Per assolir el cim d’una muntanya només es fa necessari anar passet a passet, un darrera de l’altre, sense pressa i sense pausa. Per quan et vols adonar, els paisatges s’obren davant teu sense barreres de cap tipus, als teus peus. I si estires el braç pots tocar el cel convençut que ja no hi ha distància.
Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Com et trobes, petit Joan?
El pare i jo seiem en unes cadires confortables sota l’arbrada del jardí, al fons de la finca on hi ha la masia, casa nostra. Un lleuger mareig i un dolor agut m’han tingut una bona estona fora de lloc. De cop, la calor m’ha començat a ofegar dins de casa i el pare m’ha portat en braços fins el jardí. Al cap d’una estona ha passat el metge personal de la família (i amic des de fa anys), el doctor Josep Maria Fornés (“Jos” per nosaltres), per visitar-me i sembla que no presento res greu. No obstant això, ha omplert uns formularis per tal que em facin algunes proves neurològiques i m’observin els especialistes.
– Ara estic molt millor, gràcies, papa…
Em sento la veu cansada com si portés hores i dies despert. Suposo que tornar d’un viatge tan llarg des del Japó i empalmar gairebé la primera nit (en què l’Ivan ha vingut a l’habitació) no ha estat bona idea. I si afegim l’estrès que es respira en aquesta casa des de que hi sóc…
Certament, sento com si m’hagués passat un camió per sobre unes quantes vegades. I de cop el cos se m’ha esgotat… i la ment!
– La mare m’ha explicat que has estat parlant amb tu mateix durant una bona estona mentre estaves davant de la finestra. En veu alta…
El pare em mira amb els ulls ben oberts i quan recordo la meva conversa de fa una llarga estona em fa vergonya.
– Em vols explicar de què va això que deies d’un pla?
Tot i així el pare parla amb un to de veu tranquil·litzador, com sempre.
*
– No estic boig… -dic amb un fil de veu.
– No he dit pas que ho estiguis -somriu ell.- Només vull sentir-ho de tu i no de ta mare…
– És que tampoc no sé molt bé què explicar, perquè només és una sensació que tinc…
El pare deixa un d’aquells silencis que volen ser afables per tal de convidar-me a parlar. Són poques les vegades en què no aconsegueix sortir-se amb la seva…
– No és la primera vegada que em passa que faig coses perquè d’alguna manera sento que és el camí.
– Camí?
– Sí. Amb l’Ivan, em refereixo. No em passa amb res més…
El pare em mira als ulls de forma directa i penetrant. És la seva manera d’entrar en mi, de mirar de comprendre’m, de caminar amb les meves sabates. Ho sé perquè sovint també ho faig amb d’altres.
– Vols explicar amb més detall això? No sé si ho entenc…
– Com et dic és una sensació i em costa explicar-ho i fer-ho massa conscient. De vegades dic o faig coses que sento que porten l’Ivan a algun punt on pot estar bé.
– Per ajudar-lo, vols dir?
– Sí… Sé que és per un bé, però no sé d’on ve aquesta inspiració.
El pare somriu satisfet amb les respostes que li dono i sembla donar per conclosa aquesta conversa, la qual cosa em sorprèn.
– No dius res al respecte? -pregunto encuriosit.
– Què he de dir?
– No et sembla estrany el que t’explico?
– Petit Joan, des de que vas néixer he pogut presenciar “coses estranyes” al teu voltant prou sovint com per entendre que tu ets un ésser especial. Aquestes coses estranyes que tu dius no són ni més ni menys que capacitats cognoscitives potenciades per una ment clara i lúcida com la teva. Res per amoïnar-se.
*
– Capacitats cognoscitives? Què vol dir això?
– Capacitats per veure més enllà del món físic…
Poder per ell tot això és habitual i per això ho pot tractar d’una manera ben lleugera, però per mi el que diu és tot un misteri.
– Poder ja no ho recordes -explica,- però des de petit tenies la capacitat de veure n’Avalokiteshvara i parlar amb ell.
– Però eren somnis!!
El pare aixeca les celles sorprès per la meva resposta, com si el que dic fos alguna mena de bestiesa insensata per part meva…
– I què són els somnis -diu finalment- perquè aleshores deixi de tenir sentit poder veure i parlar amb un buda? No són ment, els somnis?
