On l’ocell posa el vol – Entrada Tretzena

Autoria: Ivan Lazarev

De vegades, només de vegades, la forma més senzilla d’estar ben a prop d’algú és guardar una distància. Marxar per poder estar ben a prop. Puta vida…

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Jardins de Ramon Aramon i Serra, Hostafranchs, Barcelona

Després d’una llarga estona corrent pels carrers de Sants i d’Hostafranchs arribo a un parc on m’aturo per agafar aire. Recolzo les mans sobre els genolls i miro de recuperar l’alè. Em fan mal les cames en l’esforç de fugir de casa dels Puig, però sobretot em fa mal el cor. Una altra vegada m’he fallat; i també he fallat al Pere, a l’Helena i, encara que no hi era, a la Kassia… I he fet mal a la persona que m’estimo… Joder! No ho podia haver fet pitjor!

Per un moment sento que el pare, la mare i el Kendo riuen de mi… No, en Kendo no que ara som amics… Ho som? Després d’això no crec que vulgui ser amic meu… M’importa? Buf!!

La veu del Pere em crida pel nom darrera meu i jo em giro per mirar-me’l. També està esgotat mirant de normalitzar la respiració. I durant uns instants observo com s’esforça en recuperar el propi alè, recolzat sobre la paret més propera.

– Deixa’m en pau d’una vegada! -crido.

Però en Pere es limita a aixecar la mà per demanar-me una treva mentre fa tres grans respiracions profundes.

*

La veritat és que no vull que em deixi en pau, no vull estar sol, no vull quedar-me amb mi… Sento unes ganes infinites de plorar i tinc la sensació que el cap se m’infla com si estigués a punt d’explotar. Però, orgullós com sóc, giro sobre els meus talons i començo a caminar per allunyar-me d’ell. Quin fàstic que em dono!

– Ivan, sisplau…
– Per què em persegueixes tota l’estona? Encara no t’has adonat que no tens res a fer amb mi? Perds el temps! Deixa’m en pau d’una vegada!
– Ni de broma…

Em giro de nou per mirar-me en Pere amb les celles arrufades i rebufo un parell de vegades, dubitatiu de què fer…

– Ets un plasta! -crido a desgana.
– No ho nego, però no t’abandonaré. M’he compromès que estaria per tu i no penso fallar-te.
– I el Joan? No et fa vergonya deixar-lo sol? No és agradable que un pare t’abandoni.
– En Joan entén perfectament la situació i no sent cap abandonament. Sap que me l’estimo més que a la meva pròpia vida. De fet tothom ho entén i semblaria que ets l’únic que no ho acaba de pillar.
– Doncs explica-m’ho! Què vols de mi? No sóc gens espavilat ni intel·ligent, i sembla que l’únic que puc fer és deixar-me arrossegar per les meves pors i ràbies. Sigui el que sigui que pensis de mi està sobredimensionat i mai no estaré a l’alçada de les teves expectatives… MAI!

La boca parla sola, el cap crida, el cor està confós i al final no puc evitar arrencar a plorar. Ploro desconsoladament i sento que tot dintre meu està trencat en mil bocins. Sento que la vida se m’acaba aquí mateix, en un parc perdut del barri veí on visc.

– Estaria molt millor mort! Només us causo problemes… -sangloto.

*

En Pere s’incorpora de nou i camina lentament cap a mi mirant-me de forma fixa i quan m’adono no puc evitar recular unes passes cap enrere. Però finalment és la paret d’un edifici darrera meu que frena la meva segona fugida. I en sentir-me acorralat la vergonya, la impotència i la frustració em lliguen i m’empresonen, la qual cosa em fa plorar encara més desconsolat.

Quan en Pere arriba on estic, guardant complet silenci m’envolta entre els seus braços i m’estreny.

– Ho sento, ho sento, ho sento!! -crido amagant la cara sobre el pit d’aquest sant.
– Sé que ho sents…

Durant una estona ploro, crido i estiro de la seva samarreta. Mentrestant, ell es limita a acariciar els meus cabells i estrènyer-me quan el plor s’intensifica.

10:21 am

No sé quanta estona passa, però se’m fa una eternitat. Finalment, però, em tranquil·litzo encara que no afluixo el lligam dels meus braços entorn la cintura del Pere.

