Retrospecció – Capítol Vintè

Autoria: Marc Fernandez

La família del Joan és entranyable tota ella. L’Helena i el Pere, la Laia i el Quim, la María… Gent afable que, cadascuna amb la seva idiosincràsia i la seva història a la motxilla, ha après a estimar sense limitacions. En cadascun d’ells la llibertat i la pau són les banderes que onegen. I això seu les bases per una família benavinguda, afectiva i resilient.

***

Cap d’Any de 1998
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

…Deu… Onze… Dotze!! Feliç Any Nou!!

La família Puig celebra l’entrada del nou any amb la iaia María per part de l’Helena i els iaios Laia i Quim per part del Pere; a la taula també hi són en Guillem i l’Àlex. Per l’ocasió, la masia s’ha guarnit amb decoració de bombetes, globus i garlandes que ofereixen un espectacle de llums i art per aquells que passen pel davant. A les dues entrades al recinte hi ha uns cartells fets a mà amb fusta i pintura on es poden llegir dues poesies escrites amb lletra artística.

FI D’ANY

El sol se pon emboirat
i tot lo mon vermelleja:
en la boira que fumeja
mor purpúria la ciutat.
Darrera d’un vel daurat
la muntanya’s transfigura:
sembla apariència pura,
sembla tota fantasia:        
aixís, en la llunyania
esfumant-se capvespral,
de real tota ideal
va tornant la vida mia.

Joan Maragall, Seqüències. Obres completes d’en Joan Maragall. Serie Catalana. Poesies I.
Barcelona: Gustau Gili, 1912.

ANY NOU

Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encet, l’escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, 1957. Barcelona: Selecta, 1957.

Juntament als cartells uns bols de vidre amb caramels i llaminadures vàries fan el delit dels despistats que encara ronden pel carrer.

*

La nit és freda, com mana, però a l’interior de la casa, el confort i l’escalfor abrigallen els Puig i convidats en una nit especialment alegre.

Durant la tarda i el sopar, els riures i el bon humor han estat els protagonistes, juntament amb un menú de cap d’any de la mà d’en Pere, el cuinetes. Així, durant la tarda ha anat servint uns entrants a base de xerris caramelitzats, piruletes de Gruyere amb llavors de rosella, escalivada bicolor amb alls tendres i glaça de vinagre de mòdena, farcellets de parmesà amb pesto, cassoletes d’ous de guatlla al plat i pebrots de padró. Aquests refrigeris han estat el delit de tothom i ha servit les primeres converses entorn la gastronomia. Per suposat, en Joan no ha perdut ocasió d’assaborir amb il·lusió els ingredients de cada platet, entorn del qual s’ha generat un rebombori digne del millor dels espectacles.

Una vegada tothom assegut al voltant de la taula, en Pere ha servit un primer plat de crema de gamba amb tres textures, seguit del segon plat de xai enfangat amb patates al forn. Comptades vegades a l’any (i cap d’any és una d’aquestes ocasions) en Pere cedeix als gustos de l’Helena i incorpora carn en el menú. La carn la compra directament a una granja de pastura que cuiden bé els animals i que els crien en plena llibertat, per tal de no contribuir a la producció masificada de carn que genera patiment a les bestioles.

Per postres, ha estat l’Helena que ha delectat els comensals amb uns gotets de gelatina de xocolata amb crema de mascarpone i coco. Ha netejat el raïm per les campanades i preparat gotets amb les dotze peces per cap, i ha servit torrons, neules artesanes fetes per ella mateixa, cafès i licors.

*

La conversa de sobretaula, doncs, s’ha allargat fins gairebé les campanades en què tothom s’ha girat cap a un televisor que cada cap d’any porten els pares del Pere, ja que a la masia no n’hi ha de televisió. I juntament amb milers de persones dintre del fus horari han cantat les campanades a cop de raïm, s’han ennuegat com la tradició mana i amb la boca encara plena s’han felicitat entre abraçades l’entrada del nou any.

I ara la música omple cada racó de la masia que canta alegre al compàs dels ritmes escollits per la María, la mare de l’Helena. La María és una dona de seixanta anys que es manté jove i alegre, especialment des de que el seu marit va morir en un tràgic accident fa onze anys. La relació entre ells havia arribat a un punt fins i tot dramàtic, ja que en Mariano la volia ben lligada a ell i quieta. Però la María sempre ha tingut inquietuds personals, especialment per conquerir territoris reservats tradicionalment als homes.

