Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 29 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
– Qui dius? -pregunto encara amb el darrer mos passant pel meu coll.
– En Joan Puig i Cadafalch -diu en Marc a l’altra banda del telèfon.
– No em sona de res, aquest nom.
– Doncs ell diu que et coneix de la universitat!
– Però si jo no he anat a la universitat! O no t’has assabentat bé o t’està prenent el pèl!
– Doncs t’ha descrit perfectament! Poder et coneix d’un altre lloc i s’ha confós…
Tanco els ulls per agafar aire. Estic neguitosa perquè aquesta setmana tinc tres entregues i vaig fatal de temps, i aquest idiota no fa més que fer-me perdre el temps. Quan obro els ulls puc veure la Nuri i el Quim treballant concentrats en les seves peces. Ai! Què faria sense ells!!
– A banda d’explicar-me que t’estàs follant algú que se suposa que conec, vols alguna cosa més? -pregunto sense gaire paciència.
– Vols que ens trobem els tres?
Aquest tio és idiota, definitivament.
– Què passa? Ara vols fer un trio?
– No!! Això no té res a veure amb el sexe, hòstia! El cas és que el Joan té ganes de tornar-te a veure…
– Ai, Marc! Vaig de cul, què vols que et digui?
– Que ens veiem aquesta tarda per anar a prendre alguna cosa perquè si al final s’ha confós tampoc està de més conèixer el teu veí, no?
– Buf!!! D’acord, pesat! M’hauré de dutxar, però, que avui estic de serradures fins les celles…
– A quina hora?
– A les set de la tarda a la plaça de Sants.
– D’acord! Bona feina!
– Meh!
*
Diria que mentre penjo m’envia algun petó, però no estic per romanços i em faig la longuis amb mi mateixa per acabar de penjar. Ho reconec, no sóc la tia més romàntica del món, què hi farem!
– Nois! -crido intentant que la meva veu pugi per sobre de la música que el Quim just acaba de posar.
A la vegada el cap de la Nuri i del Quim es giren cap a mi.
– Què feu aquesta tarda?
– Descansar? -resol en Quim amb el seu característic punt d’humor.
– Descansar és de vells. Recordeu el que us estava explicant just abans que el brètol del Marc truqués?
– Tot el despropòsit que ha estat aquest cap de setmana? -respon la Núria amb cert to irònic.- Sincerament no sé qui és el brètol, si tu per ser tan idiota o ell per aguantar-te.
– Jo també t’estimo, amiga de l’ànima -responc seguint el to humorístic de tot plegat.- T’he dit alguna vegada que m’encanta com m’animes?
– Va! Què vols, ara? -resol amb les mans enfangades en el decapant.
– El Marc vol que conegui el tio que s’està follant, que resulta que és veí meu.
La Nuri i el Quim es miren.
– Vol que coneguis el tio que s’està follant? -repeteix perplexa la Nuria.- Ja t’he dit que aquesta app de cites no és de fiar. Però què nassos es creu aquest idiota?
– Ara qui és el brètol, eh? -ric.- Total, es veu que aquest tal Joan em coneix.
– Ens ha fotut! -exclama ara el Quim.- És veí teu!
– Doncs jo no el conec…
– No coneixes el teu veí?
– Es deu haver mudat fa poc perquè en el tercer feia temps que no hi havia ningú.
– Ah… I què penses fer amb aquesta cita tan apassionant?
– Anirem els cinc a prendre alguna cosa.
*
La Nuri arrufa les celles disconforme, es mira el Quim que aixeca les espatlles totalment desconcertat, em torna a mirar, rebufa i finalment es disposa a resoldre la situació.
– Ets una plasta -diu finalment.
– Obvi -responc amb mirada de gat amb botes.
– D’aaaacooooord… Ens podrem dutxar a casa teva, no?
– I tant! Crec que encara tinc roba vostra de l’última festa de pijames.
– Sense planxar.
– Per suposat! -torço la boca quan dic això.
En acabar la conversa, el Quim torna a pujar el volum de la música i, al son, acompasa el martell sobre la cadira que treballa. Així, encara la Nuri el mira encara amb el dubte reflexat al rostre i jo li llenço un petó que no accepta i fa que encara arrufi més les celles. Crec que el que m’està dient és que avui era el dia d’ells per estar-se en plan tranquis i amb els seus romanticismes i que l’he fotut enlaire tot el plan.
*
La Nuri i el Quim són d’aquelles parelles que les hi agraden celebrar coses. Sempre tenen alguna excusa fins el punt que darrerament s’han fet un calendari amb les celebracions de diferents cultures i religions d’arreu del món. Agafen la idea, se l’adapten a alguna cosa pastelosa de les seves, i celebren coses que ni entenen ni els interessa entendre. La finalitat és celebrar perquè sí.
Del vint-i-nou de maig sé que els turcs prenen Constantinopla (1453), s’usa per primera vegada el lema “llibertat, igualtat i fraternitat” en el marc de la Revolució Francesa (1791) i Cadis s’aixeca en massa per atacar les tropes franceses que els han envaït (1808). A banda d’això, va ser l’any que va néixer Albéniz, Kennedy i Fernando Chueca Goitia. Qui? En Fernando Chueca Goitia és un arquitecte i assagista de la península amb una obra bastant curiosa i interessant que va revisar de manera profunda la història de l’arquitectura, especialment al territori espanyol; va participar en la construcció de l’Almudena de Madrid (de la qual no parlaré perquè no em vull posar dels nervis), entre d’altres obres de nova planta.
Més enllà d’això, desconec les motivacions que hauran manipulat els meus dos amics per muntar-se alguna celebració robada de vés a saber quina cultura, però agraeixo la seva disposició sempre tan atenta i la seva amistat. No, de veritat ho agraeixo. La seva amistat per mi val or i no sé què faria sense ells, perquè sempre estan en aquests moments angoixants que em treuen de polleguera. El Marc em treu de polleguera.
*
Més enllà d’això, la tarda passa ràpida i a les cinc decidim plegar després d’un dia al 120% de les nostres capacitats. El taller el tinc ben a prop de casa, a escaigs deu minuts a pas tranquil, així que anem amb temps de sobra per estar-nos a l’hora pactada amb aquells dos. Abaixo la persiana no sense deixar de sentir els nervis que se m’han instal·lat a la panxa des de fa uns minuts. Cada minut que passa és un nervi més i la Nuri i el Quim que ho noten m’agafen dels braços i em mimen durant tot el camí.
En compensació per tota la seva generositat, paro un moment al forn per comprar una d’aquelles cremes que sé que tant els agrada i una pizza per escalfar després a casa i tenir el sopar gairebé disposat si arribo tard. Fet això, ara em concentro en organitzar la logística a casa i ara en acomodar els meus convidats improvisats el millor que puc, donades les circumstàncies.
Quins nervis, hòstia!