On l’ocell posa el vol – Entrada Quinzena

No som ningú. Tant bon punt estàs viu com de cop estàs mort. Tant bon punt tot funciona, com de cop el cap s’apaga i es desconnecta. No som ningú…

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Em moro de la vergonya a mesura que ens apropem a la masia. En Pere i jo guardem silenci des de fa estona, i caminem a un pas lent, parsimoniós. Un trajecte de mitja hora, si és que arriba, se’m fa mig segle, però no goso destorbar la quietud del sant que cada vegada que em perdo i la meva ment s’estén sense límits, em recull, em cuida, em retorna a una pau que temo perdre de nou. Sento que la meva vida és una sínia que dóna voltes tota l’estona passant per les mateixes etapes. Tinc la sensació que el paisatge no canvia, i el que necessito és canviar ja de paisatge.

Quan en Pere treu les claus per obrir la porta de la tanca se’m fa un nus a l’estómac. Un nus que estreny tot el meu cos per dintre, com si el volgués xuclar, robar-me’l. Empasso saliva repetides vegades i quan la porta s’obre la mà d’en Pere em reté.

– Sé que aquest és un moment difícil per tu, Ivan, ja que has de prendre decisions importants.

El Pere sempre està al meu cap.

– No tinguis pressa en decidir-te i sospesa bé totes les opcions. Sé que ho faràs bé, perquè quan estàs tranquil en tu hi ha molta saviesa.
– Saviesa? Em considero moltes coses, però savi no és una d’elles…

*

En Pere abaixa el cap per ajustar la seva mirada a l’alçada dels meus ulls. Davant meu, somriu i em mira de forma fixa entrant ben a dintre, com quan el Joan em mira també penetrant-me. I quan això passa sento una escalfor al pit que m’omple, perquè em sento visible, ben visible, lluent, rellevant… Les seves mirades em refan i uneixen els trossos de cor que queden penjant després de tantes hòsties.

10:40 hores

Amb el cap cot entro al saló. En Joan mira per la finestra de la cuina aliè a la meva presència. L’Helena, en canvi, corre cap el Pere i xiuxiueja alguna cosa en la seva orella. Sembla amoïnada i m’espanto. En Pere es mira en Joan que continua aliè a nosaltres i camina cap a ell.

– Petit Joan… -parla en un xiuxiueig.- Petit Joan -diu ara recollint els seus cabells cap enrere.

En Joan es gira lentament cap a ell i els dos es miren.

– Tinc por… -els ulls del Joan humitegen.

Quan faig el gest d’apropar-me la mà del Pere s’eleva i atura el meu avenç. Es gira per mirar-me i em nega amb el cap. Després fa un gest cap a l’Helena i és ella que m’agafa suaument de les espatlles per conduir-me cap a les habitacions. En Kendo va darrera meu en complet silenci. No ha dit res des de que he arribat.

Quan pugem a la primera planta, l’Helena ens convida a pujar a les golfes i jugar a alguna cosa. Com si fóssim nens de deu anys que han de distreure com puguin mentre les coses importants passen a baix, a la planta baixa.

– Què li passa al Joan? -pregunto inquiet.
– No ho sé, amor…
– No sóc un amor! He pegat al teu fill i l’he ferit. Deixa de fingir com si no hagués passat! El que li passa és culpa meva? -ploro.
– … -l’Helena em mira amb duresa i estreny les dents fins el punt de tensionar la mandíbula.- Desitjaria que no ho posessis més difícil.

Les paraules que em diu em cauen com una llosa i sento que em trepitja fins el desànim.

*

– Crec que estem tenint molta paciència, Ivan, com perquè et posis exigent. No creus? Efectivament, pegues el meu fill, el que jo he parit! I cada cop que el pegues, em colpeges a mi també! Intento no posar el meu ego entre tu i jo perquè el que vull és que deixem de patir totes les persones que aixopluga aquesta casa. Francament, però, m’ho estàs posant difícil. Vam arribar ahir. Ahir!! No t’has pogut estar ni tan sols vint-i-quatre hores per tornar a desplegar la teva agressivitat contra el Joan. Ni vint-i-quatre hores!! I a sobre em vens a dir que no obviï el que fas?

Em tremola tot el cos i em costa mantenir-me dret sobre les meves cames. Per un moment tot l’entorn trontolla i sento que em caic en un profund pou més fosc i inhòspit de l’habitual.

– Puc demanar-te, Kendo, que espereu a les golfes mentre veiem què passa amb en Joan? -el to amb què l’Helena es dirigeix a en Kendo és el to afectuós de sempre.- Sé que és una situació tensa i que estàs amoïnat, però ara només podem tenir paciència per mirar d’entendre què està passant.
– D’acord -en Kendo assenteix suaument amb el cap.- Si em necessiteu per res, compteu amb mi. I… quan sapigueu què… -plora.
– Clar, fill, t’avisem amb el que sigui.

Els dos s’abracen i de nou em sento completament invisible, exclòs de l’afecte que es genera al meu voltant, castigat per la meva constant impertinència d’existir…

Quan finalment l’Helena marxa, en Kendo enfila les escales de cargol que pugen a les golfes. Immòbil resto al peu de les mateixes, davant la porta de la meva habitació. Bé, en realitat res d’aquesta casa és meu…

*

Em sento francament egoista per tot plegat. Els Puig m’han donat una segona oportunitat i no he fet res més que enfonsar el seu espai de pau i felicitat amb un comportament infantil, descontrolat, desfermat. Dintre del meu cap els pensaments es mouen a una velocitat que m’espanta, fora de tot control. Em sento una merda i l’auto-càstig a través del judici es fa palès en moments com aquest. M’insulto i m’auguro infelicitat permanent, com a bon mereixedor de només misèria de vida.

– No puges? -la veu del Kendo travessa com una fletxa tota aquesta centrifugació mental.

Aixeco la mirada, indecís, i finalment dono el primer pas cap a les escales que pugen.

Una vegada els dos estem a dalt, despleguem la taula i col·loquem un parell de cadires desplegables. L’aïllament a la sala de les golfes és realment efectiu i els materials en què s’ha construït aquest espai generen un efecte refrescant a l’estiu i un efecte d’escalfor a l’hivern. Quanta més calor fa fora, més fresc s’està aquí dintre… curiós!

A banda d’aquests detalls, el meu cap està en una espècia de blancàs com si tot em fos aliè. Em sento aliè al que passa al meu voltant, al que em diu el Kendo, al meu cos, a la meva ment, a tot. Crec que el nivell de saturació mental és tan gran que senzillament m’he desconnectat. I crec que això no és bo per mi, encara que tampoc importa massa. Em moc per inèrcia segons em diu el Kendo, penso per inèrcia centrant-me en detalls absurds com ara l’aïllament tèrmic de les golfes. Suposo que el que no vull és pensar que he espatllat en Joan.

*

I si l’he fet mal? I si no té tornada enrere? I si s’ha quedat idiota per culpa meva? Tan fort l’he donat? Poder l’he donat en algun punt feble?

Tinc ganes de cridar, tinc ganes de llençar-me per la finestra, tinc ganes de morir!!

De qui és aquesta veu que respira tan fort? És meva?

– Ivan…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.