Així, va barallar a consciència i amb tenacitat per poder heretar la direcció de l’empresa familiar Guasche, dedicada al tèxtil íntim per a homes. La seva família i el seu marit no els hi ho van posar fàcil, però quan en el 1992 la crisi del sector tèxtil afecta la companyia, és la María qui pren el relleu definitivament i reconverteix l’empresa a nivell estructural i productiu, donant una nova direcció per tal de recuperar l’esplendor de l’organització. Durant l’any següent es comercialitzen els primers mocadors ecològics en cotó 100% blanquejats sense clor i la María estableix noves relacions comercials amb organitzacions de gran envergadura com ara el F.C. Barcelona que encomanen encàrrecs exclusius que revifen l’economia de l’empresa.

*

Una vegada rere una altra la María ha demostrat una intel·ligència refinada que sense cap mena de dubte ha heretat l’Helena. La relació entre mare i filla és estreta i altament afectiva, i la María sent una especial estima cap el Pere i el Joan pels quals es desviu en petits detalls que sovintegen espontàniament, tot i que la dedicació a l’empresa no li deixa gaire temps lliure.

– Que tinguis un any ple de felicitat, iaia! -exclama en Joan mentre s’abraça a la seva àvia.
– Al teu costat un any més, prou feliç que seré! -riu la María.
– Has fet un rodolí! -riu ara en Joan.
– Escolta, nen… i això de tenir dos nuvis… ja t’aclariràs?

En Joan riu a gust amb la pregunta innocent de la seva àvia.

– Em vas fer la mateixa pregunta quan et vaig explicar que també m’agradaven els homes. Sincerament, mai he entès la teva pregunta -riu en Joan.
– També? Mai t’he vist amb una dona…
– De fet, mai m’has vist amb ningú fins ara, iaia!
– Doncs és cert!! -riu la María en alt.- El jove sembla força tímid.

En Joan es gira en la direcció que assenyala la seva àvia per apreciar que l’Àlex està assegut en una cadira mirant-se la seva copa de cava. Observa al voltant i veu que en Guillem xerra animadament amb el Quim, el seu avi per part de pare, un home enèrgic amb un cor d’or. L’home compta ja els 80 anys però l’edat no sembla frenar-lo pas i ara conversa eloqüentment argüint explicacions que són el delit del Guillem. Als dos els agrada molt la política i sembla ser que s’entenen força bé.

*

A la part del saló, l’Helena i la Laia ballen fúrries pel cava. Entre riures es mouen de forma divertida i animada, sense gaire coordinació i a un ritme completament aliè a la música. La Laia és una dona de 78 anys i com el seu marit gaudeix d’una salut fèrria. En aquest ball s’ha proposat no deixar-se vèncer per ningú per molts anys menys que tingui, així que balla i balla incansable fins el punt que finalment és l’Helena que es rendeix davant la resistència de l’altra. L’escena de les dues és el divertimento d’un Pere que es delecta amb l’alegria que predomina a la casa.

Després de donar un petó en la galta a la seva àvia, en Joan s’apropa on l’Àlex seu completament aliè a la festa. Camina pausat amb les mans a les butxaques i el somriure dibuixat al rostre. I quan el company el veu aproximar-se no pot evitar delectar-se amb aquella mirada que el mira tan atentament.

– No t’ho estàs passant bé? -pregunta en Joan en un xiuxiueig a cau d’orella just abans de deixar anar un petó en la galta calenta de l’altre.

L’Àlex es ruboritza i abaixa la mirada delectant-se amb les pessigolles i la sorpresa del petó.

– Sí, però no sé massa què dir o fer -respon.- Em sento fora de lloc… Prefereixo mirar.
– Mirar el terra? T’he observat i portes una bona estona mirant-te’l…
– Eh… Bé, donava alguna volta a alguna idea.
– Angoixat?
– Eh? No…

En Joan el mira fixament i l’Àlex torna a baixar la mirada.

– Bé, poder una mica… -confessa finalment.
– Et ve de gust sortir una mica fora per prendre l’aire fresc? La música no em deixa sentir-te gaire bé…
– Vale…

*

Els dos agafen els abrics mentre en Pere se’ls apropa.

– A prendre el fresc?
– Sí -respon en Joan abraçant-se amb el seu pare.- Tenim ganes de xerrar i aquí amb la música se’ns fa una mica difícil. A banda, tinc una mica de calor -riu.
– Abrigueu-vos bé que els canvis de temperatura porten constipats, eh?

