Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 8 de maig de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Estàs enfadat? -pregunta un Àlex amb el cap cot i la mirada perduda en el terra.
– Per què creus que hauria d’estar enfadat? -la veu d’en Joan és suau i pausada, facilitant aquella sensació de calidesa immediata a la que començo a habituar-me.
Primer un i després l’altre em miro en Joan i l’Àlex. L’Àlex és un noi de la mateixa alçada aproximada a la d’en Joan, de complexió forta, amb els cabells entre castanys i daurats i els ulls petits i foscos. El seu comportament és tímid i vergonyós la major part del temps, o retret més aviat. Tinc la sospita de que se sent un noi insegur amb una baixa capacitat per autovalorar-se de forma positiva. Al costat del Joan la seva foscor es fa encara més palesa, com si una ombra el cobrís per complet.
– No sé… igual et molesta que hagi anat a parlar amb la Kassia…
La mirada del Joan és compassiva, pacient i generosa. És admirable poder observar des de fora aquesta escena i veure de prop les reaccions d’ell davant les coses de la vida, davant de les situacions.
– Si m’haguessis preguntat t’hauria demanat que no hi anessis -diu en el seu to habitual.- Però n’estic convençut que tot el que has fet ho has fet perquè volies ajudar-me amb aquesta situació…
– Quina situació? -interrompo.
En Joan em mira en complet silenci per uns instants sospesant la pregunta que acabo de fer, suposo. M’agrada quan em mira…
– Aquest matí em sentia una mica trist per la teva decisió de deixar la relació i volia compartir-ho amb n’Àlex. Així, l’he trucat amb la idea de quedar amb ell. Però el meu cap ha anat més ràpid i per quan m’he adonat ja li estava explicant. Crec que m’ha afectat més del que em pensava en un principi.
*
Em meravella la facilitat del Joan per parlar d’allò que sent o del que passa pel seu cap. Si la cosa fos a la inversa (que ell m’hagués deixat a mi) em costaria reconèixer els meus sentiments davant seu; em sentiria molt vulnerable, com si d’alguna manera li estigués entregant les eines per fer-me mal. Però en Joan ho parla amb plena confiança de què jo no el tractaré com el cul. Què passaria si ara comencés a fer l’imbècil? Com ho gestionaria? Sospeso la possibilitat de preguntar-li i satisfer la meva curiositat, però per quan m’adono ja està de nou parlant amb l’Àlex.
– Entenc, en qualsevol cas, que la teva intenció era noble, Àlex. Així, doncs, per què creus que hauria d’estar molest amb tu? Més si tenim en compte que m’has portat a la Kassia, tot i que encara no sé molt bé a què…
Tímid, dibuixa un somriure abans de tornar a deixar la seva mirada sobre els meus ulls. Durant uns instants em delecto en aquella lluentor que tant m’atreu, com la papallona que se sent fascinada per la llum. Miro els detalls dels seus iris de color daurat amb petits reflexes de l’espai que ens envolta. Em delecto observant com la pupil·la s’obre i es tanca segons els moviments de la parpella o segons la llum que li arriba. Els ulls d’en Joan podrien entretindre’m tot el dia i no avorrir-me…
– No sé molt bé per què he vingut -dic finalment de forma lenta.- Només he sentit la necessitat de venir i aquí estic…
*
– Has dit que volies desfer la teva errada…
Els meus ulls s’entornen i miren desafiants un Àlex que em descobreix davant d’en Joan. Recordo perfectament què li he dit a aquest tonto del cul abans de venir fins aquí. No obstant això, no podria callar-se? Ara m’ha de posar en evidència?
– Però ningú més que tu sap per què ha vingut, clar… -mira de corregir-se sense massa encert.
La meva mirada és fulminant fins el punt de forçar el noi a acotar de nou el cap. Quan tinc la sensació que l’he destruït, una mescla de victòria i malestar m’omplen el pit.
– La veritat és que estic feta un lio… Per una banda, m’agradaria tenir valor suficient com per provar això d’estar-se en una relació oberta. No sé… després de conèixer l’Àlex… alguna cosa ha canviat dintre meu. Tampoc no tinc massa clar el què…
L’Àlex aixeca la mirada mostrant sorpresa en el rostre. De forma tímida s’assenyala com per assegurar-se que estic parlant d’ell.
