L'estrès és un sentiment de tensió física i/o emocional que pot esdevindre de qualsevol situació o pensament que ens faci sentir frustrat, furiós o nerviós. L'estrès és la reacció del cos a un desafiament o una demanda exigent.

La ment de por és una ment pertorbadora que ens fa sentir petits, insegurs, incapacitats. Una ment que se'ns menja l'autonomia, la motivació i que ens relega a un abandonament existencial devastador.

La ment d'ira és aquella que rebutja allò que està passant. Es tracta d'una de les ments més corrosives per la salut mental i la felicitat. I es pot manifestar a diferents nivells, des de la no-acceptació fins a la violència.

Toc, toc. Qui és? Sóc jo... obre, sisplau...

L'empatia és la participació efectiva i emotiva d'una persona en una realitat aliena. Aprendre a caminar amb les sabates de l'altre és tot un repte, ja que això implica sortir-nos, ni que sigui de forma temporal, de nosaltres mateixos. Deixar d'estar al centre per posar en la nostra mirada una altra persona. L'empatia, doncs, neix de la generositat i afavoreix la comprensió i la bondat. És just aquí on comença el camí cap a la compassió, el desig d'alliberar les persones del patiment.

Toc, toc. Qui és?

Impermanència, mort, existència i no-existència, ciclicitat. El món mor i neix a cada moment. Les persones. Els records. La ment...

Hi ha algú que encara no entengui, ni que sigui a nivell intel·lectual, que la vida és un canvi constant? Vivim com si aquesta veritat no fos certa, i fem plans assumint que la vida és permanent, que les relacions sempre seran iguals, que el nostre cos i la nostra ment no canvien... En quin moment perdem de vista la idea clara i evident de que la vida no pot ser estàtica? Que la vida i el món són naturalment impermanència?