Vola, ocell; vola. És hora de migrar. A la cerca de la calidesa del nou demà. Vola, ocell; vola. No em diguis pas adéu. És hora de tornar. On l’ocell posa el vol… on l’ocell renaixerà.
Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Després de sopar i fer el ressopó amb la família sóc jo qui m’adreço a l’habitació de n’Ivan per passar la nit amb ell. Quan pico a la porta i l’obro la mirada d’ell és de completa sorpresa.
– Què vols? -em pregunta en un to fred.
– Puc passar? -somric.
La penombra de l’habitació no em permet veure amb claredat el rostre de l’Ivan i dubto si em mira o senzillament m’ignora com alguna vegada enrere ha fet. Respiro pacient mentre aguditzo els sentits enmig de l’obscuritat i el silenci.
– Passa -diu finalment el company en un to més amable.
De nou la quietud en l’ambient és testimoni de com llisco àgil sobre el terra i em colo dintre del llit de l’Ivan. Recolzant-me sobre el meu braç dret el miro enmig de la foscor i poc a poc els ulls se m’hi acostumen.
– Com estàs? -pregunto.
– Com hauria d’estar? Alleujat de veure que estàs bé!
– No em referia a això…
– I doncs?
– Com estàs tu?
De nou un silenci pesat i agredolç.
*
– He estat parlant amb el Kendo -afegeixo.
– Ah, sí? I què?
– Que li costa no explicar-me les coses…
– Ja veig!
– No t’enfadis amb ell… De fet, està amoïnat per tu. Es veu que l’ensurt ha estat important…
– Tampoc serà per tant. Sembla que en aquesta casa tothom perdem la consciència i fem l’imbècil. S’hi acostumarà. Afortunadament hem pogut fer l’espectacle per quan han vingut la Kassia i la Melània a celebrar el teu aniversari.
– Havia començat bé el dia, oi? Què et sembla si tornem a enllaçar amb allò?
– No se m’acut com ignorar tot el que t’he fet avui.
– Si no saps com ignorar-ho, no ho ignoris. Senzillament torna amb mi.
– He estat donant voltes a això…
– Marxes?
Silenci. De nou silenci. Negre sobre negre. Veus que delaten pensaments aliens. Tot va ràpid dintre del meu cap.
– Sí… Demà el Pere m’acompanyarà a un nou lloc on hi viuré.
– Aleshores, més que mai m’agradaria passar la darrera nit amb tu.
La meva veu pretén sonar segura de si mateixa però al final de la frase se’m trenca i quedo exposat en la meva tristor.
A l’altra banda del silenci, n’Ivan també s’entristeix i comença a plorar com un nen petit.
– Ho sento, Joan -balbuceja.- Sento haver-te espatllat el teu aniversari! Desitjava fer-ho bé, però sembla que encara no puc estar al teu costat sense fer-te mal. Tinc un forat en el meu cor i necessito guarir-me abans de poder, ni tan sols, mirar-te. Ja no puc desentendre’m de mi si al final ets tu qui rep les conseqüències. Ho entens?
*
– Ho entenc, i que ho entengui no ho fa menys trist. T’estimo Ivan i desitjo que siguis feliç. Sé que el camí que emprens et portarà aquesta felicitat. Tens la capacitat per transitar-ho de forma àgil i profitosa. Confio plenament en tu. Podré visitar-te?
– No -diu de nou arrencant a plorar.- No podria acomiadar-me una altra vegada de tu!
No sé qui es mou cap a qui, però de cop els dos estem abraçats de forma tendre. Ensumo la seva olor tan dolça que tantes vegades m’ha delectat i sento com el fet que el meu nas fregui la seva pell l’excita. Sento bategar el seu cor cada cop més ràpid i sento que el meu també és a punt de sortir-me per la boca. Enmig de la foscor les nostres mirades s’encreuen i es fusionen de forma apassionada, encenent l’espurna als nostres ventres que ens impulsa a fregar els nostres cossos ja de per si despullats. Només resta la roba interior que sento que oprimeix el meu membre de forma fins i tot molesta, però no m’agradaria precipitar-me ni semblar descortès. Així, deixo que l’escalfor del seu cos em lligui a ell de forma suau, tendre, dolça. Per què quan fem l’amor ens podem trobar d’aquesta manera?
