Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 03 de juny de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Plantada davant la porta de casa del Joan reviso els darrers esdeveniments. Fa un mes vaig contactar en Marc a través d’una app de cites. Aleshores, tot semblava córrer dintre de la normalitat com altres vegades anteriors que havia fet match. Amb les meves particularitats, d’acord, ja que utilitzo l’app per proposar activitats de grup i des de bon principi deixo clar que no vull cites a dos amb homes (amb dones, sí!). Així vaig arreplegar gent per arrencar una afició que feia temps que li donava voltes: jugar a rol.
Recordo que aleshores les meves dianes eren un tal Marc i una tal Ruth, amb motivacions i expectatives diferents per cadascun. Suposava que amb la Ruth hi hauria feeling i podríem compartir alguna sessió tòrrida; i del Marc només volia delectar-me de la seva presència com un noi-objecte, per presumir. Reconec que això no és massa noble, però qui havia de pensar que un noi de revista es fixaria en mi?
Sigui com sigui, de la Ruth no n’he obtingut ni un mínim retorn favorable a tenir cap encontre sexual i amb el Marc… Bé, amb el Marc acumulem discussions i retrobaments emocionals en un perpetu vaivé relacional altament tòxic i gens constructiu. El problema és que en un obrir i tancar d’ulls em sento atrapada per uns sentiments que han sortit del no-res i que connecten directament amb les meves ferides del passat. Atrapada per la meva incapacitat d’establir relacions mínimament normals amb homes.
De què fa en Marc aquí, no en tinc ni idea. Per què nassos insisteix tant?
*
Total. Fa cosa de deu minuts que miro la porta del Joan, una porta que he vist milers de vegades cada cop que pujo les escales per anar a casa. I mai em pensava que darrera d’aquella porta hi hauria una de les persones que més admiro al món: el director de Fontec, un despatx que fa les delícies per aquells que s’estimen el món de l’Arquitectura. No vaig poder estudiar la carrera perquè a casa no ens arribava per gaire cosa, però de retruc m’he colat en un dels sub-mons arquitectònics, el moble. És poca la gent que sap que el moble és un àmbit que s’acull dintre de l’Arquitectura, i resulta que se’m dóna bé fins el punt que m’he aconseguit fer una fama local ben afermada, tot sigui dit de pas.
Així, davant de la porta de casa del Joan només puc que obrir i tancar els ulls mentre penso en tot això. La veritat és que tot plegat és un despropòsit. I mentre jo em miro la porta, darrera meu, assegut a les escales, en Marc espera pacientment que em decideixi. Ha estat ell qui ha proposat aquest encontre. Segurament perquè se sent insegur davant la idea que el Joan i jo puguem establir una relació més enllà d’un formalisme professional o d’una amistat.
La cosa és que dilluns passat el Marc ens va liar per coneixe’ns els tres, encara que al final es van apuntar la Nuri i el Quim (bé, els hi vaig demanar-suplicar-forçar). I el Joan em va agradar només veure’l, suposo que motivada pel fet que és el director de Fontec. Ai, senyor!! Cada vegada que ho penso, tremolo.
*
El cas és que acabada la cita, el Marc em va confessar que jo també l’havia agradat al Joan. Si ja és un misteri el perquè el Marc té cap interés amb mi, encara major incògnita és per què en Joan s’hauria de fixar en mi. Un home centrat, ben posicionat i amb tot de cara. Què li atreu de mi!?
Per no parlar de la velocitat que tot agafa… Sembla surrealista del tot: conèixer algú, enamorar-te i parlar de relacions per tota la vida. On dimonis passen aquestes coses? Ni que fóssim personatges d’una novela romàntica!!
Total, que ara en Marc vol que els tres parlem de constituir una triada. Ric per no plorar. Encara no sé si vull sortir amb el Marc. Reconec que de moment els meus sentiments pel Joan són més interessats que reals. Ni tan sols tinc clar si vull establir cap vinculació sexo-afectiva amb un home. Menys amb dos!! I en canvi, aquí estic, plantada davant de la porta de casa del Joan, a punt d’encetar la conversa més inverosímil de la meva vida. No és per sortir corrent?
Com pot ser que per aquests dos tingui el més mínim sentit això? És que no s’adonen de que és un total despropòsit? Però què volem que parlem? Què merdes estem fent? Cojones! M’està pujant una bilis que no m’aguanto i tinc ganes de fotre una hòstia a algú. Per què no puc tenir una vida normal?
*
– T’estàs enfadant… -diu l’espavilat de torn darrera meu.
