Autoria: Kassia Langley Dijous, 27 de maig de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona Obro lleugerament els ulls i un raig de llum es cola més enllà de les parpelles. Em fa mal i els ulls es tanquen contra la meva voluntat. M’ha semblat que hi ha algú a l’habitació… Passada una estona indefinida, torno a obrir els ulls. La llum torna a fer mal però aquesta vegada em limito a parpellejar de forma repetida per tal de reduir la incomoditat. Definitivament hi ha algú a l’habitació i no és la mare… Tanco de nou els ulls i compto fins a vint. Compto de forma lenta, arrossegant cada número en la meva…

Autoria: Kassia Langley Dijous, 27 de maig de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona A totes hores la seva mirada està clavada dintre dels meus records. Aquells ulls mel. No, els del Joan no, els del Pere. En Joan és una gota d’aigua de sa mare, però els ulls els té clarament iguals als dels seu pare, en Pere. Igual de brillants i lluminosos, amb aquells color castany tan suau i dolç que literalment semblen mel. Però quan traspasses la barrera visual del seu iris, en Pere guanya una profunditat tan infinita com si el mateix univers estigués contingut en aquells ulls. I ara, em miren a totes hores, estigui desperta o…

Autoria: Kassia Langley Dimecres, 26 de maig de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona No et pensis; tampoc no fa tant que estic de nou a casa. Ser un dels vincles del fill únic dels Puig es veu que et dóna carta blanca a allotjament i pensió completa en l’Hospital General que regenta l’Helena Puig i Guasch. L’Helena és l’única hereva de la família Puig, una família acomodada a la ciutat de Barcelona que compta amb importants connexions arreu del territori català i europeu. Quan el seu pare va morir va rebutjar temporalment erigir-se com la directora de Flor de Puig, negoci familiar que ha crescut indiscutiblement gràcies a la seva visió…

Autoria: Kassia Langley Diumenge, 16 de maig de 1999Hospital General de Barcelona, Barcelona Un altre cop em vaig desmaiar, un altre cop vaig despertar a l’hospital. La mateixa habitació que la vegada anterior, escasses hores abans. El dubte era evident: estava de nou al·lucinant? S’havia produït o no la trobada amb els companys de feina i l’Oriol? O en cap cas vaig marxar de l’hospital aquell dilluns al matí i continuava inventant-me històries de vida, afegint dies en el meu calendari mental? Ha passat una setmana des d’aleshores i els records, inventats o no, s’esvaeixen del meu cap com el fum. He passat la setmana ingressada i molta gent ha…

Autoria: Kassia Langley Dilluns, 10 de maig de 1999Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona Tinc la panxa segrestada pels nervis. El silenci en el saló del “Com a casa!” és opressiu. L’Oriol roman amb el cap cot sobre les seves mans que, amb els dits creuats, el subjecten. Si algú li tragués les mans, cauria el seu cap? Al seu costat, la Gemma, la seva muller, guarda la mateixa solemnitat. I a l’altra banda del jefe, la Carmen manifesta la ressaca del cap de setmana; certament no he tingut oportunitat de preguntar-li com l’havia anat perquè ha arribat tard, com sempre. Al voltant de la taula, l’Arnau, l’Anna i…

Autoria: Kassia Langley Dilluns, 10 de maig de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona El dia s’ha fet llarg; molt llarg. A primera hora de la tarda la metgessa m’ha donat l’alta i el Joan, la mare i jo ens hem vingut cap a casa. Tot just fa una estona ha marxat en Joan i la mare ha decidit acompanyar-lo a casa. Crec que tenia ganes de veure l’Helena. Darrerament l’he observada i parla molt d’ella, i sempre amb aquella admiració reflectida en el rostre. Recordo la gelosia que em despertava al principi, però ara només em sorprèn. Qui ho havia de dir que a la mare li poguessin agradar les dones?…

Autoria: Kassia Langley Dilluns, 10 de maig de 1999Hospital General de Barcelona, Barcelona Primer va ser la ignorància; després, l’acció. Després va ser la consciència fonamental i després, el cos i la ment, la concepció d’aquell que ha de rebre l’experiència. Sota la protecció de la mare es desenvolupen i esdevenen les sis consciències burdes que ens acompanyaran durant tota la vida. I després prenem contacte amb el món que ens envolta, generem sensacions i existim. No, l’existència esdevé de l’ànsia i l’aferrament. Aleshores, naixem i envellim i morim. I tornem a començar. – Desperta -la veu d’en Pere és clara. A mesura que obro els ulls la llum es…

Autoria: Kassia Langley Diumenge, 9 de maig de 1999Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona Sóc conscient que avui és diumenge. Ahir va ser dissabte i avui és diumenge. Amb excepció de la “bronca” que l’Oriol em va fotre ahir quan en Raul el va deixar plantat per aquest cap de setmana, tinc la sensació que tot passa exactament igual. Tampoc no m’ha calgut trucar de nou en Pere qui, puntual com un rellotge, s’ha plantat a la porta del “Com a casa!” deu minuts abans de les dotze, tal i com l’Oriol l’havia demanat. Les mateixes visites del Joan. Les mateixes converses. El mateixos riures i les mateixes mirades,…

Autoria: Kassia Langley Dilluns, 10 de maig de 1999Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona Una vegada més en Joan m’ha salvat el cul. Bé, en realitat ha estat el seu pare, en Pere. No s’ho ha pensat dues vegades i tant bon punt l’he explicat la situació al Com a casa! ha vingut cap aquí i s’ha arromangat les mànigues de la camisa per posar-se mans a l’obra. En menys que canta un gall la cuina fumejava autèntiques promeses delicioses. I la veritat és que el dia ha estat un èxit. Fins i tot l’Oriol ha retornat al seu caràcter alegre i optimista en veure’l funcionar. En Joan havia…

Autoria: Kassia Langley Diumenge, 9 de maig de 1999Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona – Mira, Kassia, he vist la teva capacitat per treballar aquí, al Com a casa! Certament, portes unes setmanes una mica despistada. I ara, m’expliques això dels dos nois, aquests tals Àlex i Joan… i allò amb el Raul i… Saps que s’ha acomiadat de la feina? L’Oriol em parla amb un to de veu tranquil, però en el fons sé que no està tranquil i que tot és mera aparença. Les habilitats socials, especialment comunicatives, de l’Oriol són inqüestionables. Però la meva capacitat de veure veritablement les persones no m’enganya. I sé que per…