Retrospecció – Capítol Setzè

Autoria: Marc Fernandez

Sense cap mena de dubte la violació va canviar en Joan definitivament. Qualsevol podria sospitar que el canvi va ser a pitjor, i no nego que les setmanes que van seguir a la violació van ser dures i fosques pel jove Joan. Però en Joan no es rendeix i la foscor més absoluta no és impediment per fer triomfar la seva puresa, la seva llum. Tard o d’hora emergeix com l’au fènix i es reconstrueix, i sense cap mena de dubte, resorgeix en una versió molt millorada de si mateix.

***

Dimecres, 30 de desembre de 1998
Francesc Carbonell, Pedralbes, Barcelona

El matí s’aixeca optimista en la casa del Guillem i l’Àlex. Mentre el professor aprofita les vacances per recuperar part de la relaxació que aquests Nadals s’han entestat en dificultar-li, el jove aprofita per capgirar tota la seva habitació i acomplir el seu propòsit de restaurar els mobles. Mentre l’un escolta música suau i instrumental i deixa que la imaginació es perdi en històries fantàstiques de clàssics de la ciència ficció, l’altre fa petar els seus nous auriculars per escoltar-se música metàl·lica que l’ajudi a posar-se les piles. Mentre un roman assegut i en pau en la seva butaca del saló, l’altre salta, balla, canta i crida exaltat cada vegada que aconsegueix avançar en el seu projecte. Per sort, la porta que separa el saló de les habitacions és suficient per apaivagar el soroll que emana del jove Àlex…

Just quan el rellotge del saló fa sonar l’onzena hora del matí, algú pica a la porta de casa. En Guillem aixeca la mirada del llibre amb una cella enarcada, dubtós de si sortir a obrir. A aquestes hores només pot ser la Clara que vol alguna cosa. I voler alguna cosa es pot allargar a un bon grapat de minuts sobre el senyor Ricard, probablement queixant-se de qualsevol cosa aleatòria. Decidit a ignorar el timbre de la porta es torna a submergir en la lectura, però ara és el telèfon que s’entesta en destorbar-lo.

– Hola, Joan -diu en despenjar el telèfon.- No m’esperava que truquessis a aquestes hores. Com estàs?
– […]
– Ets tu? Ah, doncs espera que ara t’obro…

*

En Guillem penja el telèfon i deixa el llibre sobre la tauleta al costat de la butaca. Després s’aixeca i amb celeritat s’apropa a la porta. Gira la clau i treu la balda i quan obre allà plantat hi ha el Joan per sorpresa del professor.

– Què fas aquí? -diu al temps que obre més la porta per tal que entri el nouvingut.
– Em vas dir que podia passar quan volgués.
– Sí, i no he retirat aquesta oferta. Senzillament m’ha sorprès que vinguessis tan aviat. Tot bé? -diu al temps que s’apropa a en Joan per besar-lo després de tancar la porta.

En Joan somriu després del petó i s’abraça càlidament al coll de l’altre per tal de saludar-lo també amb afectivitat. Quan se separen, en Guillem el convida a pasar al saló.

– Vols beure alguna cosa? Puc fer te… em ve de gust.
– Em sembla bé -diu en Joan mirant-se el saló.- Tens una casa molt acollidora.
– Gràcies -somriu en Guillem.- Vols que avisi n’Àlex?
– D’acord, gràcies.
– Mira, millor passa tu. Darrera d’aquesta porta hi ha un passadís i la seva habitació és al fons a la dreta. Segur que els seus crits et guien sense cap mena de dubte -riu.
– Crits?
– Sí, està restaurant els mobles de la seva habitació i cada èxit que l’apropa a la seva meta l’ha de celebrar. I pel que es veu, ens vol fer partícips a tota la comunitat de veïns. Ni en volia companys de pis ni fills, i crec que m’he dut el lot complet… -es lamenta amb humor el professor.

*

En Joan riu afable i quan en Guillem desapareix darrera de la paret que separa la cuina-office del saló, obre la porta que dóna a la zona de nit. Efectivament, un crit entusiasta el condueix cap a l’habitació on l’Àlex celebra no se sap molt bé el què. Quan arriba a la porta, pica, però després d’esperar una bona estona, en Joan decideix obrir-la i ficar el cap. N’Àlex balla d’esquenes a ell i canta una cançó improvisada que celebra una victòria eloqüent. O alguna cosa així diu en un anglès bastant correcte.

– Àlex… -diu en Joan tímid.

