Autoria: Kassia Langley
Divendres, 7 de maig de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
En Raul i jo empassem aquell menjar ja fred, drets sobre la barra de la cuina, davant la mirada escodrinyadora de la Carmen i de l’únic client a la sala. Des de fora devem semblar imbècils, definitivament. Però cap dels dos dóna el braç a tòrcer i mengem en un gest mig enfadat mig d’orgull forçat. De tant en quant ens mirem i ens venen ganes de riure, però ens l’aguantem per ser l’últim en rendir-se no sé molt bé a què. Mai ho sé.
Aquest joc és un joc habitual en la meva vida i l’he jugat vàries vegades amb la mare; ben sovint, millor dit. Tinc l’habilitat ben entrenada ja que ma mare és una adversària digna. A més, a tossuda poca gent em guanya!
Efectivament, quan ja gairebé ens hem cruspit el plat, és en Raul que parla primer.
– Per què t’agrada tan aquest tal Joan? Què hi veus en ell?
El to amb què formula les preguntes és suau i si no fos perquè al final sembla trencar-se-li la veu diria que desapassionat.
– Sincerament, no sé què m’agrada. Suposo que el fet que és justament el contrari de tot el que no m’agrada.
– Què és el que no t’agrada?
– Els nois, en general.
– No t’agraden els nois?
– No m’agraden els nois que fan de nois.
– La teva resposta és enigmàtica…
– Vull dir, la forma en què actueu la majoria de nois.
– Com actuem?
– Sembla que l’aparença és l’únic que us importa i només penseu en follar. I per fer tot això feu massa de mascles.
– SOM mascles.
– Exacte! Això és el que em molesta! En Joan, en canvi, és un noi però no pensa ni sent ni actua com un noi.
*
– Posa’m un exemple.
– La roba de vestir, la sensibilitat i sensitivitat cap a tot… És una persona observadora que va més enllà de sí mateix i veu la gent del seu voltant. A més, té el cap ben moblat perquè es molesta en analitzar el món que l’envolta. Des dels aspectes que tenen a veure amb ell, com ara el gènere, la seva sexualitat, la forma d’entendre les relacions… D’acord, em fa mal algunes de les conclusions i posicionament que ha tret de tot plegat, especialment la seva forma d’entendre els vincles, però alhora admiro el fet que s’hagi pogut qüestionar i construir el seu propi camí més enllà dels convencionalismes socials.
– La meitat de les coses que dius no les entenc.
– Veus?
– Què veig?
– Que ets ben limitat!
– Joder!!!
El seu crit va acompanyat d’un cop sobre la fusta i els plats salten despertant el recel de la Carmen i l’atenció del client que ara ens mira suspicaç.
– Després dius que sóc desagradable però tu no fas més que enfonsar la meva autoestima. Què, sóc una merda al costat d’aquest tal Joan? Poder ell té les seves qualitats super positives i heroiques, però això no em converteix en una merda, saps? També tinc les meves!!
– No he dit el contrari!
– Poder no ho dius, però tanta comparació no deixa lloc a gaire dubte de que penses així! M’equivoco!?
Els seus ulls em miren amb una duresa que em fa petita.
*
– M’equivoco, Kassia?
– Eh, tu! -la veu de la Carmen ens força a girar-nos, la qual cosa m’alleuja.- Qui coi et penses per parlar-li així? A més, estàs cridant massa l’atenció davant la clientela, controla’t.
– El front feminista al rescat!
– Deixa de dir idioteses si no vols tenir problemes, Raul.
La Carmen parla en un to força amenaçant i em sento incapaç de reaccionar a la situació. En Raul també es queda bloquejat davant el darrer comentari de la companya i el silenci que s’imposa es fa pesat i esclafador. Ells dos es miren desafiants fins que en Raul abaixa la mirada. Em sento malament per com s’està donant la situació i em venen al cap algunes frases eloqüents per acabar de guanyar la batalla dialèctica de fa una estona.