Els dos assenteixen amb el cap i acaben de posar-se les bufandes abans de sortir. És en Joan qui tanca la porta darrera seu agafant abans un joc de claus per si amb la música no se sent el timbre.

– Tens una família realment bonica -diu n’Àlex creuant els braços per donar-se una mica de calor davant el fred imperant a l’exterior.
– Sí, me’ls estimo moltíssim. Tu també tens una família bonica, Àlex, encara que de vegades s’equivoquin. Segur que us tornareu a trobar i les coses aniran millor. És això el que t’angoixa?
– Entre d’altres coses. No sé res d’ells i ni tan sols sé on poder trobar-los.
– Voldries trobar-te amb ells?
– Bé… si t’he de ser sincer, m’agradaria trobar-me amb el Nico. L’enyoro molt i no sé com estarà. M’amoïna… I poder amb la mare…
– Estàs enfadat amb el teu pare?
– Tu no ho estaries? Per culpa seva he patit moltíssim tots aquests mesos!
– Entenc…

Els dos seuen sobre la pedra gelada del banc que hi ha davant l’estany i durant una estona guarden silenci. De fons se sent l’enrenou de la ciutat que celebra l’Any Nou. Petards il·luminen fugaçment un cel cobert de la fum que deixen de rastre, i música diversa es mescla en l’aire que olora a pólvora. Crits i riures de la quitxalla trenquen el ritme frenètic d’uns adolescents que criden borratxos a cop de cançó dissonant.

*

– En Nico és un noi fort i intel·ligent. N’estic segur que ha sabut superar qualsevol contrarietat familiar que se’n pogués derivar.
– No necessito que m’animis, Joan. Sé perfectament com són els meus pares i com hauran estret la corda al coll del Nico per tal que no descarrili com jo. Pateixo per ell.
– Podem buscar la nova residència de la teva família.
– Com?
– A les pàgines blanques i amb internet. Dóna’m un minut que vaig a buscar el llibre i l’ordinador portàtil de la mama.

Sense esperar resposta en Joan s’aixeca i es dirigeix cap a la masia, per tal de desaparèixer rere la porta que tanca en entrar. Per uns instants la ciutat guarda silenci per acompanyar el moment de l’Àlex que, en soledat sobre aquell banc de pedra, reflexiona sobre tot plegat.

La seva mirada és cansada, doncs encara acusa l’esgotament de l’última recaiguda. Però mira d’espavilar-se remullant lleugerament les mans en l’aigua gèlida de l’estany i fregant-se els ulls. Dintre seu passen moltes coses i les emocions bullen com si tinguessin ganes de sortir totes alhora. Se sent aclaparat i el soroll de la música i la gent cridant no l’ajuda.

Com mesos enrere li ensenyà en Joan, mira de fer una petita meditació per comprendre les emocions que s’estan posant en joc. Així, creua les cames sobre el banc i acomoda l’esquena de manera que quedi recta. Quan posa les mans en una postura còmoda, tanca els ulls i mira de concentrar-se en el seu interior. Massa soroll dintre seu.

*

Respira profundament tres vegades, mirant d’allargar l’exhalació cada cop una miqueta més i nota un relatiu alleujament que l’anima de forma considerable. Poc a poc, l’exterior desapareix i es pot concentrar en les sensacions que voltegen entorn el seu pit. Culpa. Vergonya. Tristor. Ira. No, ràbia… Una a una les emocions es presenten amb total claredat.

– Com posaré ordre a tot això? -es pregunta en veu alta.- No sé ni per on començar.
– Mira de comprendre-les, senzillament, sense fer res més.

Una veu familiar sobresalta n’Àlex. Quan aixeca la mirada és en Pere que s’apropa cap a ell amb el somriure clavat al rostre. Per uns instants, veu en Joan en la imatge d’aquell home; els dos igual de calmats i afables.

– Sempre tenim massa pressa per treure’ns de sobre les emocions que no ens agraden -explica en Pere.- Però treure-les de sobre només serveix per un alleujament temporal. Si vols estar bé aprofita el coratge que has invertit per detenir-te i observar per mirar de comprendre què està passant realment dintre teu. Agafa cadascuna de les emocions que sents i mira d’entendre-les, d’escoltar què t’estan dient. Quan les entenguis, podràs transformar-les per tal de convertir-les en les teves aliades.

