Retrospecció – Capítol Divuitè

Autoria: Marc Fernandez

Suposo que tothom tenim moments en què les nostres ments són vulnerables a les circumstàncies d’allò que passa. El Joan, l’Àlex i fins i tot el Guillem no en són una excepció.

***

Dimecres, 30 de desembre de 1998
Carrer de Joan Güell, Les Corts, Barcelona

Durant els primers minuts n’Àlex i en Joan caminen l’un al costat de l’altre en complet silenci. L’Àlex té el cap acotat amb la mirada perduda en el terra, mentre que en Joan camina amb pas ferm i un somriure perenne com feia mesos que no se li veia.

– Com ho has fet per remuntar d’aquesta manera, Joan?

El noi no aparta la mirada del terra en fer la pregunta.

– Si només mires el terra et perdràs moltes coses, Àlex -respon en Joan amb un somriure encara més ampli.
– És una metàfora?
– Podria ser… -en Joan riu lleugerament tímid.
– D’acord, i si aixeco la mirada tot canviarà?
– El paisatge almenys. En qualsevol cas, perdràs de vista la monotonia del gris del carrer.

L’Àlex aixeca la mirada del terra i observa al seu voltant, i al cap d’una estona torça la boca en un gest de desgrat.

– Tampoc és massa emocionant veure el paisatge d’una ciutat.
– Totalment d’acord, però almenys ara guanyes camp de visió i pots dirigir la vista allà on tu vulguis.

L’Àlex somriu inicialment i al cap d’una estona riu.

– El nou Joan resulta més enigmàtic que l’anterior que vaig conèixer… Quin paisatge veus tu a la teva vida en aquest moment?
– Ara mateix tinc la mirada posada en tu, Àlex. Com t’he dit quan ens hem trobat vull retrobar-me amb tu i recuperar-te.
– Estic aquí, però entenc que no parles d’estar junts en un mateix espai…
– No, parlo de trobar-me emocionalment amb tu.
– Per què creus que no ens hem trobat encara?
– Perquè no deixes de mirar el terra…

*

L’Àlex s’atura i mira fixament en Joan que es para a escasses passes davant seu. Quan el Joan es gira el seu somriure continua exactament al mateix lloc on l’havia vist n’Àlex la darrera vegada.

– Per què no deixes de somriure? -pregunta confós.
– Perquè ara mateix em sento bé d’haver-te vist i perquè em fa il·lusió que m’acompanyis a casa.

L’Àlex s’apropa lentament cap el Joan, mirant-se’l amb curiositat.

– Què significa per tu que deixi de mirar el terra? Que deixi de pensar que sóc un violador de merda? Que em perdoni tot i ser un violador? Digues-me.
– Jo no et diré què has de pensar i què no has de pensar, ni com t’has de designar a tu mateix. Però, pensis el que pensis i utilitzis les paraules que utilitzis per designar-te, m’agradaria que t’apropessis a la teva pròpia felicitat i no al patiment.
– Vols que m’oblidi del que he fet i fingeixi que tot està bé.

– No… desitjo que entenguis que qualsevol cosa a la vida té moltes formes d’explicar-nos-la, i que això només depèn de tu. Decidir que ets un violador quan encara no saps què va passar és massa agosarat. I en qualsevol cas, si finalment em vas violar cal saber les circums…
– Si, ja sé que tu has decidit que t’importa una merda si sóc o no culpable de violació i que faràs cas omís de les evidències contra mi perquè afirmes que no tenia cap intenció de fer-te mal. Molta gent té intenció de ser bona persona i després els seus actes són una merda.
– Aquesta és una forma de mirar-ho.
– N’hi ha una altra?
– Sí. Tot aprenentatge requereix errades, i si un no està disposat a…
– Violar-te és una errada? Però què merdes dius?

*

La mirada de l’Àlex és desafiant, però en Joan manté el seu somriure mentre es mira el company en silenci.

– D’acord, ets un violador i un fill de puta -diu finalment el Joan,- ara et sents més tranquil?

El Joan mira fixament els ulls de l’Àlex i aquest li torna una mirada de perplexitat que reflexa el malestar que les seves paraules han generat en el seu interior.

– No sembla que t’agradi sentir això -insisteix en Joan.- No és el que penses de tu?
– Suposo que sentir-ho de tu impacta més.
– Quina motivació tindries per violar-me, Àlex? Ho has pensat alguna vegada?
– Què? Motivació?
– Per tu un violador no necessita motivació de violar? Motivació, intenció, volició… com vulguis dir-li…
– No recordo res de tot el que va passar.
– Ara em violaries?
– No!!!

El cos de l’Àlex està rígid davant la conversa i estreny els punys fins al punt que els artells se li queden blancs.

– Parles de la violació com qui parla del temps -diu finalment el noi mirant de relaxar les mans.
– Durant mesos la violació ha estat el centre de la meva vida. No sé quanta estona va durar allò perquè quan vaig despertar tu ja estaves dintre meu. I no sé quanta estona més es va allargar quan vaig desmaiar-me. Tampoc sóc conscient si el temps que vaig estar despert va ser continu o en algun moment pel mig em vaig desmaiar. Només sé que una a una les persones que hi éreu allà em vau follar durant el temps que us va donar la gana. I durant aquests mesos només podia pensar en això. Però després d’una conversa amb la mama i el papa vaig començar a entendre que van passar moltes més coses que, encara que no en sigui conscient, són òbvies.

