Autoria: Marc Fernandez
Dijous, 25 de maig de 2017
Plaça Europa, L’Hospitalet de Llobregat
Quan el crit d’un ocell que em sobrevola em treu del meus records i m’adono que estic somrient i trempat, són les 19:51 d’un dijous qualsevol i el temps passa lent.
Avui hem quedat amb el Joan que el passo a recollir per la seva feina i anem a casa seva per passar la nit plegats. Pel que es veu, l’home es fa tota la seva jornada en dimarts, dimecres i dijous de manera que els seus caps de setmana s’estenen des de divendres fins a dilluns, ambdós inclosos. Així que, per ell, en escassos minuts comença el cap de setmana.
Miro de nou el rellotge, nerviós, i són les 19:51 hores.
El temps sembla haver-se aturat i em separa amargament de retrobar-me amb l’home que ha aconseguit treure’m la son. Feia molt de temps que no em sentia així de nerviós i en algun sentit m’agrada. M’agrada l’excitació que provoca l’espera de trobar-me amb la persona desitjada, els nervis a l’estómac… i el Joan em provoca tot això i més. Feia molt de temps que no em penjava per ningú i tinc curiositat per coneixe’l, per trobar-me, per caminar junts un tros del camí de la vida. Per un moment tanco els ulls i torno a recuperar la seva cara amb el plaer dibuixat quan es corria dissabte passat al club.
El complex Colonial
Les 19:52…
Des de la vorera d’enfront miro l’accés al complex. Així, al fons puc veure un edifici de quatre plantes que avarca, entre d’altres, l’empresa que dirigeix Joan Puig i Cadafalch. La planta de l’edifici Colonial és una V oberta enmig d’un terreny ajardinat molt maco. I a uns quants metres dintre del mateix terreny s’alça l’edifici Flor de Puig, on la gran empresa del mateix nom té les seves oficines de Barcelona.
L’ala esquerra de l’edifici Colonial és de ciment vist amb grans obertures de vidre negre mentre que l’ala dreta té les parets totalment envidriades i tintades de negre amb una estructura metàl·lica que llueix davant els darrers raigs de sol. La combinació de tot l’edifici és força curiosa i té un aire modern i senzill. Provinent de dalt de tot se sent el xipolleig d’una piscina i gent alegrement xerrant. Una piscina en un complex d’oficines? Poder són imaginacions meves…
Les 19:53…
Els jardins del complex tenen camins de pedres groguenques que serveixen de separació d’illes de flors. N’hi ha de tots colors. Ara mateix un jardiner cuida una illa concreta de flors liles molt boniques. Una zona arbrada separa l’edifici Colonial de la torre Flor de Puig que s’aixeca a pocs metres. Entre els arbres hi ha algunes taules de fusta disposades sense cap ordre i algunes persones es prenen alguna cosa mentre xerren de forma animada. Cercant tot el terreny, una tanca de fusta s’alça imponent amb l’accés custodiat per un guarda de seguretat dintre d’una caseta també de fusta.
*
Quan la gent de la zona de pícnic sembla recollir per marxar, consulto el rellotge i m’adono que manquen encara sis minuts per les vuit del vespre. Així, el sol baixa ja per darrere dels arbres i uns núvols jaspiats taquen el cel amb relativa gràcia i elegància, un cel que comença a guanyar un to ataronjat. El paisatge es fa bonic de contemplar i m’inspira alguns versos que m’afanyo en anotar en una petita llibreta que tinc a mà amb les tapes de color vermell.
De cop m’adono que el silenci en el recinte és màxim ara i quan miro de nou el rellotge passen tres minuts de les vuit. La porta d’accés és al mig, just on les dues estructures (ales) de l’edifici s’ajunten i ara comencen a sortir algunes persones, també animades. Finalment, al cap d’un parell de minuts més surt en Joan acompanyat d’un noi d’uns vint-i-pocs anys. En sortir als jardins, s’aturen i el Joan parla mentre el noi assenteix de forma efusiva. S’abracen i s’acomiaden.
El Joan
Quan el Joan em veu, aixeca la mà tímidament acompanyant el gest d’un somriure captivador. Avui vesteix uns pantalons de pinça de color gris clar i una camisa blau cel amb els botons descordats fins el tercer, sense corbata, deixant veure part del seu pit sense pèls*. A més, les sabates negres Oxford llueixen netes i reflecteixen la llum del dia que ja s’apaga, intentant emular sense èxit la brillantor d’aquells ulls mel que em tenen el cor robat.
*Fa uns anys es va fer la depilació làser i no té cap rastre de pèl al cos, tampoc a la cara. Això últim em va sobtar moltíssim dissabte passat; mai m’havia topat amb cap home que s’hagués fet la depilació definitiva a la cara.
També porta els cabells despentinats com dissabte, de color atzabeja i sense esforç em ve a la memòria la seva olor i el tacte sedós als dits quan els passo entre ells. Certament, en Joan és un home atractiu que s’aproxima a la mitjana edat i tot en ell em sembla extremadament sexi fins el punt que noto com el cos em reacciona en veure’l apropar-se cap a mi. Una altra vegada.
Ara un altre noi que surt de l’edifici corre cap el Joan, ara se’l tira a sobre per l’esquena. El Joan riu i se l’abraça també, intercanvien algunes paraules entre riures i s’acomiaden. De lluny saluda altres persones que surten de l’edifici. I finalment, sense més interrupcions arriba fins a mi. S’apropa i, com el primer dia que ens vam veure, em fa un petó a la galta, suau i dolç, que em delecta profundament. No puc evitar somriure com un nen de quinze anys davant la seva primera història d’amor.
*
– Com estàs, Marc? -xiuxiueja en Joan.
– Bé, ara que et veig. I tu? -en Joan somriu i assenteix amb el cap per confirmar que també està bé. – La gent sembla estimar-te molt, no? -en Joan respon amb el seu característic riure silenciós.- Tenia moltes ganes de veure’t -afegeixo després d’un silenci mentre tiro de la seva camisa per apropar-lo a mi.
– I jo a tu, Marc -riu al temps que acomoda les mans sobre els meus costats de forma tendra.
El Joan sempre parla xiuxiuejant i difícilment aixeca el to fins el punt que sovint he de fer un esforç gran per sentir-lo. Però té una veu dolça que m’excita molt i tot ell és suau en las maneres de fer perquè es mou pausadament com si sospesés cada gest. La veritat és que m’agrada el seu cos i com es mou, m’agrada la seva forma d’estar al món, m’agrada el que m’explica i la manera en què ho fa, m’agrada la seva particular forma de sentir. M’agrada tot en ell. És intel·ligent i diferent a la immensa majoria de persones que he conegut. Així, la seva presència enriqueix la meva vida sense cap mena de dubte.
*
L’observo amb atenció com em mira amb el somriure cada cop més ample i com, a mesura que el somriure creix, els ulls se li tanquen i la brillantor es fa més palesa. Aquells ulls mel que es posen sobre mi d’aquella manera que només ell sap fer. Per quan m’adono, l’estic abraçant per la cintura i puc sentir l’escalfor de la seva respiració sobre la meva pell. De cop tinc ganes de besar-lo apassionadament i fer-li l’amor allà mateix.
– Anem a casa? -em pregunta dolçament mirant-me als ulls.
– D’acord -responc al temps que expulso els pensaments i somric, còmplice.