On l’ocell posa el vol – Entrada Dotzena

Autoria: Ivan Lazarev

Si em trio, perdo; si et trio, guanyo. Com puc aprendre a triar-te per deixar de trair-me? T’anhelo, et desitjo; no com un cos, no com una possessió… Poder l’únic que vull és fondre’m en la teva ment i desaparèixer com l’Ivan Lazarev que conec, que tothom coneix…

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

La família és al complet durant la meditació, Kendo inclòs. La majoria de les vegades guia el Pere i sovint diu coses que em ressonen d’alguna manera. El Pere em cau bé i el sento un aliat important. Val a dir que tot i que de vegades els Puig em posen nerviós, mai no els he vist com enemics. Puc ser estúpid o fins i tot violent amb en Joan, però cap d’ells mai ha dit o fet res que em fes sentir pitjor encara del que ja em sento. Al contrari, tots tres brillen per la generositat, la paciència i la compassió que prodiguen amb mi. No obstant això, dels tres és en Pere qui s’encarrega sobretot de mi, qui em busca quan la lio parda i qui em parla per mirar d’ajudar-me. I em cau especialment bé perquè quan estic amb ell em sento tranquil i assossegat.

7:03 hores

Aquesta meditació no ha estat una excepció i el Pere ha aprofitat per remarcar idees que hem parlat durant tots aquests mesos, com si d’alguna manera estigués fent una recopilació perquè hi reflexioni. Necessito demostrar-me que puc estar un dia sense liar-la parda, tractant al Joan com realment es mereix. I sembla que el Pere, que sempre està dintre de la meva ment, se n’ha adonat i ha aprofitat l’ocasió.

Més enllà d’això, la meditació m’ha vingut bé per descansar el cap després d’una nit en què no he aclocat l’ull ni dos minuts. I la veritat és que se’m dóna bé meditar. La primera vegada que em van proposar de participar pensava que això de la meditació no anava amb mi. Més que res perquè sempre tinc la sensació que el meu cap va a mil per hora. Però de forma molt espontània, quan medito aconsegueixo estar molt present i, tot i que les distraccions volen, aconsegueixo mantenir l’atenció força focalitzada durant bona part, ni que sigui a trossos.

*

Així, en acabar de meditar, tota la família ens reunim a la cuina (que en realitat forma un únic ambient amb el saló i el menjador, ocupant tota la planta baixa i agafant unes considerables dimensions). Entre tots preparem el desdejú; així, mentre uns (normalment en Pere) s’encarreguen dels focs per cuinar allò que toqui ser cuinat, d’altres preparem te, fruita o verdures de temporada, i parem la taula.

No sé si des de fora sembla un caos, però internament els moviments entre tots els que estem són harmònics i estan sincronitzats, com si portéssim tota la vida fent-ho. Bé, els Puig ho porten fent tota la vida, però el que vull dir és que quan em vaig integrar em va semblar fàcil incorporar-me sense sentir que desentonava de la resta. I la mateixa sincronia sembla que atrapa un Kendo tot just arribat a la família. El que us dic, com si portéssim tota la vida fent-ho.

7:36 hores

Quan seiem al voltant de la taula, cadascú al seu lloc assignat, és l’Helena qui obre l’àpat convidant-nos a una petita meditació per tal d’eixamplar el sentit del gust. Gairebé sempre ho fa ella i és un dels moments més màgics de la família, almenys per mi. Perquè no sé com s’ho fa perquè realment senti que les papil·les gustatives estan més receptives. I menjar amb aquest punt de partida és una autèntica delícia.

Si a això li afegeixes que menjar a casa dels Puig és un luxe, amb uns cuiners realment excepcionals, et pots imaginar que no cal parlar mentre mengem per tal de poder gaudir al màxim del plaer de menjar i alimentar-nos. En aquest sentit, el Joan és realment audaç i, segons em va explicar ara ja fa molt de temps la Kassia i he pogut constatar dia rere dia, es dedica a assaborir cada mos amb la idea de detectar els ingredients més ocults del cuinetes del Pere.

