Vola, ocell; vola. És hora de migrar. A la cerca de la calidesa del nou demà. Vola, ocell; vola. No em diguis pas adéu. És hora de tornar. On l'ocell posa el vol... on l'ocell renaixerà.

Per assolir el cim d'una muntanya només es fa necessari anar passet a passet, un darrera de l'altre, sense pressa i sense pausa. Per quan et vols adonar, els paisatges s'obren davant teu sense barreres de cap tipus, als teus peus. I si estires el braç pots tocar el cel convençut que ja no hi ha distància.

No som ningú. Tant bon punt estàs viu com de cop estàs mort. Tant bon punt tot funciona, com de cop el cap s'apaga i es desconnecta. No som ningú...

Si per un moment s'esborrés la meva memòria, podria mantenir el meu comportament intacte sobre el món? Podria continuar essent jo, sense cap variació substancial? O pel contrari, disposaria de la llibertat suficient com per construir una altra realitat d'aquest jo que em defineix?

De vegades, només de vegades, la forma més senzilla d'estar ben a prop d'algú és guardar una distància. Marxar per poder estar ben a prop. Puta vida...