Autoria: Kassia Langley Dissabte, 8 de maig de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona La llum groguenca del menjador titil·la per uns instants i la mare i jo dirigim les mirades al sostre per inèrcia. Quan tot es normalitza de nou, la mare re emprèn la conversa. – D’acord, a veure si ho entenc: aquest matí has tallat amb el Joan perquè no has volgut donar el teu braç a tòrcer amb allò de parella oberta, l’has dit al Raul que sí a sortir, i després has marxat de la feina a casa del Joan per parlar de com serà la vostra relació a tres bandes. Ho he entès bé?– Bé, els…

Autoria: Kassia Langley Dissabte, 8 de maig de 1999Torre del Rellotge, Sants, Barcelona – Bé, i arribats a aquest punt, què? -pregunto inquieta.- Com se suposa que funcionaria això? L’Àlex i jo ens mirem en Joan expectants. En Joan gira el cap cap a un i cap a l’altre per tornar-nos la mirada. Al cap d’una llarga estona aixeca les espatlles tot somrient. – Mai he estat en una relació -diu divertit,- i molt menys en una relació oberta. Fins ara el meu posicionament era més aviat teòric, sabedor que no vull tancar-me a sentir ni cohibir ningú a sentir. Però, sincerament, no sé ni per on començar. La meva…

Autoria: Kassia Langley Dissabte, 8 de maig de 1999Torre del Rellotge, Sants, Barcelona – Estàs enfadat? -pregunta un Àlex amb el cap cot i la mirada perduda en el terra.– Per què creus que hauria d’estar enfadat? -la veu d’en Joan és suau i pausada, facilitant aquella sensació de calidesa immediata a la que començo a habituar-me. Primer un i després l’altre em miro en Joan i l’Àlex. L’Àlex és un noi de la mateixa alçada aproximada a la d’en Joan, de complexió forta, amb els cabells entre castanys i daurats i els ulls petits i foscos. El seu comportament és tímid i vergonyós la major part del temps, o…

Autoria: Kassia Langley Dissabte, 8 de maig de 1999Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona Finalment en Joan i jo hem quedat com amics. En Joan m’ho ha posat fàcil per recular, però el meu orgull ferit no volia cedir. El vull tot per mi i amb tanta ambició me n’he quedat sense cap tros. Sóc imbècil. Em sento derrotada. Tota la vida fent de persona adulta per tirar endavant la casa i la mare quan està malalta, però quan arriba el moment de la veritat em comporto com una nena petita, inconscient de la vida, immadura i tan patètica que em fa ganes de vomitar. Ens hem dit de…

Autoria: Kassia Langley Dissabte, 8 de maig de 1999Creu Coberta, Hostafranchs, Barcelona Són les deu passades del matí d’un dissabte de temperatura ben agradable. El cel està totalment descobert, sense cap núvol, i el sol brilla fins a encegar-me. Fa més de trenta minuts que passegem després d’esperar-me una llarga estona al saló de casa dels Puig. En Joan justament s’estava dutxant quan l’he anat a picar, i els seus pares, amables, m’han fet passat i no han acceptat un no per resposta. La situació ha estat bastant incòmoda després d’una nit sense dormir. Durant els més de trenta minuts que portem donant voltes com tontos, en Joan ha fet…

Autoria: Kassia Langley Dissabte, 8 de maig de 1999Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona – On vols que anem? El silenci s’interposa entre en Raul i jo mentre l’observo detingudament. Té els cabells completament grisos tot i que només té vint-i-cinc anys. Els seus ulls són marrons foscos i la seva mirada és afilada, la qual cosa em fa sentir un pèl insegura quan em mira, ja que sovint sento com si furgués dintre meu. Com que, a més, em treu un cap d’alçada, em sento intimidada i petita al seu costat. Si això no fos suficient, és d’aquells que l’agrada estar catxes i lluir múscul, i em recorda…

Autoria: Kassia Langley Divendres, 7 de maig de 1999Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona En Raul i jo empassem aquell menjar ja fred, drets sobre la barra de la cuina, davant la mirada escodrinyadora de la Carmen i de l’únic client a la sala. Des de fora devem semblar imbècils, definitivament. Però cap dels dos dóna el braç a tòrcer i mengem en un gest mig enfadat mig d’orgull forçat. De tant en quant ens mirem i ens venen ganes de riure, però ens l’aguantem per ser l’últim en rendir-se no sé molt bé a què. Mai ho sé. Aquest joc és un joc habitual en la meva vida…

Autoria: Kassia Langley Divendres, 7 de maig de 1999Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona Han passat més de dues setmanes des de que en Joan em va explicar la seva moguda amb els hormonats de la uni, en Christian i la seva colla. Des d’aleshores ens hem vist vàries vegades. Però degut a totes les coses que estaven passant no hem tingut un minut de qualitat per parlar tranquil·lament. La majoria de les vegades ha vingut a visitar-me a la feina de forma esporàdica. Però aquestes setmanes el volum de feina al restaurant ha estat una autèntica bogeria i gairebé no he pogut passar una estona amb ell. També…

Autoria: Kassia Langley Dimarts, 20 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona Només és abril però la temperatura és agradable. Les portes de les balconeres es mouen subtilment de tant en quant per l’acció de la brisa càlida que entra. El soroll del carrer omple de vivesa l’habitació on en Joan i jo parlem. La seva companyia fa estona que ha apagat el foc dels dubtes d’aquests darrers dies; m’hi sento bé i confortable en el caliu de la nostra conversa. – Val -dic finalment,- aleshores divendres et van emborratxar amb la idea de violar-te, però finalment l’Àlex, el Josep i tu us en vau escapar de la situació a cop…

Autoria: Kassia Langley Dimarts, 20 d’abril de 1999Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona Plantada davant la porta de casa espero a que en Joan arribi al replà per obrir. El temps se’m fa etern i diria que són més d’una desena les vegades que rebufo. – Ai, filla del meu cor, per què no obres ja la porta?– Perquè estic nerviosa…– I la porta tancada et tranquil·litza d’alguna manera?– No pas… El silenci darrera meu m’eriça els pèls de la nuca i m’imposa la necessitat d’estremir-me per tal d’alleujar la sensació desagradable que resta. Sóc conscient que tinc comportaments estranys més habitualment del desitjable, i la mare encara a dia d’avui se’n…