Després de provar alguna vegada més tot cridant més alt, s’adona que l’altre porta uns cascs posats dels que surten música a tot volum. Així, el jove entra en l’habitació i s’apropa a un Àlex totalment aliè. Quan el Joan pica amb els dits sobre l’espatlla de l’altre, aquest salta per l’ensurt proferint un crit encara més estrident. Així, l’Àlex es gira de cop i en veure en Joan la cara se li desconfigura en un rictus entre la sorpresa i la por, com si davant seu un fantasma ocupés el lloc on el nouvingut es mira perplex l’altre.

Durant uns segons els dos es miren de forma fixa, sense mediar paraula. Quan passa l’estona, n’Àlex reacciona i es treu els cascs, apaga el walkman i deixa l’aparell sobre el llit mig desmuntat. Tot això sense apartar la mirada, amb la por que en qualsevol moment en Joan pugui desaparèixer.

– Ets tu? -pregunta finalment.

En Joan somriu i s’apropa a ell per abraçar-lo, però n’Àlex es mostra reticent.

– Què fas aquí? -pregunta esquivant l’abraçada.- No em malinterpretis, no és que no vulgui abraçar-te, però… estic confós…

*

– … – en Joan torna a somriure.- Volia veure’t, poder t’hauria d’haver avisat?
– No… A mi? Volies veure’m a mi?

En Joan torna a riure davant la nova sorpresa del company.

– Tan estrany et resulta que vulgui veure’t?
– Sí.
– Prefereixes que marxi?

En Joan pregunta això sense acritud i amb total honestedat i n’Àlex ho veu de seguida.

– No! -s’afanya en respondre.- És… només que… Què coi! -diu ara obrint els braços per fer una nova abraçada en Joan.

Els dos s’abracen entre somriures i riures i per uns instants el temps i l’habitació desapareixen. L’olor del Joan omple els sentits de l’Àlex i per un moment connecta amb aquell temps on els dos eren feliços. Quan veu que s’emociona, en Joan acaricia la seva esquena i finalment arrenca a plorar commogut per la generositat d’aquell a qui professa un amor tan profund.

– Gràcies per venir, Joan. No t’esperava, però ara que ets aquí em sento tan feliç de veure’t… Avui encara no m’he dutxat i no estic gaire visitable, s’ha de dir… -riu.

En Joan riu davant l’ocurrència del company i nega amb el cap per treure ferro a l’assumpte.

– Sap en Guillem que ets aquí? Sí, clar que ho sap, qui sinó t’ha obert la porta? -riu de nou.- Perdona, estic nerviós.

L’Àlex separa en Joan agafant-lo dels braços i se’l mira de dalt a baix.

– Se’t veu molt millor que la darrera vegada fa… sis dies. Joder, no ha passat ni una setmana i tinc la sensació com si haguessin estat cinc!
– He estat fent molta meditació aquests dies i fins i tot vaig pujar un parell a la masia per fer algunes consultes a la mestra. He tornat al meu camí i tinc ganes de recuperar-te, Àlex.

*

El noi es mira perplex aquell qui parla i guarda silenci durant uns instants.

– Recuperar-me? -pregunta finalment.
– Sí, recuperar-te, Àlex. La conclusió de tots aquests dies és que no vull renunciar a tu i a l’estima que sento per tu. Durant els darrers mesos he viscut en una foscor i finalment he comprès que aquesta esdevenia de trencar la puresa de la nostra amistat i de la nostra estima. T’estimo i no sé què dimonis va passar aquell set de maig, però això no fa menys evident tots els dies que vaig viure amb tu. Quan vas desaparèixer vaig dubtar de tot, però ara ho veig amb una claredat inqüestionable. El que sentia per tu era tan cert com el que tu senties per mi. I no tinc cap mena de dubte de que sento per tu…

L’Àlex escolta amb la perplexitat reflexada en el rostre, sense mediar paraula. Quan en Joan guarda silenci, es limita a mirar-se’l atentament. Durant uns minuts el Puig parla i l’explica algunes conclusions més que van en la mateixa línia, reflexions.

– No sé, Àlex, no em resta cap dubte de tu i m’agradarà descobrir la veritat dels fets junts, si tu vols. Just avui ens ha arribat una carta certificada amb la citació pel judici de la “presumpta” violació. Poder és una oportunitat d’entendre què va passar…

La sorpresa deixa pas al pànic i l’Àlex recula amb un rictus de por contingut en tot el cos. Però en Joan es manté ferm i per cada passa que l’altre recula ell avança. Quan la paret frena el retrocés de l’Àlex, en Joan torna a parlar.