Lentament em giro, amb cara de pocs amics. Durant una bona estona el miro fixament pensant diverses formes de torturar-lo. Suposo que ell ho nota perquè arrufa les celles entre la por i la contenció. Empassa saliva i fingeix un somriure estúpid que encara em posa de més mala llet.
– No em ve de gust participar d’aquest circ que has muntat, però tinc curiositat d’entendre per què en Joan sí accepta participar d’aquesta merda. No ho entenc, sincerament. Però si està tan idiotitzat com tu, crec que passo de coneixe’l, per molt veí meu que sigui i per molt… director de Fontec que representi!
– Diu que et coneix d’abans, probablement de vides anteriors.
“Què?”. Jo dec ser gilipoies. Què nassos faig aquí? Quan jo em pensava que això no podia anar a pitjor, el meu nivell de perplexitat davant de tot plegat acaba de disparar-se.
– Que em coneix de vides passades… -repeteixo.
A veure. Un moment. M’estàs dient que el personatge real que més admiro a la vida és un lunàtic amb idees esbojarrades de vides passades i merdes d’aquestes? De veritat? Tinc ganes de plorar. En un moment la meva vida s’ha anat a pendre pel sac. Res té sentit.
– D’acord. És un sense sentit. Què m’has de dir a mi? Fins fa un mes la meva vida era d’allò més normal. Feina. Sexe. Velocitat. I poca cosa més. Mai m’havia penjat per ningú, i em considerava un home centrat i racional. Res a veure amb el paper que estic jugant des de fa setmanes. De cop, a través d’una puta app de cites conec en Joan i a tu, la mateixa setmana. I contra tot pronòstic em penjo dels dos, començo a fer l’idiota i perdo l’oremus.
*
En Marc agafa aire abans de continuar parlant.
– Em sento ridícul per haver d’anar darrera teu a totes hores, per bavejar davant del Joan i no tenir força de voluntat per deixar-lo quan així ho decideixo. Em sento un puto pelele a totes hores. Voldria perdre-us de vista, sincerament, recuperar la meva vida abans de trobar-vos i fingir que no ha passat res. Això és el que voldria. Però per motius que desconec, no puc. Senzillament no puc.
De cop el Marc em mira amb els ulls fixos sobre els meus. La seva mirada és tendre encara que el rostre reflexa atipament per tot plegat.
– Saps què passa, Kassia? Porto setmanes amb una sensació sobre la que no sé posar paraules. I el cas és que quan en Joan va dir allò de les vides passades, encara que no crec en aquestes merdes, de cop tot va tenir sentit. En Joan va posar paraules a aquella sensació. La sensació que tu, el Joan i jo ja ens coneixem, ja ens hem trobat. Milers de vegades.
Em miro atentament en Marc, com parla des del cor, com si les paraules ja s’haguessin dit abans. De cop, la mateixa sensació que quan vaig conèixer en Joan m’envaeix. No l’havia vist en ma vida, però alhora sentia que el coneixia de fa temps. Al principi era una sensació llunyana, però a mesura que passaven els minuts la sensació cada cop era més real. No vaig donar-li importància, però ara sento parlar en Marc i… em venen records que no són meus.
*
– Jo no crec que en el destí, saps? Em considero un noi bastant racional en aquest sentit. Bé, en tots els sentits. M’agrada l’ordre i sóc bastant quadriculat fins a límits insospitats. La meva ment es basa en el cientifisme, i no en idees esbojarrades sense sentit. Però no puc explicar res de tota la merda que porta passant des de fa dies. Per què no sóc capaç d’engegar-te a la merda quan em crides o m’insultes? De veritat vull tenir una relació amb un home, quan només pot portar-me més que problemes? Estic preparat per embarcar-me en una relació a tres? Tot és una merda, Kassia. I aquí estic, disposat a arribar al fons de la qüestió, fingint normalitat a través d’una gelosia que ja no sé si és real o inventada. Crec que em tornaré boig.
Quan en Marc acaba de parlar em mira, suposo que esperant alguna resposta per la meva banda. Però no sé què dir. Així que faig l’única cosa que sé fer en aquestes situacions: enfonsar-me més. Així de resolta, em giro i sense pensar-ho més pico el timbre de casa del Joan.
– D’acord, doncs si alguna “força superior” ens ha portat aquí arribarem al fons d’aquesta completa bogeria plegats.
De cop, la mà del Marc s’agafa a la meva. Està tremolant. O poder sóc jo qui tremolo, ja no sé on comencen i acaben els cossos. I sento que en pensar-ho la meva ment s’enfosqueix. Crec que em torno a marejar.
FI