– Hi ha cap Àlex més aquí? -pregunto divertida.
Ell nega amb el cap.
– Doncs sembla que em refereixo a tu… sí.
La seva cara no canvia aparentment però puc percebre que dintre del seu pit sí que canvia alguna cosa. Una mena d’orgull li creix i per un instant la seva foscor s’apaga deixant lloc a una llum més saludable. Per un moment se sent responsable d’una cosa que, per ara, està sortint bé. I sembla ser que està disposat a recollir els mèrits, com a mínim amb sí mateix.
*
– Parla massa, però sembla bon noi. I sospito que tenim més coses en comú de les que em podria haver imaginat en un principi.
L’Àlex obre els ulls, suposo que preguntant-se en el seu interior, de nou, si realment estic parlant d’ell. El dubte i la inseguretat tornen a fer acte de presència; i amb ells, la foscor al seu voltant s’imposa de nou.
– El cas és que tu m’agrades -dic ara mirant-me en Joan que sembla content en com s’està desenvolupant la conversa,- però també m’agrada en Raul. Bé, no de la mateixa manera… En realitat no sé de quina manera… però d’alguna manera m’agrada.
En Joan obre els ulls intentant assimilar el meu embolic mental.
– En Raul no té cap interès en una relació oberta, i em veig forçada a escollir.
De cop m’adono que justament aquest és el lloc on volia col·locar aquest matí en Joan: forçar-lo a haver d’escollir. La seva resposta, però, s’ha limitat a no donar resposta i deixar-me a mi que prengués la decisió de si estar o no amb ell.
Des de fora, una anàlisi precipitada podria arribar a la conclusió de que en Joan és egoista. Ho és? Alguna cosa al meu cor diu que no, però bé podria ser que es tractés de que estic massa pillada (com diu en Raul). El cas és que veient-lo des de la seva perspectiva, és a dir, des de qui ha de decidir si escull o si es creua de braços per veure què en fa la resta (val, d’acord, aquesta forma d’explicar-ho porta implícit un prejudici…), m’adono que al final no es tracta d’egoisme.
*
Ell té les idees clares: no vol categoritzar l’amor que sent per les persones. Per tant, no pot prendre decisions com ara escollir qui es queda perquè això seria trair-se a si mateix. En el meu cas, però, no tinc cap valor afegit a les relacions; vull dir, que fins ara mai m’havia plantejat res fora de la monogàmia més convencional. Sí, des de que he conegut en Joan m’he plantejat alguna cosa, però no he fet una reflexió profunda al respecte i…
– Sap en Raul que estàs aquí?
La pregunta d’en Joan em cau com una llosa enmig de tots els meus pensaments més interns.
– Eh… no?
Un dels dubtes que tenia anit era què significava ser infidel en un context no-monògam. Ara veig la llum al respecte. Estar-me aquí, amb en Joan, el meu ex, parlant sobre temes relacionals i sense que en Raul, el meu nòvio actual, en tingui constància d’això… això seria infidelitat. M’explico: s’entén que jo estic marejada, feble i morint-me a casa, segons la informació de les darreres coses que han passat al Com a casa! Però no, estic en un altre lloc i ell no en té ni idea d’aquesta informació.
No és que em senti orgullosa precisament d’estar enganyant algú, però donades les circumstàncies i el meu cacau mental, em donaré el beneplàcit del dubte i no en faré un gra massa…
– En realitat estem aquí perquè la Kassia s’ha desmaiat.
– Com?
No sóc conscient de la meva cara de fàstic fins que l’Àlex torna a baixar el cap. Segona vegada que parla de més i comença a empipar-me, aquest tio…
*
– Com que t’has desmaiat? -repeteix en Joan amb l’alarma imposada en el to.
– Doncs això… que m’he desmaiat de pur esgotament mental.
– Però estàs bé?
La veritat és que el sofà de casa del Joan és confortable. Tota l’estança és confortable; la gegantina estança que acull el saló, la cuina i el menjador en un espai diàfan.
L’habitació fa una olor dolça que sembla renovar-se no sé molt bé com. I sobre la tauleta enmig de la mitja lluna que conforma el sofà amb les butaques la mare d’en Joan ens ha deixat unes pastes casolanes delicioses, juntament amb un te que desperta el paladar fins i tot dels més insensibles.