“Els nois sempre voleu imposar-vos, com ara has fet, mitjançant la força i la por”.
Però de cop m’adono que no estàvem en una batalla dialèctica. En Raul senzillament m’havia preguntat per què en Joan m’agrada i he estat jo qui l’ha col·locat enmig d’un discurs polític sobre les masculinitats. I sí, té raó, els nois em fan fàstic quan fan tant de nois; i en Raul, en aquest sentit, no és una excepció.
Quan la Carmen marxa en Raul agafa el seu plat i el buida a les escombraries per després deixar-lo en remull.
– Raul… -dic apropant-me amb les meves restes.
Per quan m’adono en Raul està plorant i de cop em ve al cap la seva sensibilitat des de fa una estona. Són vàries les vegades, en el temps que portem parlant (o barallant-nos, o el que sigui), que ha mostrat els ulls humits.
*
– Escolta -insisteixo,- per què no parlem aquesta nit en acabar la feina? No m’agradaria quedar de mal rotllo entre tu i jo, de veritat. Poder he personalitzat en tu les meves nefastes experiències amb d’altres nois i… bé, el fet que sempre t’estiguis ficant amb en Joan o el to de segons quins moments no m’ha ajudat gaire a donar-me compte. Reconec que estic a la defensiva amb tu.
En Raul roman quiet amb el plat a la mà, donant-me l’esquena. No fa cap gest ni cap moviment que em doni alguna pista de si m’està, ni tan sols, escoltant. I el temps es dilata a través del seu silenci de forma angoixosa.
23:46 hores
Des de que hem acabat de dinar en Raul es mostra esquiu cap a mi. És difícil tenint en compte que només som tres companys i que la interacció es fa forçosa quan la sala està tan plena. Després de preguntar-li si volia quedar per parlar en acabar la feina no n’he obtingut resposta i finalment l’he deixat per impossible en el precís instant en què ha començat a entrar gent.
En primer lloc, són els dinars de divendres, on els protagonistes majoritaris són les persones que treballen a les botigues i les oficines de professionals de la zona; també un grapat d’estudiants universitaris que venen a celebrar el començament del cap de setmana fan cua per esperar la seva taula i els rics menjars que “Com a casa!” ofereix.
A la tarda, el restaurant s’omple de mares que han recollit als seus nens de l’escole i paren a fer un beure i petar la xerrada. I més estudiants universitaris que no s’arrisquen a fer les cues del migdia i opten per gaudir dels combinats naturals de la Carmen en companyia d’algun plat de la mà d’en Raul.
A mesura que les hores avancen, les mares i els nens desapareixen del local i en el seu lloc prenen el relleu més estudiants universitaris i més gent que volen arrencar el cap de setmana sopant dignament per un preu acceptable.
Total, no parem. I darrerament la cosa s’ha posat més seriosa i sembla ser que la penya no fa fàstic a esperar-se un bon grapat de minuts a la porta si després el menjar acompleix amb les promeses hores abans arrencades. No falla. El boca-orella ha funcionat i, de seguir així, probablement morirem d’èxit. Bé, si la feina no ens mata abans…
*
– Afortunadament, avui l’ha gent s’ha recollit abans i sembla que podrem acabar a una hora mitjanament digna -explica la Carmen a les meves esquenes mentre passo l’escombra.
– Et deixo aquí la bossa perquè tiris la brossa quan acabis d’escombrar.
La veu d’en Raul em sorprèn de tan normal que sona.
– D’acord…
Quan em giro la Carmen em mira i aixeca les espatlles, tot posant una cara que em resulta enigmàtica.
– Segueix en peu parlar? -pregunta en Raul.
– Eh? Sí…
– D’acord…
Dit això el noi es torna a recloure en la cuina per deixar-la endreçada pel dia següent.
– A veure, parell de tórtores, què tal si marxeu ja i acabo jo la feina? Al cap i a la fi demà i diumenge no em veureu per aquí.
– Cert! Que tenies un casament, oi?
– Correcte!
– Per això has vingut avui abans?
