Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Quan acompanyo el Biel al metro ens acomiadem amb un adéu sec amb les mans. Reconec que m’està costant mantenir a ratlla les ganes de besar-lo, però de moment m’aguanto. Amb aquests pensaments arribo a casa meva i obro per entrar a la porteria. Vaig amb el puntet quan no puc estar-me d’arrencar a riure sense cap mena de vergonya i sense cap motiu aparent. El meu riure, però, es veu tallat quan en tancar la porta del carrer em giro per disposar-me a pujar les escales.
Sorpresa!
Per la meva sorpresa, assegut en un dels primers esglaons hi ha el Marc. Em mira divertit en complet silenci per no destorbar el meu riure. En canvi, jo en veure’l em poso tota seriosa de cop. Sento que el puntet marxa corrents amb la situació, deixant-me completament desamparada davant el perill imminent.
– Hola… -comença a dir el Marc.
– Què fas aquí? -tallo secament.
– … -em mira fixament.- Esperar-te. Ja començava a pensar que havies marxat a casa del Biel a pasar la nit…
– Una mica més tard i m’hauria estalviat tornar-te a veure? Quina mala sort! -dic amb mala baba intentant passar per sobre del Marc.- Ocupes tota l’escala! Pots fer-te a un costat? -crido en veu baixa per mirar de no fer massa enrenou a l’escala.
L’eco, però, de la meva veu puja per les escales fins a topar amb la claraboia de dalt de tot.
*
– Kassia… Porto hores esperant-te, em deixes que m’expliqui almenys?
– No em ve de gust sentir-te. Ahir vas marxar gairebé sense acomiadar-te!
– Ahir vaig ser un imbècil i anava begut -diu el Marc passant els dits pels seus cabells i estirant-se’ls amb nerviosisme.
– Ara la culpa serà de la beguda, és clar… ara…
– M’agradaria poder disculpar-me de veritat.
– D’acord. Doncs quan jo també tingui ganes de sentir la teva disculpa t’aviso. I ara, deixa’m passar! -torno a cridar en veu baixa.- Acabaré despertant tothom i finalment seré la veïna odiada. Tot per culpa teva!
Amb el comentari el Marc comença a riure.
– Et montes unes pel·lícules… -diu entre riures.
– Tu no coneixes els meus veïns!! -dic mentre se m’escapa el riure.
– Deuen ser uns ogres, tal com els pintes… -el Marc s’aixeca finalment però em barra el pas amb els braços.- Va… si segur que tothom està de festa. És dissabte!
– En aquesta escala som uns avorrits de merda…
– Això sí que no m’ho crec. Almenys per la part que et toca! A mi em resultes molt divertida.
Miro fixament els seus ulls, però l’enfadament guanya la lluita.
*
– Marc, de veritat, deixa’m passar. No m’agrada sentir que un tio em barra el pas. No tens cap dret a…
Automàticament el Marc aparta els braços i finalment es fa a un costat de les escales.
– Tens el pas lliure -diu.- Si no vols escoltar-me ho intentaré demà. Si demà tampoc funciona, demà-passat…
– Què pesat!! -ara si que crido sense voler i la meva veu ressona per tota l’escala. Impulsivament pico el braç del Marc amb força.
– Au!! -crida també.- Per què em pegues? -intenta mantenir un to baix per no fer més enrenou.
– Si no estiguessis aquí no t’hauria picat.
– Quina bírria d’excusa!
– No és una excusa!
– D’acord… No vols parlar amb mi, doncs puja! Ja tens el pas lliure -em repta el Marc.
El miro una bona estona desafiant. Reconec que tinc un punt d’orgull important i que quan em trobo en aquestes situacions actuo més aviat com una nena petita. Seguint els meus hàbits, doncs, em creuo de mans, em recolzo sobre la paret i arrufo les celles.
– Ara no em dóna la gana -dic finalment.
*
El Marc arrenca de nou a riure, tapant-se la boca per no fer tant de soroll.
– No sé de què rius! -dic intentant aguantar el tipus.
– Em ric de tu i de les teves postures a la vida. Per què et compliques tant?
– Jo no em complico!
– No?
– Noooo! -dic fent una ganyota.
– Segura?
– Bé… poder una mica…
Faig un gest amb la mà indicant una mida petita amb el dit índex i el polze.
– Deu ser una merda ser tia… aguantant idiotes com jo tota l’estona, oi? La pressió social, la pressió econòmica… Quan intento posar-me a la teva pell per entendre totes aquestes respostes que fas em costa. Em costa molt però et veig patir tant… que se’m trenca el cor -els ulls del Marc brillen com si estigués a punt d’arrencar a plorar.- Vull fer-te sentir bé. M’agradaria poder abraçar-te i que ho interpretessis com un gest senzillament humà, de persona a persona, més enllà del gènere. Puc?