El teixit que cobreix el sofà és suau com el vellut i fresc i durant una estona em delecto acariciant aquella textura que se’m fa tan irresistible.
– Necessites res? -insisteix de nou en Joan.
– Estic bé… La qüestió és que no m’ha donat massa temps per avisar en Raul que canviava de parer i enlloc d’anar a descansar em venia aquí. Més que res perquè aleshores hauria de quedar-me treballant…
El rostre d’en Joan es manté intacte, impertèrrit a la meva cutre explicació agafada pels pèls. No em jutjarà, no. En Joan té els seus valors, però sap perfectament que són seus i de ningú més. I un dels seus valors més excels és deixar que la resta siguem com ens doni la gana, amb els nostres valors. Li en diu llibertat i respecte. I com en d’altres coses, tinc els meus dubtes…
*
Com es podria relacionar algú amb una altra persona de valors oposats? Podria fer-ho, en Joan? Fins a quin punt m’aguantaria aquesta posició si la repetís en el futur de forma reiterativa? Fins on no jutja o es manté en aquella distància aparentment còmoda? Bé, no crec que sigui còmode estar-se amb algú que actua de forma que atempti contra els propis valors d’un… Buf! Quin tio més estrany, per déu! De veritat que sembla un puto robot!
– A veure, Joan, com coi t’ho fas?
– Eh? El què?
– No jutjar-me!
– Per què hauria de jutjar-te?
– Perquè acabo de deixar-me en evidència en la meva deslleialtat o infidelitat respecte en Raul.
Silenci. Començo a odiar els seus silencis per tot, a totes hores, després de cada paraula.
– Em nego a creure que t’és indiferent la meva forma d’actuar.
– No m’és indiferent.
– Veus?
– El què?
– Si no t’és indiferent, com t’ho fas per no jutjar-me?
– Com saps que no et jutjo?
– Perquè la teva mirada no ha canviat.
– Què vols dir?
– Doncs… que del poc que conec de tu, sé que això no et fa canviar l’estima que sents. I la teva mirada, d’alguna manera, m’ho reflexa.
– I per què creus que funciono diferent a tu?
– Eh?
– T’ho preguntaré d’una altra manera: tens intenció de fer mal en Raul?
– Això de la intenció no ho acabo de veure clar…
– Per què no?
– Perquè tothom té bones intencions a totes hores, però a l’hora de la veritat…
– No parlo de la intenció fingida, sinó de la veritable intenció.
– Intenció fingida?
*
– No és una intenció que una es diu en veu alta per satisfer la seva consciència. Parlo de la veritable intenció que guia tota acció. En el teu cas, sí, podries haver pensat en el company, però entenc que la situació ha estat suficientment estranya o impactant com per no permetre’t pensar-hi. Vol dir això que siguis infidel? A banda de que em sembla impossible que algú sigui una cosa sempre, ja que cada dia som una persona diferent, sincerament no crec que siguis la mena de persona que ignora la sensibilitat dels altres.
– I això com ho saps?
– Perquè tu també tens una mirada que reflexa coses internes…
Aquesta vegada sóc jo la que crea un espai de silenci sostingut. Mira que de vegades les respostes són ben ximples, però no les veig, no… En quin moment m’havia pensat que l’art de la intuïció era una cosa només meva?
Des de ben petita se’m dóna bé llegir la gent. Això no treu que tot i llegir la gent, no faci l’idiota. Vull dir, que els fills de puta que em van follar no em van sorprendre, però sí que em vaig sorprendre d’accedir a una sèrie de situacions tot i saber-me el resultat. M’explico? A això li en dic “ser idiota”; i jo en sóc molt, d’idiota… us ho prometo.
– O sigui, creus que sóc fidel?
– No sé si ets fidel (i tampoc sé què vol dir “fidelitat”, per ser-te sincer), però sé que ets una persona que té en compte els altres.
Ganes d’abraçar, de besar, d’axuxar en Joan. Però n’hi ha l’Àlex…
– Bé, i arribats a aquest punt, què? -pregunto de nou inquieta.- Com se suposa que funcionaria això?