Autoria: Ivan Lazarev
Què vol dir amistat? Com se sap quan s’estima? Qui decideix que una persona és bona o dolenta? Quan es construeixen les personalitats? Qui som? (…) Som?
***
En el campanar de l’església les campanes repiquen conforme són les dotze. Fa estona que estic al llit però no aconsegueixo agafar la son. Just el dia que acaba de passar és el primer de l’estiu d’enguany, però jo sento que ja portem unes quantes setmanes de calor i la humitat regnant en l’ambient m’ofega per moments. Afortunadament l’aire de la plaça Ibèria és agradable i em refresca temporalment cada poc temps.
Aquest matí han tornat l’Helena i el Pere després d’anar-se’n a buscar en Joan al Japó. Va marxar fa dos anys acollit per la família Nakamura, i ara en Kendo, el fill, es ve amb el Joan per tal de passar-se dos anys aquí.
En Kendo és una persona especial; com totes, vaja. I fins ara la nostra relació ha anat de mal en pitjor. Ja me la va jugar unes quantes vegades quan vam anar a visitar el Joan al Japó. I la darrera va suposar que ja no anéssim de visita, donat que “l’Ivan no sap comportar-se i és la vergonya de la família”.
En realitat ningú m’ha dit tals paraules, però és el que jo penso i sento de mi. Em sento l’ovella negra de la família i sento que no encaixo en la seva harmonia tan perfecta. Amb l’única que puc ser jo sense donar-me fàstic és amb la Kassia. No sé per què ni com s’ho ha fet, però l’estimo amb bogeria, i sense cap mena de dubte suposa un flotador que em salva en més d’una ocasió d’ofegar-me en la meva pròpia misèria.
*
Pel que fa a mi, no m’aguanto. Ni m’entenc, ni sé si en tinc ganes. De vegades penso que fa temps vaig tirar la tovallola. I això em fa ràbia, perquè amb els Puig sé que tinc una nova oportunitat i m’agradaria aprofitar-la i canviar radicalment. Però com faig per oblidar tota la merda que arrossego?
Com faig per deixar de sentir-me vulnerable? Com faig per connectar amb les emocions que em fan sentir tan viu sense morir-me de por? Estimo el Joan i no sé com estimar-lo de manera que no em suposi el suïcidi mental. Us ho juro: em cago de por cada vegada que sento palpitar el meu cor per aquell marrec. Com si darrera de cada esforç per part meva de confiar en la gent suposés automàticament el seu odi…
Racionalment no té cap sentit. Des de que conec el Joan no l’he vist odiar ningú, ni tan sols a mi quan a classe l’assetjava constantment. En més d’una ocasió vaig arribar a colpejar-lo. Res. No vaig aconseguir que m’odiés… i amb allò es va obrir la meva esperança que algú em pogués estimar de forma autèntica, tal com sóc jo, tan ple de foscors i ombres traïdores.
Però sovint les emocions em segresten i em sento impotent davant del que passa dintre meu. Per quan vull adonar-me torno a insultar, humiliar o colpejar en Joan. I aleshores encara em dono més fàstic. I la roda que m’enfonsa i m’ofega es fa cada vegada més intensa fins un punt que necessito apagar la ment.
*
Així les coses, vaig començar a consumir droga legal per tal d’apagar-me. Només la Kassia està al tanto, i la seva companyia quan estic fins a dalt de merda és mel a la boca. En solitud em sento perdut, fracassat i amb una por infinita a que el pou que m’enfonsa es faci més i més gran. Sovint penso en treure’m la vida, però al final alguna força em manté subjecte a aquest món miserable… O poder és covardia?
Sigui com sigui no sé com sortir de tot això, encara que de tant en quant alguna llum se m’apareix al final del túnel, una llum que porta el nom del Pere, una llum que em guia i em retorna a la cordura. Però això només passa de tant en quant i suposo que és fruit de les infinites converses que tenim.
En Pere és un bon home que està pendent de mi a cada instant. Ho noto encara que no el vegi. I valoro molt el seu esforç i per ell intento posar-me les piles, encara que sempre diu que millor que ho faci per mi… Diu coses molt estranyes però que em ressonen ben a dintre i espero poder comprendre-les algun dia, perquè d’alguna manera entenc que guarden el secret de la meva pau interna.
Estic trencat i el pegament poques vegades funciona. Necessito alguna cosa més dràstica que em permeti guanyar temps per mi, temps per refer-me de tot plegat. Però no sé el què…
O poder començo a veure el camí…?