– Però en un somni passen coses estranyes tota l’estona, i no tenen perquè ser reals…
– Què vol dir “ser real”?
– Ai, no comencis, papa, que encara em fa mal el cap!
De forma amable arrenca un petit riure conforme amb la meva exigència al temps que assenteix amb el cap.
– Tens raó, petit Joan. Suposo que enyorava poder parlar així amb tu… perdona.
De cop em sento trist. Marxar de casa per dos anys va suposar haver de trencar amb moltes coses que ens agradaven. En el seu moment, això ho vam viure bé, però de cop em sento trist per si m’he perdut quelcom… I al cap d’uns segons, noto com les llàgrimes em vessen acariciant-me el rostre de forma subtil.
– Petit Joan… Poder he estat massa intens en el meu darrer comentari…
*
No puc estar-me i de cop salto de la meva cadira per seure sobre les cames del pare, com quan era més petit. Sobre d’ell m’abraço al coll i recolzo el cap sobre la seva espatlla. L’abraço amb força mentre ploro, mentre ell deixa un espai de silenci entre nosaltres que ens acarona i reconforta, un silenci que ens permet recol·locar-nos emocionalment. Mentre buido la tristor el pare frega la meva esquena, com quan era més petit. I em sento bé reprenent tot allò, com si d’alguna manera constatés que el pare i jo sempre serem el pare i jo, per molts anys que tinguem; que sempre puc plorar sobre la seva esquena, o reconfortar-me entre els seus braços.
– Em sento molt afortunat -dic entre sanglots.- Amb la mama, amb tu al meu costat. Sou tan inspiradors i rebo tant de vosaltres… Sento que encara tinc molt a aprendre de la vostra mà i mentre sigui així no vull tornar a marxar lluny de casa.
– No hi ha distància capaç d’impedir que assoleixis els aprenentatges que necessites per conquerir la pau permanent, petit Joan. Si el teu desig és estar a casa, ben content que em poso. Si el teu desig està lluny d’aquí, no hi ha distància suficient perquè no estigui present igualment a la teva vida. Sempre estic amb tu, només cal que miris en el lloc correcte, petit Joan.
*
El pare parla críptic com tantes vegades i si ho he de pensar no sé molt bé a què es refereix. I tot així, l’entenc d’alguna manera allò que diu i per mi està tot dit, escoltat i comprès. Com allò de les veus, que si les penso no són clares sinó més aviat opaques; però si senzillament les experiencio, de cop tenen tot el sentit del món.
Poder la vida va d’això, de comprendre amb el cor i no pensar-la tant ni explicar-la. Perquè en el moment que la vols explicar se t’escapa com l’aigua es cola entre els dits…
– Com estàs, amor? -la veu de la mare em treu dels meus pensaments.
De forma lenta aixeco el cap i miro la mare prenent consciència que ha plorat. Em sap greu preocupar-la d’aquesta manera i de seguida m’aixeco de sobre de les cames del pare i l’abraço.
– Perdona, mama… -parlo en un xiuxiueig prement la meva galta contra la seva.- Sento haver-te espantat d’aquesta manera.
La mare no diu res però estreny els seus braços entorn la meva cintura. Al cap d’una estona es separa lleugerament per mirar-me als ulls que els té envermellits i em somriu afable. La seva bellesa natural exaltada per un somriure que il·lumina encara més el seu rostre em desperta una alegria tan profunda que no puc sinó tornar-li el gest.
*
– Quan penso que ja he treballat prou l’aferrament cap a tu -em diu sense desdibuixar aquell somriure tan meravellós,- passa alguna cosa que em fa prendre consciència de què encara em resta feina per endavant. Ai, amor! Què farem amb mi?
– Donar-te molts petons, així!
Mil·límetre a mil·límetre omplo el seu rostre de petonets dolços que ella acull amb delit. Els dos riem finalment i ara és el pare que s’aixeca de la seva cadira per sumar-se a l’expressió afectiva que tan de temps ha estat privada de ser per la distància entre Tokio i Barcelona.
Certament, va ser ahir que vaig arribar a la ciutat comtal, però han passat tantes coses que sento que han passat setmanes en comptes d’hores. No obstant això, ara, en aquest precís instant, sento que, a la fi, he tornat a casa.