Autoria: Kassia Langley
Dissabte, 27 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
[Continua de l’entrada anterior]
– Què et sembla si passegem una estona? -pregunta de cop el Biel.- Ara ja no cal que fem guàrdia davant la casa del Marc, no?
– D’acord! -dic rient davant l’apreciació que ha fet.
Quan surt el cambrer li demano el compte, pago i m’aixeco per estirar-me una mica. El Biel es mou amb tranquil·litat i s’aixeca bastant després de mi. Quan ho fa, s’apropa on estic esperant-lo. Em mira als ulls i somriu.
Esforç
– M’agraden molt els teus ulls -diu en un esforç per fer un acompliment, en contra del seu codi moral.
– Ja estem.
– Què?
El rostre del Biel es constreny en un rictus de por. És evident que després del seu esforç poder la meva resposta ha estat de poc tacte… Però la veritat és que em molesta que darrerament tothom insisteixi en que els meus ulls són xulos.
– Que són una merda d’ulls- dic en un to més suau per tal de corregir-me davant d’ell.- Un de cada color. No m’agraden.
– D’acord… Doncs tens una merda d’ulls que m’agraden molt.
Ric davant el comentari del Biel.
– Tampoc t’agraden els compliments? -pregunta al cap d’una estona.- Em costa fer-los, pensava que t’agradaven…
– Clar que m’agraden els compliments! Qui t’has pensat que sóc? Una avorrida com tu?
El Biel riu quan el trec la llengua.
Acompliments
– I per què qüestiones els acompliments?
Aixeco les espatlles i el miro en silenci.
– Encara no t’he dit que sóc idiota? -responc impulsivament per sortir del pas.
– Tothom és idiota o imbècil al teu cap… Em comença a preocupar.
Se m’escapa una riallada.
– Tu no… -dic a mode de compliment encobert.
– Ah… Em sento especial ara… I no, no diguis res més -diu al temps que em pica suaument el nas amb un dit.
Tenint en compte que no l’agrada el contacte físic ni els compliments, s’ho està currant amb mi. Em sento bé amb l’estrany Biel i tinc ganes de besar-lo, però refreno la meva ànsia sabedora que el gest no serà ben acollit. Després arrenco a caminar cap enlloc. Em sento bé.
– Per quin motiu no t’agraden els acompliments? -pregunto en una d’aquestes.
– Perquè sovint la gent menteix, perquè no sé què respondre i si responc és una enorme xorrada. Em semblen una autèntica pèrdua de temps.
– Sembla que vols actuar com un insensible però en el fons ets molt sensible…
– O… poder és que sóc massa sensible per poder manegar bé algunes situacions. M’incomoden, ja està.
– D’acord…
Sense rumb
Quan giro una cantonada el Biel em segueix just darrera meu i inicia una altra conversa banal intercalada amb bromes divertides. Passegem pel barri de Les Corts i després pel barri de Sants, seguint els eixos principals i sortejant les multituds. Hores i hores donant voltes pels mateixos carrers. Riem molt i l’estona se’m passa volant.
Sense adonar-nos, la nit comença a caure i jo estic morta de gana. El Biel m’accepta d’anar a menjar algunes tapes a un lloc que proposo que les fan molt bones, prop del mercat (i de casa meva). Com que sempre s’omple, faig una reserva per d’aquí una hora i mitja i en un badulaque compro alguna cosa per matar la gana mentrestant. Ens seiem a la plaça de Sants mentre esperem. En un acte completament rebel, m’estiro i recolzo el cap a les seves cuixes. M’ho accepta tot i que posa una cara rara. Jo somric davant la concessió.
Concessions
– Saps que si comences fent masses concessions després no recularé i seran accions permeses en el futur, oi?
– M’ho ensumo… -assenteix amb el cap mentre mastega una patata xip.
– Vols gratar-me el cap?
– Tampoc no et passis, eh? -diu el Biel en un to sever al temps que em grata el cap.
El miro fixament als ulls. M’agrada… i el seu contacte em fa sentir bé. Tanco els ulls per sentir amb més intensitat les pessigolles que me’n fa.
– Abans volia donar-te un petó i m’he estat. Entenc alguns límits i d’altres estic provant. No t’enfadis per voler saber més de tu…
– No m’enfado. Al contrari, agraeixo la teva paciència.
– Paciència? Més aviat resignació!
Guardo un moment de silenci mentre sento les pessigolles que encara em fa al cap.
– Segur que en més d’un moment em resulta difícil no poder donar-te un petó! -dic de nou.
– Quan això passi, avisa’m.
– Per sortir corrents? -ric.
– Clar! -riu.- No… en realitat, no vull sortir corrents.
– I doncs? -pregunto encuriosida obrint els ulls.
