Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 8 de maig de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Finalment en Joan i jo hem quedat com amics. En Joan m’ho ha posat fàcil per recular, però el meu orgull ferit no volia cedir. El vull tot per mi i amb tanta ambició me n’he quedat sense cap tros. Sóc imbècil.
Em sento derrotada. Tota la vida fent de persona adulta per tirar endavant la casa i la mare quan està malalta, però quan arriba el moment de la veritat em comporto com una nena petita, inconscient de la vida, immadura i tan patètica que em fa ganes de vomitar.
Ens hem dit de quedar algun dia; com amics, clar. Em fa pal, però, tornar-lo a veure….
11:53 hores
I aquí estic, al Com a casa!, a punt d’arrencar una nova jornada de merda amb aquell imbècil de company que, content, no para de xiular a la cuina. Content perquè l’he dit que sí a sortir en una relació tancada. Tan tancada que em moro d’asfíxia abans de començar…
En quin cap cap que surti amb qui no m’agrada i talli amb qui tant m’agrada? On vull arribar?
Sóc única sabotejant la meva vida. Tantes ganes tinc de patir?
“Bé, tenint en compte que la mare treballarà amb la senyora Puig, mare d’en Joan, tampoc em semblava correcte d’estar-me amb ell”.
“En Joan és massa bo per tu”.
“Millor deixar-ho estar, segur que l’hòstia hauria estat infinita més endavant si hagués decidit continuar”.
…
Aquestes i d’altres són les excuses entorn de les quals giro per tal de satisfer el pla perfecte d’arruïnar-me l’existència.
…
No tinc ganes de treballar… Però avui i demà l’Oriol cobrirà l’absència de la Carmen, que s’ha agafat el finde per anar al casament de la seva millor amiga. Ara que, més que mai, necessito parlar amb ella…
En qualsevol cas, l’Oriol no em treu l’ull de sobre, com si s’ensumés que alguna cosa no va bé en el meu cap. I té raó: la veritat és que res no va bé en mi!
15:16 hores
El dia avança lent i agònic. Em sento atrapada entre les parets del Com a casa! i els dos homes que m’acompanyen i em claven les seves mirades, cadascun amb els seus motius. Cada minut que suma és un nou teatre, fingint estar bé, fingint estar feliç i contenta, fingint estar centrada i concentrada.
Els clients se’m fan insuportables i en més d’una ocasió he estat a punt de saltar. Justament el dia que n’Oriol, el jefe, està al restaurant. I se n’està adonant de tot encara que no em diu res. I no m’ho dirà perquè l’Oriol és un bon jefe i entén que les persones tenen dies i dies. Sap que del normal treballem de valent i confia plenament en l’equip del cap de setmana, com ens ha demostrat en el poc temps que ens hi estem. Tot i així, donades les meves circumstàncies familiars i econòmiques, no m’agradaria jugar-me un comiat.
Em sento dessolada.
Tinc ganes de plorar…
Tinc ganes de sortir corrents.
Així, per moments sento que em trencaré en mil bocins.
– Tu ets la Kassia?
*
– Tu ets la Kassia? -una veu des de darrera em sobresalta i, per quan em giro, un noi de la meva edat em mira inquisitiu.
Sé qui és. No l’he vist mai abans ni tampoc en Joan me l’ha descrit, però sé qui és.
– Tu ets la Kassia? -repeteix en to impacient.
– Sí… i tu ets l’Àlex, oi?
La veu em tremola.
– T’envia en Joan? -nega amb el cap.
– Vinc pel meu compte; no sap que he vingut. I coneixent-lo de ben segur que desaprovaria la meva decisió.
La seva veu és agradable, com el seu rostre.
– Sé que estàs treballant i tot i així voldria parlar amb tu.
– Suposo que estàs al tanto que ho hem deixat.
– Sí, en Joan m’ho ha explicat per telèfon. M’ha sorprès que em parlés d’això a través d’un aparell; diria que no és propi d’ell, encara que no el conec en aquest sentit. Només és una intuïció i poder m’estic equivocant. Però si és cert, seria un clar indicador que no està bé. I no m’estranyaria, perquè darrerament tot sembla anar-li en contra.
Merda… He estat tan centrada en mi que no he recordat que està passant un moment difícil. Només li faltava jo fent l’idiota…
Un lleuger mareig em desestabilitza fins el punt de fer-me vacil·lar les cames.
