Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Si per un moment s’esborrés la meva memòria, podria mantenir el meu comportament intacte sobre el món? Podria continuar essent jo, sense cap variació substancial? O pel contrari, disposaria de la llibertat suficient com per construir una altra realitat d’aquest jo que em defineix?
***
Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– Estàs bé, amor? -pregunten la mare i el Kendo a l’uníson.
Quan sento que la porta de la plaça es tanca darrera del pare, m’aixeco del sofà davant la perplexitat d’aquells dos que encara em miren com un pobret.
– Estic bé… -dic amb dificultat degut al cop de puny.
De reüll puc veure com la mare i el Kendo es miren l’un a l’altre sense entendre què estic fent… Però la meva atenció ara es dispara cap a la plaça on l’Ivan corre cap la carretera i el pare darrera, a pocs metres d’ell. No és la primera vegada que veig aquesta escena en la qual l’Ivan fuig de si mateix. Val a dir, però, que les vegades anteriors sí que em sentia més víctima. No així aquesta vegada, en què d’alguna manera i de forma inexplicable per mi, he buscat burxar-lo deliberadament. Per a què? Encara no ho sé… però me’n refio de la meva intuïció, ja que poques vegades m’ha fallat, per no dir cap.
Sovint em passa que faig les coses com si alguna veu interior em marqués el camí, especialment davant els conflictes. Al principi sempre tot és confós i no entenc gaire d’allò que faig. Però al final tot es ressol bé per totes les parts i això em satisfà fins un punt que he agafat l’hàbit de seguir aquestes “veus”.
10:02 hores
Devien ser les tres de la matinada quan l’Ivan s’ha colat dintre de la meva habitació per donar-me el regal pel meu aniversari. El seu ha estat el regal que més il·lusió m’ha fet: una nova col·lecció de pedres planes per les meves construccions, polides, pintades i netejades per ell. El mateix que durant mesos em porta fent la guitza. El mateix que de tant en quant es converteix en el meu company i amb qui comparteixo una intimitat que em delecta tant…
N’Ivan se sent insegur en el món i justament rezela de les persones que té més a prop i que més l’estimem. Això ho he parlat moltíssimes vegades amb la mare i el pare abans de marxar al Japó. De fet, comprendre n’Ivan m’ha permès estar al seu costat tot i les hòsties. Al final, però, la situació es va fer insostenible i ja no tenia manera de continuant suportant el seu comportament cada vegada més agressiu amb mi.
Sóc conscient que sóc el seu sac de boxes on desfoga el seu dolor, la seva ràbia i la seva por emmagatzemades a la seva memòria. I no m’agrada ser qui rep les hòsties, suposo que no cal dir-ho. Però encara i així sé que he d’estar aquí, no sé molt bé per a què… I ho intento; de veritat que ho intento amb totes les meves forces. En primer lloc perquè, encara que sembli una bogeria o denigrant per mi, l’estimo. Estimo un Ivan que més enllà de la màscara social que s’ha construït llueix amb tanta llum. Si tan sols ell pogués arribar a veure aquesta llum seva… n’estic convençut que s’acabaria tot el seu mal de cap.
*
He vist l’altra cara de la moneda i l’Ivan és un noi amable, generós, compassiu, bondadós fins a límits insospitats. Ho he vist amb els meus ulls; l’he vist brillar de veritat, com un ésser il·luminat dels que tenim als gravats de casa…
La seva forma d’estar, per exemple, amb la Kassia n’és una bona mostra d’això que vull dir. La cuida i l’estima de forma profunda i desinteressada. El seu amor pot arribar a ser incondicional fins el punt que el transforma per complet. Ell no se n’adona, però quan està amb la Kassia canvia radicalment.
10:21 hores
– Amor…
La veu de la mare i el tacte de la seva mà em tornen a la masia.
– Perdona, mama… Estava reflexionant sobre tot el que està passant.