*

– Com per exemple?
– Que tu no em volies violar.
– Com coi ho saps!
– Perquè tu i jo hem tingut sexe moltes vegades.
– Poder m’avorria el sexe que teníem.
– T’avorria?
– No… la veritat és que no.
– Per a què necessitaries follar-me si podies tenir sexe quan volguessis?
– Poder tenia ganes d’experimentar un sexe més agressiu…
– Era així?
– No…
– Per què t’esforces tant en demostrar-te que efectivament ets un violador? Quin és el guany?
– No guanyo res! Què vols que guanyi?
– I tant que guanyes alguna cosa, sinó no t’esforçaries tant en mantenir aquesta idea al cap.
– Se m’està girant l’estómac, podem canviar de tema?

En Joan assenteix amb el cap i convida amb un gest de la mà a continuar caminant. De nou els dos guarden silenci mentre continuen baixant el carrer fins a casa del Joan.

– Durant un temps -comença a parlar en Joan en un xiuxiueig- vas poder alliberar-te de la càrrega de ser aquell Àlex tímid i poruc que no creia en si mateix. El mateix dia de la violació, minuts abans, tu vas sortir a la pissarra a resoldre un problema que va plantejar el professor de matemàtica i el resultat va ser tot un èxit. Vas aconseguir trencar l’ou que et tancava i et deixava a les fosques. En aquell moment, davant de la pissarra, vas creure en tu mateix. Diria que aquest va ser un dels millors moments de la teva vida.
– Ho va ser, sí.
– La teva mirada en aquell moment, Àlex, parlava per si mateixa i semblaves feliç.

01:27 pm

– Joder, com no ho havia de ser? La persona que m’estimava s’havia fixat en mi i la relació anava de meravella. El meu pare m’havia concedit l’oportunitat de fer la doble carrera de matemàtica i física. A casa la relació amb la mare i el meu germà era immillorable i a la fi em sentia visible. I per si no fos suficient, acabava de resoldre un problema la hòstia de difícil. M’estava menjat el món.
– I com pot un home en aquesta situació acaba violant la seva parella que tant s’estima minuts més tard? No t’adones que és impossible?
– Però va passar.
– I si… I si no vas tenir més remei que fer-ho?

L’Àlex arrenca a riure davant la pregunta del Joan.

– No estaves sol, Àlex. Amb tu estaven les persones que més t’odiaven en aquell moment, capitanejades pel Manel. Poder t’estaven apuntant amb una pistola, o poder…

L’Àlex s’atura i sacseja el cap com mirant d’expulsar algun mal record. Després comença a respirar a fons visiblement inquiet. Tremolors i un mal de cap fan sentir vulnerable un Àlex que de cop comença a cridar enmig del carrer. Quan les cames li fan figa, en Joan intenta subjectar-lo abans que caigui sense cap èxit. Des del terra, en Joan s’abraça a l’Àlex.

– D’acord, estic aquí! -crida per mirar de tranquil·litzar el company.

Algunes persones s’arrepleguen al voltant mirant-se l’escena, mentre un home s’apropa per oferir-se a ajudar. Però l’Àlex el convida a marxar a força de crits i manotades que dóna a l’aire i finalment el senyor s’aparta.

– Tranquil, Àlex, tranquil. Estic amb tu!
– Jo no volia follar-te, joder! Jo no volia!!

*

L’Àlex s’abraça ara al Joan amb tal força que el menut tem per la integritat del seu coll. Com pot, en Joan treu el telèfon de la butxaca de l’abric i truca en Guillem. Entre els crits i els plors de l’Àlex, el noi explica el professor la situació i l’indica on es troben perquè vingui a ajudar-lo. Quan penja, deixa caure el telèfon per tal de subjectar l’Àlex que es comença a convulsionar.

– Eh, Àlex, tranquil -xiuxiueja en Joan bressolant el company.
– Jo no volia follar-te -plora desconsoladament l’Àlex.
– Ja ho sé. Sé que m’estimes i que no series capaç de fer mal ningú per pròpia voluntat.
– Jo t’estimo molt… fins el punt que donaria la vida per tu.
– No vull que em donis la vida, Àlex. Al contrari, desitjo que tu en prenguis les regnes de la mateixa i puguis ser molt feliç. Desitjo veure’t feliç.
– Ho tenia tot… per un moment vaig tocar el cel. I tot va ser gràcies a tu, Joan. Com podria fer-te mal?
– Què has recordat?

L’Àlex torna a plorar desconsoladament davant la mirada atenta de les persones que amb una distància prudencial es miren l’escena amb morbositat.

– És massa dolorós recordar-ho. AAAAAH!! Em fa mal el cap i no sento el cos. Què em passa, Joan?

En Joan abraça més fort l’Àlex per tal que pugui sentir el contacte, al temps que agafa de nou el telèfon i truca al servei d’emergències. En aquest moment en Guillem corre carrer avall fins a trobar-se amb ells i s’ajup al terra recolzant un genoll per mirar-se l’Àlex que ha perdut la consciència.

*

– Què ha passat?
– Sembla que ha recordat alguna cosa del dia de la violació i l’ha afectat bastant. Ja ve una ambulància de camí, i ara truco als pares per avisar-los que no aniré a dinar.

En Guillem es mira la gent que tafaneja prop d’on estan i aixecant-se els espeta amb les mans al temps que crida.

– No us fa vergonya ser tan morbosos! Va, que la festa ja s’ha acabat!

Poc després una ambulància amb les sirenes posades para al costat i dos tècnics mèdics corren cap on es troba l’Àlex, completament inconscient i amb una tremolor generalitzada en tot el cos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.