L’Àlex escolta atentament aquell home que sempre té consells valuosos. Les vegades que ha estat a la masia, abans de la violació de la manada, sempre ha tingut paraules amables que l’han ajudat a entendre’s a sí mateix. Per uns instants la ment de l’Àlex s’omple del desig que aquell home fos el seu pare i l’enveja cap el Joan el fa mal només aparèixer. Així, nega enèrgicament el cap per tal de treure’s aquests pensaments de sobre, però recorda això que justament l’acaba d’explicar en Pere i frena.

*

Aliè ara a la presència de l’altre, torna a posar la postura de meditació i tanca de nou els ulls. Observa l’enveja tal com l’ha explicat en Pere i mira de concentrar-se, però no passa res. La mà de l’home frega suaument la seva espatlla i de cop veu amb claredat les peces del puzle de l’enveja. Un seguit de pensaments, idees i creences s’organitzen per mostrar-li una seqüència que es remunta al seu sentiment de vulnerabilitat més primitiu i el record d’una situació de quan era petit acaba d’explicar i lligar-ho tot. De cop, per art de màgia, entén i això l’omple d’una alegria inusual que creix per uns instants.

– Veus? -en Pere somriu.- Davant de la no-resposta només cal perseverar i tot arriba. Si t’entrenes en això acabaràs comprenent la teva ment i aleshores podràs bastir una felicitat duradora per tu.

Durant una estona més n’Àlex medita quiet i concentrat. S’adona que dintre seu ara predomina la pau i la calma. I quan obre els ulls per agrair en Pere la seva ajuda davant seu en Joan el mira somrient. Perplex n’Àlex es gira per buscar en Pere que no és enlloc mentre el Joan obre els ulls sorprès per l’actitud de l’altre.

– Què busques? -riu.
– Fa una estona el teu pare era aquí.
– Ah! Quan he sortit l’he vist al menjador. Estaves molt concentrat així que no t’hauràs adonat de quan ha marxat -riu de nou en Joan.
– … -l’Àlex es grata el coll.- Deu ser això -diu finalment aixecant les espatlles.

En Joan seu al costat de l’Àlex i allarga el llibre de les pàgines blanques.

– Busca el cognom del pare o de la mare -proposa en Joan.- Qui sigui qui normalment sigui el titular del telèfon.
– El pare…

*

L’Àlex busca la lletra inicial del cognom del pare mentre en Joan obre el portàtil i l’encén.

– Trigarà una mica però en res sabrem on podrem trobar els teus pares. I en Nico estarà amb ells! -en Joan somriu alegre i n’Àlex el correspon.

Durant uns minuts els dos trastegen i van trobant pistes que efectivament al final del camí els porta a l’adreça on ara hi viuen.

– Hem tingut sort que els teus pares actualitzessin la informació de les pàgines blanques i que ens arribés el llibre fa unes setmanes. És evident que la bona fortuna ens acompanya per poder trobar-te amb el Nico!
– Tu i el teu optimisme…
– No no… d’optimisme res. És evident que tot s’ha mogut perquè tu i jo ara poguéssim trobar aquesta adreça. No les tenia totes amb mi!
– D’acord, d’acord… Hem tingut sort.
– Mira, he portat també un llibre de carrers vell que tenim a casa. Aquí podrem veure on és aquesta adreça… Ehm… Com va això, a veure…
– Em deixes?
– Sí, clar.

En Joan allarga alegre el llibre al company.

– De veritat que m’agradaria estar sempre tan somrient com tu, Joan. Admiro la transformació que has fet en poc més d’una setmana.
– Tu també la pots fer.
– No tinc les teves habilitats.
– Les pots entrenar.
– En qualsevol cas, no arribo a temps per canviar-ho ara.
– Podries començar per aquesta forma que tens tan instaurada de veure el got sempre mig buit.

L’Àlex aixeca la mirada del llibre de carrers i contempla amb atenció en Joan.

– Et limita aquesta forma de mirar-t’ho tot, recordes?
– Què hauria de recordar?

*

– Que quan vas alliberar-te dels teus dubtes sobre tu, vas poder sortir a la pissarra i resoldre un problema molt difícil que va plantejar el professor. Si ho vas fer una vegada ho pots fer totes les que vulguis. Tu tens les eines per generar-te patiment i felicitat.
– Va, digues-ho.
– Què?
– Digues el que vols dir des de fa estona…
– No sé de què parles ara…
– El punt al qual vols arribar és que els meus pares no han estat els que m’han fet patir aquests mesos.
– No volia arribar a aquest punt, però ara que ho dius, tens tota la raó.
– De vegades sento que esperes massa de mi, però no t’adones que jo no sóc tu.