– Joan…
La seva veu se’m clava despietada al pit i em colpeja fort per abraçar-lo amb més força i intensitat. Els seus ulls marins em re-enamoren i em submergeixen en una profunditat d’estima encara més gran del que abans podria haver sentit, poder promogut en saber-ne que és la darrera nit…
– Joan… t’estimo…
*
No puc més. Per primera vegada que recordi prenc la iniciativa i el beso desenfrenat. Gemego i gemega. I sento que els calçotets són a punt d’esclatar en mil bocins. No diria que sóc apassionat, però sembla que avui és un dia ben estrany de veus i reaccions alienes a mi.
Poc a poc em col·loco sobre ell sense deixar de fregar les pells i els llavis. Unes quantes vegades més ell pronuncia el meu nom en un tímid intent de memoritzar-lo encara més, guardar-lo en les seves memòries afeblides per la seva pròpia història.
Amb les mans em recolzo sobre el seu pit i em moc sobre ell com un remolí faria girar les aspes d’un molí atrotinat. No tinc gaire experiència en dur la iniciativa i la malaptesa es fa palesa. Però això no impedeix el nostre gaudi que es fa pas entre les riallades. Riem còmplices i gemeguem fidels l’un a l’altre.
Ara és ell que m’agafa pels costats i em fa rodar sobre el llit per col·locar-se sobre meu. No deixa caure el seu pes, però s’abaixa suficient com per sentir la seva erecció, com perquè les pells continuïn cremant en el contacte.
– Ah! -un xiscle se m’escapa quan m’obre de cames.
Tanco els ulls per un moment i la seva imatge se’m perd en la negror. Així, les sensacions que m’arriben del cos s’entremesclen amb calfreds que impulsa la meva ment, aquella que es va prevaldre enmig del desgavell de la confusió sobrevinguda d’aquella ment conceptual empobrida. El meu profund crida de forma natural fins a convertir-se en un gemec d’èxtasis que em retorna a l’habitació de l’Ivan.
*
M’incorporo i ell es deixa caure enrere i torno a estar damunt. No dubto en arrencar-li els calçotets i després treure’m els meus. El llepo per les cames, pels braços i ell es retorça sobre el llit de nou sorprès per la meva iniciativa. Em mira entre sorprès i plaent i somriu amb aquell somriure murri que m’excita i em reclama.
El llepo el pit i premo amb els llavis els mugrons i ell arqueja l’esquena delectant-se amb el desig creixent. Amb les mans acaricio les natges i sento que regalimo líquid preseminal sobre la seva pell.
– Joder… -exhala…
Ràpid agafo un condó del calaix de la tauleta i se’l col·loco, mentre ell fa el mateix amb un que prèviament l’he deixat caure a sobre. Riem entremaliats. Ens besem. I el beso de nou llepant i mossegant els llavi inferior. Ens mirem i ens acariciem. I després l’empenyo suaument perquè es deixi caure de nou sobre el llit.
Sobre d’ell, sacsejo el meu membre ferm mentre m’acaricia la pell. Pessigolles i excitació s’entremesclen maliciosament fent-me perdre el sentit. El desitjo i vull tenir-lo ben a dintre. M’obro i jugo sobre la punta del seu penis. Crida el meu nom i s’incorpora per besar-me. El beso. Em besa. Llepo el seu coll i m’estira dels cabells.
M’obro i jugo de nou sobre ell, tens, erecte…
Impacient, n’Ivan m’agafa i em llença contra el llit. M’obre les cames i em fica el dit. Dos dits. Crido mentre estrenyo el coixí. Estira de mi per la cintura i em col·loca sobre seu, asseguts, i torno a dirigir el moment. Ara sóc jo qui l’estira dels cabells i ell riu divertit. L’estiro fins a tenir-lo pràcticament estès i després em penetro àvid de plaer.
– Joan, Joan… -exhala.- Joan!
*
Pujo i baixo a un ritme mig, més enllà de la suavitat habitual. I ell es recolza sobre els braços quedant-se mig incorporat. Amb una mà sobre el meu maluc compassa el ritme que imprimeixo sobre un llit arremolinat. I quan és a punt de corre’s deixa caure el seu pes i arqueja de nou l’esquena en el més absolut dels silencis. Un orgasme lent el colpeja una vegada i una altra i jo no m’aturo. Només al final exhala un petit crit apagat i fosc com la nit.
– Joan…
“Torno a tu”…
FI