– M’agrada saber com et sents en cada moment.
– M’agrada que t’agradi…
– D’acord… -riu.
– Anem a sopar? Em moro de gana!! -dic al temps que em poso dreta d’un salt.
– Anem, que ja és l’hora.
Sopar
Puntuals com un rellotge (aquesta vegada si) ens plantem a la porta d’entrada del petit local on hem fet la reserva. Es tracta d’un local que fa cantonada en un dels carrers que voregen el mercat. L’espai és petit i totalment vidriat cap el carrer. Tot i que porta poc temps obert l’assortit de tapes que ofereixen són de tan bona qualitat que sempre és ple de gom a gom.
Normalment no fan reserves, però com que vaig sovint i m’he deixat un munt de diners sobre la seva barra, sempre fan una excepció amb mi. Saben que si em deixessin tirada igualment cobririen el meu gasto, així que m’ho prenc més com un gest d’amabilitat personal que no pas com una transacció econòmica. El cas és que en quant ens plantem a la porta el Ruben surt de la barra corrents per saludar-me i convidar-me a passar.
– Veig que avui vens acompanyada.
– Alguna vegada havia de passar, no? Encara que no les tenia totes amb mi… -trec la llengua, descarada.
El Ruben riu gustosament.
*
– Vinga, us he guardat la teva taula.
– Ai, gràcies!! -dic al temps que passo entre la gent per arribar a la taula.
El Biel em segueix de ben a prop. Quan els dos ens instal·lem, el Biel em somriu.
– Caram… quin lloc més massificat. Ja deu ser bo, ja…
– Ho és! A banda que els dos nois que ho porten són molt amables, com has pogut apreciar.
– Ho he pogut apreciar, si. Et tracten molt bé.
– Certament. Sóc una abonada des de que van obrir les portes del lloc. I abans que sembli que això és molt de temps diré que només porten un any i escaig.
– Així que tens un tracte especial perquè ets una “abonada”?
El Biel fa allò que es fa amb els dits per marcar les cometes. Resulta molt graciós i no puc evitar somriure àmpliament.
*
– La veritat és que no tindrien perquè fer-me tracte especial -confesso.- Vindria igualment perquè les seves tapes són delicioses. I en veient com s’omple, que em tractin bé només els fa perdre diners… Qualsevol persona podria ocupar ara mateix el nostre lloc en qüestió de segons. El temps que ha estat la taula buida per guardar-me-la es tradueix en diners que deixen de guanyar.
– Igual no els ve d’aquí -diu el Biel mirant la gentada que s’arremolina entorn seu.
– Sigui com sigui, són bona gent i tracten bé les persones que confiem des del minut zero en la seva proposta gastronòmica.
El Biel em mira amb el somriure posat a la cara.
*
– Què? -pregunto.
– Res…
– Què?? -insisteixo.
– Em sembles molt bonica… I, sisplau, no posis el crit al cel perquè et trobi bonica. Ja m’ha quedat clar que tu et trobes lletja -ric de bon grat.
– Hauré de tornar a mirar-me al mirall per trobar allò que tu veus…
– Si vols t’ajudo -miro el Biel visiblemente sorpresa i contrariada.
No sé com prendre’m aquesta proposta… i no surto de la meva perplexitat durant un bon grapat de segons.
– He dit alguna cosa inoportuna? No va amb segones, si és el que penses. És una proposta completament innocent…
Començo a riure amb ganes, i no paro de riure durant una bona estona provocant que al Biel també se li escapin algunes riallades. És el Ruben que interromp el riure per prendre’ns nota.
*
– Sí que us divertiu, caram… -s’espera una bona estona pacientment mentre acabem de riure.- Bé, què us poso? -demana quan el riure afluixa.
– Jo voldré una clara per beure i de menjar aquesta amanida que té tan bona pinta i la cassoleta.
– Jo voldré… -arrenca el Biel quan el cambrer se’l mira per prendre’l nota.- Voldré les mini papes farcides i l’hamburguesa vegana. Pot ser amanida en comptes de patata? Per no repetir…
– Cap problema! -somriu el Ruben.- Què et poso per beure?
– Una clara també.
– Gràcies!
– A tu! -responem el Biel i jo alhora.
*
Quan el Ruben marxa el Biel em parla.
– Té molt bona pinta tot.
– I està millor! -responc ràpidament.
Tranquil·lament els platets van arribant i el Biel i jo compartim sense miraments. El Biel gaudeix com un nan amb el menjar. Entre mos i mos continuem amb converses banals i riures. La conversa s’allarga amb alguna clara de més fins les dotze passades, hora en què el Biel decideix que va essent moment de recollir-se.
Just quan comença la nit! Ais…