– D’acord, tu no ets jo, però això no et fa menys. Al contrari, em dónes mil voltes, ja t’ho vaig dir una vegada. Jo he tingut la bona fortuna de néixer en el si d’una família budista que m’ha atorgat l’oportunitat d’entrenar-me de ben petit en l’autoconeixement i la transformació de la meva ment. Això és un avantatge considerable respecte a tu, però quan et miro et veig molt més capaç d’assolir el mateix tenint-ho gairebé tot en contra. Això, sense cap mena de dubte, et fa molt millor que jo.

– Ho sento, no t’ho compro. Aquí està, ja he trobat l’adreça!!
– A veure! Ah, doncs hi ha bona combinació en transport… Vols que hi anem demà?

L’Àlex es mou inquiet sobre el banc de pedra mirant-se el mapa que subjecta entre les seves mans.

– A mi m’agradaria ser com tu per posar ordre en tot el que sento dintre, saps? -confessa n’Àlex sense apartar la mirada del llibre.
– No necessites ser com jo, Àlex, només necessites començar a fer-ho.
– No sé ni per on començar.

*

– Comença pel principi, bonic… Abandona aquests pensaments derrotistes i limitants que t’empresonen. Treu-te els grillons i desfes-te de les cadenes per alleugerir-te. Només cal que t’ho proposis i que cada vegada que tornin els espantis com si d’una mosca es tractés.
– Per tu és fàcil dir-ho…

– Sempre dius que per mi és fàcil tot això. Tu creus que ha estat fàcil superar el fet que quatre tios em follessin en contra de la meva voluntat? Creus que ha estat fàcil tornar a la universitat i que tothom em mirés pels passadissos xiuxiuejant vés a saber què sobre mi per allà on paso? Tothom parla de mi i em mira amb pena. Em molesta i només tinc ganes que tot passi i que la gent s’oblidi. Podria centrar-me en aquests pensaments i amargar-me encara més l’existència, però la meva decisió és ferma. Vull donar-me l’oportunitat de ser feliç i vull intentar-ho una vegada rere una altra. Sovint m’equivoco, però em torno a aixecar i torno a provar. M’ha costat molt sortir del pou en el qual m’havia ficat després d’aquell puto dia, així que deixa de dir que per mi és fàcil, d’acord?

El to de veu del Joan és calmat però ferm. El posat mentre parla, relaxat però contundent. I l’Àlex el mira durant una llarga estona després del seu discurs.

– Perdona… Estic sent injust amb tu.
– No cal que em demanis disculpes, tan sols prova de sortir tu també del teu pou. T’ho prego!

N’Àlex guarda de nou silenci durant una estona més, mentre sospesa algunes idees en el seu cap.

*

– De vegades -diu finalment- puc semblar molt cap quadrat, però les teves paraules no cauen en sac foradat. Només és que sóc lent i necessito poder pair el significat d’allò que em dius quan estic sol, en la meva intimitat. Sé que no és just demanar-te res, però si em tens una mica de paciència…

En Joan somriu.

– T’estimo tant, Àlex…

Les paraules del Joan agafen per sorpresa a l’Àlex que interromp el que estava dient. Amb la boca oberta es mira aquell noi davant seu que troba tan agradable a la vista. Fa estona que el vol besar però no s’atreveix. Amb quin dret podria fer-ho? Per altra banda, ningú més que ell s’ha posat limitacions i al cap i a la fi sap de sobres que el Joan no té impediments per dir que no quan no vol una cosa. Així, agafant aire s’apropa al Joan i agafa les seves mans fredes. Durant uns instants les frega per fer-les entrar en calor i després les besa. Una a una, dit a dit.

En Joan es delecta amb el regal sobtat que l’altre el proporciona i es deixa fer entre somriures i mig riures tímids que diverteixen l’Àlex. Quan els dos es miren la brillantor dels seus ulls il·luminen el moment enmig de la foscor de la nit. L’Àlex sent una calidesa dintre del pit i gosa apropar el seu cap al del Joan.

– T’estimo, Joan…

I abans que l’altre respongui, frega els seus llavis de forma subtil amb els del company. Poc a poc el fregament es fon en un petó dolç, suau, lent amb sabor a llibertat.

Benvingut 1999!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.