em fa sentir menys puta en el meu cor. Sento que estic traint tothom que m’estimo a la feina i a mi mateixa.
– Hauré de parlar amb ell aquesta setmana entrant. Quedarem i li explicaré.
Quina mandra, tot plegat…