Autoria: Kassia Langley
Divendres, 7 de maig de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Han passat més de dues setmanes des de que en Joan em va explicar la seva moguda amb els hormonats de la uni, en Christian i la seva colla. Des d’aleshores ens hem vist vàries vegades. Però degut a totes les coses que estaven passant no hem tingut un minut de qualitat per parlar tranquil·lament.
La majoria de les vegades ha vingut a visitar-me a la feina de forma esporàdica. Però aquestes setmanes el volum de feina al restaurant ha estat una autèntica bogeria i gairebé no he pogut passar una estona amb ell. També m’ha trucat vàries vegades per telèfon i alguna tarda hem anat a fer un cafè ràpid si ell disposava d’una estona lliure.
Enyoro poder estar-me amb ell i passar una estona tranquils, xerrant, mirant-nos o besant-nos. La relació tot just comença i tinc la sensació que ens trobem en una d’aquelles situacions en què estan les parelles que viuen a distància o que ja porten molts anys junts. Sento que els dies passen i que cada cop estem més lluny l’un de l’altre. Poder només són imaginacions o la meva ànsia de poder gaudir amb ell…
Això no obstant, almenys aquests encontres han estat suficients per mantenir-me informada dels avenços de tot plegat. Per una banda, ell i l’Àlex han interposat una acusació conjunta contra en Christian i d’altres nois de la universitat. Després d’aquell dimarts a la meva habitació, la família del Joan i la família de l’Àlex s’han reunit diverses vegades amb els advocats fins a concretar una estratègia judicial, denúncia policial pel mig. Tot aquest procés, ho veig, ha desgastat visiblement en Joan tot i que procura mantenir-se afable amb mi quan em veu, traient ferro a l’assumpte.
*
Passats els primers dies entre termes judicials, els dos es van mobilitzar per tramitar l’expulsió dels agressors de la universitat. Pel que em va explicar, la notícia es va escampar pel campus com la pólvora i davant de la primera inacció del rectorat, en Joan va liderar una manifestació que va ser massiva. Tenint en compte que, pel que em va explicar, en Christian es ficava amb tothom, les ganes de fer-lo fora per part de la majoria dels estudiants devia ser gran. El cas és que finalment han estat expulsats, la qual cosa ha permès en Joan reiniciar les classes després de la llarga absència.
Paral·lelament a tot això, en Joan ha passat gran part del temps en l’hospital visitant el seu amic Josep. Les notícies dels primers dies eren, veritablement, desencoratjadores. Però a mesura que avançaven les setmanes el noi va començar a recuperar-se fins que abans d’ahir el van pujar a planta, ja fora de perill. Això ha alleujat molt la tensió que portava en Joan acumulada i la seva alegria sembla que ha crescut com les flors a la primavera.
12:57 hores
– Què? Pensant en el teu Romeu?
La veu d’en Raul és greu i sempre parla en un to suau. Excepte quan ens barallem, que darrerament és gairebé tota l’estona, que aleshores sembla un energumen.
– No li diguis “Romeu”, pesat! -sentir-lo em posa de mal humor.
– Mira que és fàcil picar-te, eh?
– Mira que ets idiota…
– A qui dius idiota?
– Per què no em deixes en pau? No estic de bon humor…
– Per què segueixes obsessionada amb un tio que ja t’ha dit que està per una altra persona?
– I tu què n’has de fer?
– Encara que no t’ho sembli em preocupo per tu…
– Tu? Si l’únic que fas és tocar-me els nassos amb la teva presència! Mai no saps quan parar i els teus comentaris gairebé sempre són ofensius! Per què no em deixes en pau d’una vegada?
No tinc resposta i el silenci em força a mirar-me en Raul, de peu davant la taula on tot just acaba de deixar el plat que m’ha cuinat. Sempre procuro dinar a aquesta hora abans que arrenqui l’allau de feina de la tarda. Les tardes de cap de setmana es mou molta gent dintre del local…
Per la meva sorpresa en Raul té els ulls humits i intenta dissimular movent els plats sobre la taula, marejant-los. Pel que es veu es disposava a acompanyar-me dinant. Miro al nostre voltant i no hi ha ningú. I el torno a mirar just quan agafa el seu plat per emportar-se’l a la cuina.
– No dines? -pregunto inquieta.
– Se m’ha tret la gana.
*
Normalment ens fiquem l’un amb l’altre sense pietat i repassant el meu comentari no veig diferència amb d’altres dies. Per què avui s’ha pres més seriosament el que li he dit? Poder avui estic enfadada de veritat i he estat més dura de l’habitual?
– Eh… -poder m’hauria de disculpar però em fa pal, la veritat.- Va seu, gandul, i així m’expliques què et passa a tu avui…
– A mi no em passa res!
– Estàs més susceptible de l’habitual. Això o t’has tornat un nyicris…
Però en Raul acaba d’agafar el seu plat i gira sobre els seus talons sense canviar paraula, dirigint-se a la cuina. Com qui sent ploure…
Malauradament per a ell, sóc ben tossuda. Així, agafo el meu plat i el segueixo de prop, seguint el seu ritme. No és fins que arribem a la cuina que s’adona de la meva presència. I per un moment noto que els seus ulls brillen il·lusionats de que hi sigui allà amb ell.
Avui em desconcerta aquest noi…
– Tu també ets insoportablement encalçadora! -crida en el seu to habitual.
– Et pensaves que eres l’únic amb capacitat de fer la guitza? -somric irònica.