– Sí, he preferit fer avui i el cap de setmana vinent per no descomptar-les de les vacances.
– Buf! N’estàs segura? Si això és així la setmana vinent et menjaràs dotze hores dijous, divendres, dissabte i diumenge, cada dia!
– Es casa la meva millor amiga i, com dic, les vacances ja les tinc planificades. Així que… toca pringar!
– Què valenta!
– Què? Marxeu?
– No, t’ajudem una estona més a deixar això enllestit fins que baixem la persiana -la veu d’en Raul sona innegociable.- No em sembla convenient que et quedis sola al local a aquestes hores.
*
– Què m’hauria de passar de diferent que no em pugui passar anant sola pel carrer quan marxi cap a casa?
– Que aquí hi ha molts diners a la caixa i això sempre és un reclam extra pels més fills de puta. Si et veuen sola…
– És per això que els dijous ve n’Oriol a recollir la pasta a diferència dels caps de setmana? Li fas la feina d’heroi davant les damisel·les indefenses?
– Ja hi tornem… Començo a estar fart que tot ho veieu com si els homes no sabéssim fer res més que invisibilitzar les dones. A veure, prefereixes quedar-te sola?
La Carmen mira de forma fixa en Raul.
– No hi ha resposta? -insisteix aquell.
– A veure, Carmen -dic,- estic totalment d’acord en què és una puta merda no poder quedar-se sola amb tanta pasta. El món hauria de funcionar d’una altra manera. No és menys cert, que el món funciona com funciona i que hi ha molts tios amb mala baba que s’aprofiten que, en general, les dones tenim menys força. Jo no em quedaria tranquil·la sabent-te sola al local, amb tants diners.
– Estic farta de la cultura de la por, coi! -crida la companya.
– T’entenc perfectament, que estic en el teu bàndol! Però què fem? Tampoc crec que la resposta correcta sigui fer-nos les valentes i assumir riscos innecessaris, no? Tia, que aquí hi ha molts diners i els més espavilats segur que estan al tanto d’això.
– I per què no ve l’Oriol els caps de setmana com fa els dijous i, probablement, la resta de la setmana? Que se’ls emporti!
– Doncs no està aquí per preguntar-li, però probablement el que voldrà és estar-se amb la Gemma. Jo què sé! Tampoc no ens val de res preguntar-li a l’aire…
*
– Ai, va! Tanquem ja la puta persiana que m’estic posant dels nervis -crida la Carmen al temps que es sacseja el seu cos per expulsar la por creixent.- Quina merda ser dona en un país tan merda!
En Raul obeeix la Carmen i accelera el pas per tancar quan abans millor la persiana després de comprovar que no resta ningú més que el personal. Després, agafa l’escombra i el recollidor i acaba de llençar la brossa en les escombraries. Tot deixant els utensilis ben col·locats en la paret, fa un nus a la boca de la bossa i l’agafa per portar-la al cubell que hi ha al darrera, just al costat de la porteta de la cuina.
Al cap d’una estona torna, assecant-se les mans tot just rentades i m’etziba per marxar.
– He tancat amb clau la porta de darrera. Ara ja estàs segura aquí dins i nosaltres marxem, et sembla? Només queden els lavabos per fer.
– La feina més divertida, què bé!
– N’estàs segura que vols que marxem? -pregunto.- Entre els tres els fem en un plis plas.
– Marxeu, tórtores!
– Què coi és una tórtora?
– Un ocell, inculta! -em diu en Raul agafant-me del braç i enduent-se’m.
– Adéu, Carmen, adéu… que els dimonis se m’emportin…
– Mira que n’ets d’idiota.
– Tu més!!
– Tu més!!
La Carmen riu davant la nostra habitual discussió sense sentit i finalment en Raul i jo sortim d’aquell local que ens ha extenuat durant les darreres hores, tot travessant la cuina. El noi gira la clau per assegurar-se que la Carmen queda ben tancada de nou i després rebufa un parell de vegades.
– On vols que anem? -pregunta.