*
Me’l miro perplexa davant el gir de la situació. Em sento completament desarmada i insegura. De cop tinc la sensació que el Marc té tot el poder i que jo sóc petita i vulnerable. És just sentir-me així? Té sentit sentir-m’hi? Com dimonis se suposa que ha de sentir-se una persona davant d’aquestes situacions? Reconec que el meu cap és únic per trobar suspicàcies on probablement no n’hi hagi. Si en comptes d’un home això m’ho hagués dit una altra dona, com em faria sentir? Intento imaginar-m’ho. Crec que m’agradaria. Però qui ho diu és un home, un home que no conec i en el qual no hi confio. Bé, essent justa no confio en cap home. Tampoc en el Biel. Però amb el Biel, inexplicablement, em sento més tranquil·la. Suposo que el fet que sigui “guapo normal” ho facilita, definitivament.
– No passa res. Si no vols una abraçada, ho entenc.
– Què entens?
– Entenc que no et genero confiança. Sóc un home.
– Ahir començava a confiar en tu quan de cop vas marxar. Va ser molt injust. I ara vols que tot continuï com abans que marxessis, com si poguessis enganxar els trossos de la Kassia que vas despedaçar.
– No. Sé que no puc desfer el que vaig fer. Tan sols busco la forma de poder tornar a tu, si és que n’hi ha. Ahir vaig llençar la tovallola i va ser un error impropi de mi. Hauria estat suficient amb demanar-te de descansar i retrobar-nos avui o demà per continuar amb la conversa. Però enlloc d’això em vaig espantar i vaig fugir.
El Marc em mira amb els seus ulls blaus i el cel se’m tira a sobre. Aparto la mirada i miro de respirar una estona. M’estic angoixant…
*
– Vas dir que t’agradaven els reptes -dic finalment.
– M’encanten els reptes quan no tenen a veure amb estimar algú.
– Ara m’estimes, doncs?
– M’agrades! No ens liem amb les paraules!! M’encanten els reptes quan no tenen a veure amb que algú m’agradi. Millor així?
– Ñeh! -dic ara com una nena petita…
– Buf! Em tornaràs boig amb tant canvi d’humor. Ja no sé quan parlo amb la Kassia borde, amb la Kassia riallera o amb la nena Kassia…
– Pensaves que t’ho posaria fàcil?
– No… -el Marc em mira als ulls amb extrema suavitat.- Només vull avisar-te que no sóc indestructible ni superman. Tinc límits, limitacions i motxilla emocional. No m’agradaria tornar a fer l’imbècil i fer-te mal. Tampoc m’agradaria fer-me mal. Et ve de gust que busquem un punt mig on trobar-nos?
*
– Insisteixes en imposar-me de parlar amb tu? – em torno a sentir molesta.
– Si no vols parlar, què fas aquí encara? -diu de sobte el Marc.
– Perdona, jo estic a la meva escala. Què fas tu aquí encara?
– D’acord. T’ho preguntaré només una vegada: vols que marxi?
Silenci.
El silenci ho omple tot. Aquest Marc és únic posant-me entre l’espasa i la paret quan, conscient o inconscientment, activa totes les meves alarmes. Noto com les cames em tremolen.
– Espera… Puc rectificar la pregunta, sisplau? -diu de cop.
Tinc ganes de sortir corrents… “Quin fàstic, tot plegat!”, penso.
– Porto més de dues hores aquí esperant-te, amb la incertesa de si vindries aquesta nit. He vingut amb un propòsit ferm de parlar i disculpar-me amb tu. Entenc quan dius que això és una imposició i que poder per tu no és el moment de parlar-ne. Podem trobar un moment, quan et vagi bé, per tal de poder tenir aquesta conversa? Aquesta és la meva pregunta i no l’altra, si em permets la rectificació…
*
El cor se’m gira en sentir-lo. Els ulls del Marc em miren fixament amb la suavitat que els caracteritza. No puc negar que m’encanta el seu blau i la seva brillantor.
Quan miro dintre meu, de cop em sento valorada i respectada; sobretot, escoltada. Somric. Jo també el miro fixament, amb tota la tendresa que puc arreplegar en aquests moments, tot i el cansanci, tot i que encara em dura el mal de cor d’anit…
Finalment, m’incorporo i m’apropo al Marc.
Ell em mira expectant i sento com empassa saliva. Sento el seu cor, o poder és el meu. Quan sento el colpejar, que s’accelera en un crit de passió, em sembla com els dos cors bateguen en un diàleg íntim. Desitjo trobar-me amb el Marc. Lliure i sense motxilles. Deixar-me sorprendre per aquest Marc tan comprensiu i compassiu. És ell o ha estat la casualitat?
Dos ulls blaus…