– No t’aguanto!
– Doncs ja som dos que no ens aguantem! Et fots!
– Fote’t tu!
– Tu més!
*
La Carmen, que avui a vingut abans de la seva hora per treballar hores extres, xiscla amb la llengua per cridar la nostra atenció i nega amb el cap amb una mirada severa.
– Vosaltres dos acabareu casats, oi?
– Què!? -cridem a l’uníson en Raul i jo.
– Jo no em caso amb aquest brètol ni que em paguin! -exclamo.- Mira-te’l, si és el típic xulillo que no fa res més que anar al gimnàs per poder lligar!
– No necessito anar al gimnàs per lligar: les noies em fan cua a la porta de casa!
– Cregut, idiota!
– Tens enveja perquè amb la teva cara de cul només pots aspirar a nois que juguen a dues bandes!
Aquest comentari, com la majoria que fa relatius al Joan, em fot. I em fot molt.
– Raul, col·lega -l’exhorta la Carmen,- crec que de vegades els teus comentaris són punyents. Tanta enveja tens d’en Joan?
– Enveja? Per què hauria de sentir enveja per aquest tio?
– Perquè s’està amb la Kassia!
– I?
La Carmen arrenca a riure i jo em miro els dos companys amb incredulitat. La Carmen creu que en Raul està per mi i ja són vàries les vegades que ha deixat anar algun comentari. Jo no crec que s’estigui per mi perquè no sóc del seu estil. En Raul sempre farda dels seus ligues i les noies amb qui té sexe són d’aquelles de revista: petxugones i amb el cul ben posat. Jo no sóc ni l’una cosa ni l’altra. Més aviat estic plana com una taula de planxar, cosa que s’ha atrevit a mencionar en més d’una ocasió. I el meu cul… és un cul de ben normal. A més, estic plena de pigues per tot arreu, cosa ben desagradable, i la blancor de la pell és fins i tot dolorosa en mirar-se-la.
*
Que l’agradi en Joan ja és un misteri. L’única forma en què podria agradar-li a un tio com el Raul seria estant en un malson. I dic malson perquè en Raul és d’aquells que em recorden els nois amb els quals em vaig liar d’adolescent, quan tenia curiositat per allò del sexe i tal. Aquells nois eren tots uns egòlatres de merda que només volien follar quantes més noies millor. No tenien respecte per res ni per ningú. I en Raul, igual de preocupat pel seu físic, em fa l’efecte que serà alguna cosa igual de decepcionant en la intimitat. Per no mencionar que no tinc cap interès en tenir sexe per sexe… Així que agrairé que les coses siguin normals per una vegada i que aquest tio suï de la meva cara com si no fos dona.
– A mi la Kassia m’agrada tant com un cop en l’estómac -diu en Raul abaixant el to de veu quan veu un client entrar en el local.
– Afortunadament! -crido- Si m’anessis al darrera em moriria del fàstic!
– Ja t’agradaria que un noi com jo es fixés en tu!
Simulo que vomito.
– Estaria més per tu i procuraria no posar-te trista, no com aquest tal Joan, que només fa que passar de tu.
– Tu no em posaries trista, idiota, em posaries de mala llet, com ja fas! Ets insuportable!
– De veritat que no sé què fas amb ell!
– Ai, va, deixa’m en pau! Et prohibeixo que parlis del Joan!
– Jo parlo de qui vull quan vull! I no em cansaré de donar-te la brasa al respecte fins que t’adonis!
– Fins que m’adoni de què?
– De que mereixes algú millor, hòstia!
En Raul acompanya la seva resposta sacsejant el drap de cuina de forma enèrgica. Quan em fixo, em mira amb els ulls plorosos.
13:17 hores
La Carmen marxa per atendre el nou client que ja ha pres seient i en Raul i jo ens quedem a soles a la cuina. Tot al nostre voltant és d’un silenci incòmode, pesat, dens.
“De que mereixes algú millor, hòstia!”. Les seves paraules ressonen dintre del meu cap. En Raul no coneix en Joan i el seu comentari, en un primer moment, el trobo desafortunat. Però quan hi penso, a la seva manera, és la primera vegada que em fa un elogi. Ben mirat, el comentari vol dir moltes coses i de cop totes les vegades que la Carmen ha mencionat la seva atenció cap a mi em venen a la ment. L’agrado? El meu dubte em sembla pretensiós: com coi podria agradar-li jo?
En Raul reacciona al seu immobilisme i comença a netejar la cuina ja de per si neta. Crec que està nerviós.
– Hauries de dinar alguna cosa si no vols quedar-te tot el dia sense menjar -diu amb el to de veu suau.- En breus la gent començarà a desfilar.
– I tu?
– No tinc gana, ja t’ho he dit.
– Jo tampoc tinc gana.
– No siguis tonta, estàs en els ossos i no tens carn per alimentar-te si no menges…
– Doncs em menjaré part dels teus mitxelins!
– On tinc sacsons jo?
No puc evitar arrencar a riure quan es gira tan enfadat.
– Mira que ets idiota! -crida tot llençant-me el drap a la cara.
– Tu més! -dic ara tronant-li-ho.
– Plasta!
– Tonto del cul!
– Pesada!
– Nyeeeeeeeeeh! -crido traient la llengua.
– Menja!
– No em dóna la gana!
– Menja o et foto el menjar a la força, tossuda!
– Però mira que n’ets de bèstia, eh?
– Menja!
– Si menges amb mi!
– Val!
– Doncs vale!