– Aquesta nit he dormit amb el Joan -explico sense mirar-me’l.- Hem estat super bé i hem tingut mig sexe.
– Mig sexe?
– Al final el riure ens ha tallat el rotllo, però ha estat guay. M’he sentit molt unit amb ell i… Joder! Jo vull estar així amb ell; sempre i tota l’estona. No vull pegar-lo, no vull insultar-lo… Per què coi passa si no vull?

Les idees corren dintre del meu cap i em costa seguir un fil.

– Quan el Joan ha dit que ja estava bé de carregar sobre ell les meves escombraries alguna cosa s’ha trencat dintre meu. No vull carregar la meva motxilla sobre les seves esquenes i tampoc no vull que se senti el cubell de les escombraries. Jo m’he sentit així tota la vida perquè els pares em maltractaven, i no vull que ell senti això per culpa meva…
– Ell ho sap.

Cansat de la postura, aixeco al cap al temps que deixo anar en Pere. Me’l miro durant uns instants com si estigués a punt de fer una gran confessió.

*

– El Joan m’agrada des del primer moment que el vaig veure a la porta de l’escola abraçat a l’Helena. Em va mirar amb aquells ulls tan seus i em va arribar directe al cor. Bé, no eren exactament els seus ulls… ell no em mira amb els ulls sinó amb el cor, de forma directa, i fa que em senti extremadament visible, just el contrari de com m’he sentit sempre a casa dels pares. Després em va somriure, sense coneixe’m de res, i la sensació de calidesa va augmentar. Però en comptes de sentir-me bé això no va fer sinó que generar-me pors! El Joan em fa por, Pere!! No sé perquè! O sí, jo què sé! De tot el que penso ja no sé què és cert i que és fals…
– Probablement tot sigui fals… -respon en Pere amb la seva habitual calma recuperada.
– No vull tornar a sentir que em fallen; els pares em van fallar… Però sobretot no vull sentir que no estic a la seva alçada. No és paradoxal? Per no sentir que no estic a l’alçada ho faig tan malament que només sembla que no estigui a l’alçada!! -silenci.- El cas… és que ell s’apropa a mi i jo només m’allunyo. Necessito posar distància, però amb el Joan és difícil… Ho fa difícil. I suposo que aquest és el camí que he trobat per posar aquesta distància. Però no vull aquesta distància… i després només faig que liar-la més apropant-me de nou a ell… Deu estar fart de mi! I avui, per primera vegada, m’ha plantat cara… Sento que l’estic perdent…
– No estàs perdent ningú, Ivan. El Joan també necessita trobar-se en aquesta relació que esteu construint-se.

*

– Per què no m’engega a pastar fang?
– Cal que t’ho digui jo?
– Sí!!
– Perquè t’estima.
– I què coi estima? Un Ivan violent? De veritat que és tan idiota?
– A veure, Ivan… Què et sembla si seiem tranquil·lament en un banc i respires una mica, et tranquil·litzes i asserenes la ment?

Miro de forma fixa aquell home que tantes i tantes vegades m’ha convidat a fer exactament això. No s’adona que no serveix de res perdre el temps amb mi? Caminem en cercles en les nostres converses, repetint una i altra vegada el mateix.

– No ho sé fer, Pere… No ho sé fer -torno a plorar.- Mai encaixaré entre vosaltres. No sé sortir d’aquí -dic assenyalant el meu front.
– En el fons del pou tot és fosc i no es distingeixen els canvis. Vine…

En Pere m’agafa de la mà, que sento càlida i agradable al tacte, i estira de mi fins un banc proper. Els dos seiem sense deixar de mirar-nos.

– Necessito més temps, Pere -dic després d’un llarg silenci.
– Més temps?
– Sense el Joan. Pensava que estava preparat, però no és així…
– Entenc. I què vols fer al respecte?
– Aquesta nit m’ha vingut una idea al cap…
– Una idea…
– Sí…

***

Observo la forma de funcionar del Joan, del Pere i de l’Helena i veig tres persones capacitades per a la pau interior, per a la felicitat. Quin és l’element base comú?

Poder a mi també em serveix. No perdo res per provar-ho. Ho puc intentar, encara que això signifiqui estar durant molt de temps sense el Joan…

Ho faig per mi. Ho faig per ell… perquè vull estimar-lo de veritat. Vull estar al seu costat, just al seu costat. I vull estar-hi com una persona sencera, completament alliberada. Vull aprendre a estimar-lo, vull aprendre a oblidar-me de mi…