Autoria: Kassia Langley Dimarts, 20 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona Només és abril però la temperatura és agradable. Les portes de les balconeres es mouen subtilment de tant en quant per l’acció de la brisa càlida que entra. El soroll del carrer omple de vivesa l’habitació on en Joan i jo parlem. La seva companyia fa estona que ha apagat el foc dels dubtes d’aquests darrers dies; m’hi sento bé i confortable en el caliu de la nostra conversa. – Val -dic finalment,- aleshores divendres et van emborratxar amb la idea de violar-te, però finalment l’Àlex, el Josep i tu us en vau escapar de la situació a cop…

Autoria: Kassia Langley Dimarts, 20 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona Plantada davant la porta de casa espero a que en Joan arribi al replà per obrir. El temps se’m fa etern i diria que són més d’una desena les vegades que rebufo. – Ai, filla del meu cor, per què no obres ja la porta?– Perquè estic nerviosa…– I la porta tancada et tranquil·litza d’alguna manera?– No pas… El silenci darrera meu m’eriça els pèls de la nuca i m’imposa la necessitat d’estremir-me per tal d’alleujar la sensació desagradable que resta. Sóc conscient que tinc comportaments estranys més habitualment del desitjable, i la mare encara a dia d’avui se’n…

Autoria: Kassia Langley Dimarts, 20 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona El cor em va a mil per hora. Després d’una son llarg i restaurador, ha estat el telèfon que m’ha fet aixecar del llit. De mala gana he sortit de l’habitació en veure que ningú acabava amb aquell so estrident. I per la meva sorpresa, la mare no hi era a casa; com tampoc he vist cap nota que em donés una pista d’on ha pogut anar. Amb les mans col·locades encara sobre el telèfon miro al meu voltant i aprecio un silenci confortable. No puc evitar somriure com una tonta triomfant deixant-me gaudir d’aquelles papallones encara movedisses en…

Autoria: Kassia Langley Dimarts, 20 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona Passen gairebé tres hores de la mitja nit i continuo sense tenir son. El meu cap bull com el mateix infern fins el punt que sento febre, tot i que en sóc conscient que no en tinc. Per si de cas, em col·loco el termòmetre després de passar pel lavabo per fer un pipí i abans de tornar-me a estirar entre les fines mantes que la mare va cosir fa molts anys per l’entretemps. El cap se m’omple de qüestions i discussions amb mi mateixa, relatives a la mare i a en Joan, especialment. La vergonya de sentir-me mala…

Autoria: Kassia Langley Dilluns, 19 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona – Què vols dir ara, Kassia, que jo sóc lesbiana? Per això, però, m’haurien d’agradar les dones, no?– I no és el cas?– Filla del meu cor, fins on tinc memòria no recordo que m’agradés cap dona en cap moment.– I ara?– I ara què?– Ara no t’agrada cap dona?– Qui m’hauria d’agradar si no tinc amigues ni quedo amb ningú?– Doncs no és el que sembla… La sorpresa no desapareix del rostre de ma mare que cada cop obre més els ulls i la boca. – No et facis la sorpresa…– No em faig la sorpresa, ESTIC sorpresa……

Autoria: Kassia Langley Dilluns, 19 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona La mare i jo som més que una mare i una filla que conviuen. Sempre hem estat les dues que hem lluitat colze amb colze per sortir endavant. Evidentment tenim les nostres diferències, però les similituds són més de les que una es pugui imaginar d’entrada, físic a banda. La seva ment i la meva estan foses en un garbuix de pors i inseguretats, valenties i fortaleses que es retroalimenten. Sovint no sé diferenciar on acabo jo i on comença ella; no sé si m’explico… En tots aquests anys compartits, mai m’havia preocupat la idea que dintre de la…

Autoria: Kassia Langley Dilluns, 19 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona Abraçades dintre del seu llit, la mare i jo guardem un silenci contingut, expectants de veure qui el trencarà amb el primer comentari, acudit o riure. Enmig de la foscor em puc imaginar la seva cara vermellosa aguantant-se les ganes. Les dues som iguals d’orgulloses i tossudes, així que portem una llarga estona allargant forçadament aquell silenci i les ganes de riure em comencen a explotar per dintre. Finalment no puc més. Així, sóc jo que arrenco a riure amb ganes, alliberant tota aquella tensió acumulada per cada segon de silenci forçat. I la mare segueix les riallades de…

Autoria: Kassia Langley Dilluns, 19 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona Avui ha estat un dia terrible. Esperava que en algun moment en Joan em truqués, però no he sabut res d’ell des d’ahir. Bé, tampoc és que hagi passat tant de temps, però… A mesura que ha anat passant el dia, el meu cap s’ha anat fent més lio respecte tot plegat. Qui és el Joan? El Joan que es mostra davant meu i el Joan absent quan no estem junts, és la mateixa persona? O és d’aquells que es fan dobles o, fins i tot, triples vides? Per què no diu absolutament res? I si la mare té…

Autoria: Joan Puig i Cadafalch Dilluns, 19 d’abril de 1999La Torre del Rellotge, Sants, Barcelona A mesura que avanço en el relat dels fets ocorreguts en el dia d’avui, la mare i el pare es mostren més asmades. Els seus rostres passen de la preocupació inicial davant la incertesa d’allò que estava ocorrent a un gest d’horror davant la violència exercida sobre nosaltres en els darrers dies. Parlem d’anar a la policia a denunciar els fets tant de divendres com d’avui i convinc en esperar n’Àlex per prendre la decisió totes juntes. Dit i fet, quan menciono el nom del company algú pica a la campaneta de la porta auxiliar.…

L'estrès és un sentiment de tensió física i/o emocional que pot esdevindre de qualsevol situació o pensament que ens faci sentir frustrat, furiós o nerviós. L'estrès és la reacció del cos a un desafiament o una demanda exigent.