– Estàs bé? -pregunta l’Àlex agafant-me dels braços.
Sento les mans gèlides i una mena de boira no em deixa veure. Tot al meu voltant s’esvaeix i només puc sentir passes que corren al meu voltant.
– Kassia! Kassia! -el braç ferm d’en Raul em subjecta pel coll.
*
Quan obro els ulls, el rostre d’aquell noi que obeeix al nom d’Àlex es fa cada cop més nítid. Aixeco la mirada i darrera està en Raul que em mulla el front amb un drap amarat d’aigua. Les gotes rellisquen per la pell fent-me pessigolles i no puc evitar riure com una nena petita.
– Estàs bé? -pregunten ara l’Oriol que fa aparèixer el seu cap per sobre de tothom.
Assenteixo amb el cap mirant d’incorporar-me.
– Prego que em disculpi les molèsties, senyor -el jefe es dirigeix cap a l’Àlex, confonent-lo amb un client.
– No… és amic meu -miro d’explicar.- Ha vingut a fer-me una visita i mira com li agraeixo…
L’Àlex em mira de forma fixa, sense dir paraula.
– Kassia, si no et trobaves bé, per què no ens ho has dit? -demana ara en Raul.- Ens hauríem organitzat d’alguna altra manera…
– Va, marxa d’aquí, petarda! -m’etziba ara l’Oriol.
– Però si la sala està plena!
– Doncs ens ho haurem de fer en Raul i jo.
– Que no, que no… que ja estic bé.
– Mira que n’ets de pesada! Fes el favor de marxar amb el teu amic i descansar. Oi que l’acompanyaràs a casa?
– S-sí… -diu l’Àlex poc convençut del que està passant.
– Però que he dit…
– Caaaallaaaaa!! -l’Oriol i en Raul criden a l’uníson.
16:13 hores
Dit i fet. En menys que canta un gall l’Àlex i jo ens trobem al carrer, camí de casa meva.
– Ara que ja estem fora, vols realment que t’acompanyi a casa?
– No, voldria que ens trobéssim amb en Joan… Si no et fa res…
– … -el noi rumia alguna cosa per si mateix.- Quin és l’objectiu?
– Desfer la meva errada…
L’Àlex somriu i ràpidament assenteix amb el cap.
– En Joan no va exagerar amb les teves qualitats positives.
– I ara!
– Em va dir que eres intel·ligent i madura. Reconèixer que t’has equivocat i rectificar és, per mi, una de les expressions de la intel·ligència més clares. M’alegro que sigui així.
– Per què te n’alegres tant, Àlex? Si jo surto del mig, en Joan és tot per tu.
– Mai l’havia sentit parlar de forma tan trista com avui… Se’m trencava l’ànima, saps? No és propi d’ell, així que entenc que ets una figura important a la seva vida. No sé res de tu, amb excepció de totes les virtuts que ha enumerat tantes vegades aquests darrers dies. Tampoc no sé res de la vostra història, de si us coneixeu de fa molt o poc…
– Demà farà un mes que ens vam conèixer.
L’Àlex s’atura i em mira de forma perplexa.
– Només un mes?
– Això he dit.
Acota el cap visiblement decebut i re-emprèn la marxa. Jo camino al seu costat, també en silenci. Crec que sé el que està sentint. Si no recordo malament, ell porta darrera del Joan un any i mig. Crec que en Joan no estava per aquesta mena d’històries. Què sent? Què pensa? Poder creu que jo estic alguna passa pel davant? O que en Joan em prefereix a mi?
*
– L’has impactat molt, doncs, per atreure la seva atenció d’aquesta manera si només fa un mes que us coneixeu… Finalment les meves pors es faran realitat, m’ensumo…
– Quines pors?
– De no ser ningú…
Les seves paraules se’m claven al cor i de cop sento que l’Àlex i jo tenim molt més en comú del que em podria imaginar. Els dos ballem com a papallones al voltant de la llum que emana en Joan, atrets irremeiablement per la seva virtut desbordant. Una llum que il·lumina les foscors de les nostres vides.
Així, de forma inconscient l’agafo de la mà i continuem caminant en silenci fins arribar a casa d’en Joan. Vés per on, ara no em fa tanta por allò de “compartir-lo”…