Quan m’adono el seu rostre reflexa de forma visible preocupació per mi i per la situació.
– Ah… Sento haver-vos espantat, el cop no ha estat per tant en realitat…
– Però, senpai, si t’ha fet ferida al llavi… -diu ara en Kendo agafant-me de la mà.
– Ah, sí? Poder és que ja no em fan tant de mal… -la veritat és que no m’havia semblat tan fort com perquè em rebentés el llavi…
– I si no t’ha fet tant de mal… per què ploraves abans?
– Ha estat més el susto que no pas el cop de puny. No sé…
– Et trobes bé? Poder t’ha donat algun cop al cap i…
– No, no m’ha donat al cap. A veure… no és que no em faci mal… senzillament que estic bé!
La mare i el Kendo es tornen a mirar sense entendre el meu canvi d’humor abans i després de que l’Ivan sortís per la porta. La veritat és que vist des de fora semblo un contista, ho reconec…
– Desitjo estar sempre així amb tu…
*
El record d’aquesta matinada estirats sobre el llit després de fer l’amor reclama de nou la meva atenció. En diverses ocasions, l’Ivan ha deixat palès que volia tractar-me bé, que volia aprendre a estar bé amb mi… Com quan tenim aquests moments espontanis on ens estimem. No necessàriament ha d’haver sexe pel mig, encara que reconec que facilita més la nostra connexió. L’Ivan és més sexual que jo i crec que és la seva forma d’expressar el que sent per mi. El canal que ha trobat per poder manifestar-me la seva estima…
– Vull estimar-te bé! Vull estar així amb tu! Fer l’amor, riure, mirar-te i que em miris, no sentir por ni dubte. Senzillament esborrar-me per estar amb tu. Desitjo esborrar-me…
Quan ha dit això justament sonaven dos quarts de cinc en el campanar de l’església. Ho recordo perfectament. I el seu desig d’esborrar-se se m’ha clavat al cor de forma profunda. I des d’aleshores al meu cap s’ha anat confegint un pla. El pla de provocar-lo, encara no sé molt bé per a què.
La veritat és que normalment resulta molt fàcil provocar n’Ivan. Sé que l’exaspera quan obro regals, com a la Kassia (motiu pel qual encara no ha arribat…). Així, només calia prendre-m’ho amb una mica més de calma per tibar de la seva paciència. El moment en què he ordenat els regals de més gran a més petit semblava decisiu en aquest sentit, i podia sentir fins i tot la seva respiració mirant de tornar a centrar-se.
*
Quan he vist que tot i així es mantenia al seu lloc, he sentit una profunda compassió i he dubtat de seguir endavant. Però alguna cosa m’ha interpel·lat a continuar amb el pla i, després de dubtar una llarga estona, he decidit seguir aquesta “veu”, a veure on ens portava. L’Ivan avui ho ha posat realment difícil i han estat diverses les ocasions que estava per engegar la veu…
I quan he utilitzat el femení per referir-me a mi ja no tenia cap intenció de provocar-lo. Curiosament, ha estat la gota que ha vessat el got i finalment n’Ivan ha explotat. No l’agrada gens que empri el femení per mi, encara que això no és decisió seva…
El cop de puny m’ha sorprès com qualsevol altra vegada, però quan he caigut sobre el sofà senzillament he pensat que estava passant just el que havia de passar. Sona molt masoquista, oi?
10:40 hores
– Amor?
De nou la veu de la mare em retorna ala realitat.
– Ho sento, mama… T’estic espantant amb el meu comportament.
– Sí que em tens una mica amoïnada, la veritat… Et deia de guarir la ferida abans que s’infecti…
Una darrera mirada per la finestra deixa palpable el buit de la plaça. Tot i que el dia ja ha despertat fa estona no hi ha cap moviment fora. I la quietud s’instal·la per un moment dintre del meu cor. No sé cap on anem, però les coses s’estan posant a lloc. Així ho sento…