*

– Sé que no confies en tu, Àlex, però després de sospesar-ho detingudament (i això ja no té res a veure amb les meves conclusions budistes -riu-) només puc concloure que ets innocent.
– I si no ho sóc?
– Perdona… no m’importa l’evidència que hi hagi contra tu; el que vull dir és que per mi ets innocent.
– T’has begut l’enteniment? Et vaig violar!
– Tècnicament, sí.
– Com que tècnicament?
– Em vas penetrar contra la meva voluntat, i això és una violació. Estic d’acord amb tu.
– I doncs?
– I això no demostra res…

– T’has tornat boig! O sigui, et violen i a tu et dóna per perdonar-ho així de fàcil?
– No, fàcil no ha estat. Senzillament torno a veure’t.
– No et segueixo.
– Que és impossible que tinguessis intenció de fer-me mal.
– Com ho saps?
– Perquè a banda d’aquell dia he compartit molts d’altres amb tu. He passat hores al teu costat i amb la teva família. Hem conviscut i compartit inquietuds… Però entenc que tu no t’ho creguis, jo tampoc m’ho creia fa uns dies. Per això dic que et vull recuperar. Vull que tornis a confiar en tu i que tinguem opcions de construir una relació de nou, tu i jo… i el Guillem -somriu.- El judici serà bastant esclaridor i vull que seguis amb la meva família quan comenci. Ah, per cert, l’Òscar vol parlar amb tu.
– Qui és l’Òscar?

*

– L’advocat de la família. Té només vint-i-tres anys i es va llicenciar en dret fa res o menys. Estudia un màster no sé molt bé en què, relacionat amb el dret. Abans d’ell ens portava el seu pare però va tenir un ictus i va voler retirar-se abans de temps, deixant la responsabilitat del negoci en les mans de l’Òscar. La veritat és que és un crack i se li dóna rematadament bé.
– Ah… i per què vol parlar amb mi?
– Per preparar-te pel judici? Sospita que l’advocat defensor et faci sortir com a testimoni. Té sentit en veient el teu estat…

L’Àlex es mira en Joan amb el dubte clavat en els ulls.

– Voldran utilitzar-te en contra meu, Àlex -aclareix en Joan.
– Has vingut per això?
– No, he vingut perquè vull recuperar-te.

Ara és en Joan que es mira l’Àlex.

– Creus que t’estic utilitzant d’alguna manera? -pregunta a consciència.
– … – l’Àlex mira el terra quan s’adona del seu dubte sobre el Joan.- Perdona, no té cap sentit que em vulguis utilitzar. I de fet, no caldria que vinguessis aquí perquè l’Òscar fes la seva feina. Si abans de coneixe’t era patètic, ara encara ho sóc més. Mai he confiat massa en mi, però darrerament em sento derrotat.
– Ho sé, et vaig veure el dia de Nadal a casa meva…
– Perdona…
– No em demanis perdó, Àlex -en Joan parla amb la seva dolçor característica mentre s’apropa fins abraçar de nou el company.- Tu ets tan víctima com jo, ja t’ho vaig dir. Desitjo ajudar-te…

“Ajudar-me? No era jo qui havia d’ajudar el Joan? Quan s’han girat les tornes?”, pensa n’Àlex.

*

– No és just, Joan. Se suposava que aquesta vegada era jo qui t’havia d’ajudar. Per què ets tan superhome?

En Joan riu quan sent aquella paraulota. “Superhome!!”, torna a dir-se en els seus pensaments.

– Necessito la teva ajuda -diu finalment en Joan.
– Com? Si sembla que ja t’has superat a tu mateix. Dónes una mica de grima, saps?
– … -en Joan torna a riure.- Necessito que m’acompanyis durant el judici. I no parlo de la preparació a la qual et vol sotmetre l’Òscar, sinó a que m’acompanyis per recuperar les nostres memòries d’aquell dia nefast. Sé que serà dur per tu, però si em vols ajudar, això és el que necessito. Vols?

L’Àlex mira amb els ulls plorosos de nou en Joan que s’ha separat lleugerament d’ell per fer la demanda. Empassa saliva un parell de vegades i assenteix amb el cap.

– Clar que vull, Joan. Si això és el que necessites no m’importa el que em costi. Allà hi seré.

En Joan somriu.

– T’agraeixo la teva valentia i el teu coratge, Àlex. Tu m’acompanyaràs i jo t’acompanyaré. Entre els dos superarem aquest mal tràngol, d’acord? -somriu.
– … – l’Àlex es contagia del somriure del Joan ràpidament.- D’acord…

I els dos es fonen de nou en una nova abraçada que s’allarga en el temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.