*

M’estimo els Puig i desitjo algun dia poder estar a l’alçada de la família que m’ha donat una segona oportunitat a la vida. De no ser per ells continuaria vivint amb la mare i el pare, terroritzat, marcat de per vida. Amb ells sento que puc tornar a començar, encara que m’està costant moltíssim arrencar les arrels que m’han dirigit durant gran part d’aquesta existència. Desitjo oblidar la meva història, però sovint em torna una i altra vegada al cap, acompanyada de records de moments tensos plens de por, d’incertesa si aguantaria un dia més o, pel contrari, el pare em mataria definitivament amb algun cop donat en el lloc equivocat…

Una vegada la Kassia em va demanar que m’imaginés com seria el meu futur amb els Puig. Em va costar donar una resposta a aquesta demanda i, de fet, mai li ho vaig compartir. Com voldria relacionar-me amb els Puig en un futur? M’agradaria sentir-me fill de l’Helena i del Pere (ells ja m’hi tracten com a tal, però vull sentir-m’hi), i alhora m’agradaria arribar a casar-me amb en Joan. Sí, penso aquesta mena de coses…

*

Si algun dia algun dels de l’insti s’assabentessin que penso en casar-me, crec que se’ls hi cauria la vena que no els permet veure tal com sóc. Semblo un noi dur, interessat… i encara que se’m dóna bé relacionar-me amb la gent i mostrar-me hàbil socialment, els més propers em diuen sempre que sóc egoista i que no hauria d’anar tant a la meva bola si algun dia vull estar-me amb algú. Raó no els hi falta, la veritat, encara que sigui pels motius equivocats. Però en el fons sóc un romanticón i m’agraden les cursileries, especialment si provenen del Joan. Les mateixes cursileries que em dedico a criticar, jutjar o convertir en el centre de bromes pesades a l’institut… Ho pilleu?

Doncs sí, m’agradaria casar-me amb en Joan i tenir fills. Però si la meva dèria per destrossar els meus somnis no fos suficient amb un comportament d’allò més agressiu i disruptiu, en aquest país el matrimoni homosexual no està permès; molt menys que dos maricons comparteixin fills. Però diuen que somiar és gratuït i qui sap si algun dia les lleis canvien…

7:58 hores

– D’acord -és l’Helena qui trenca el silenci que s’ha allargat una mica més enllà del desdejú.- Just avui fa catorze anys que vas néixer, amor meu.

L’Helena parla tan cadent com sempre, però avui se la nota especialment emocionada, suposo que per ser l’aniversari del Joan.

– El teu pare i jo hem pensat que per celebrar-ho podríem anar a l’Ascensor i…
– Síiiii -en Joan salta de la seva cadira alhora que emet un crit estrident que em força a tapar-me les oïdes.- M’agradaria molt!! Fa dos anys que no hi vaig i em ve molt de gust gaudir del menjar i les vistes que ofereixen!!
– D’acord, fill… -riu l’Helena.- Ara trucaré la Melània i la Kassia per si volen apuntar-se al pla.
– La Kassia em va dir que vindria al matí a casa.
– Doncs només resta parlar amb la Melània.
– Gràcies!!
– Per cert, amor… ja has vist els regals? -riu de nou l’Helena, ara en un to divertida.
– Regals? -en Joan mira a totes bandes buscant allò que fins ara l’ha passat per alt.- No, no els he vist!!
– No? -l’Helena fingeix sorpresa.
– No!! -riu també en Joan.- Estan aquí?
– I tant que estan aquí!

En Joan torna a mirar a totes bandes ara amb més minuciositat. Quan no troba res a simple vista, mira sota la taula. Res. Després comença a recórrer tota la planta baixa, començant per la cuina, el rebost, darrera de la finestra ¿?… Quan passa al saló, s’enfila en el sofà i mira darrera i exclama alegre.

– Aquí estan!!! -riu.

*

Una a una agafa les caixes embolicades amb papers de colors i formes diferents i les posa sobre el sofà. Una vegada s’assegura que les té totes, se les mira amb deteniment, com sempre que li donen un regal. Tota la família ens apropem al saló i ens col·loquem al seu voltant per presenciar la seva parsimònia obrint cada caixa. I una mescla de sensació agradable i desagradable es mescla dintre meu, com quan l’he fet el meu regal aquesta matinada. I és que l’excessiva quietud obrint el regal combinada amb la cura que imprimeix a aquest moment em fa sentir inquiet. Em commociono i exaspero a la vegada…

El cas és que tots ens mirem expectants un Joan que encara no ha seleccionat quin regal començarà a desembolicar. No puc evitar mirar el rellotge desitjant que la Kassia arribi quan abans millor per tenir almenys alguna distracció. Ella s’exaspera tant com jo en aquests moments, encara que començo a entendre per què no ha passat la nit de l’aniversari del Joan a casa dels Puig.

“La molt mala puta s’està escaquejant d’aquest moment!”, penso per mi en clau d’humor.

Quan torno a fixar la meva atenció sobre el Joan m’adono que ha ordenat les caixes de gran (a baix) a petita (a dalt). Un total de set regals, cadascun acompanyat d’eternitat fins que en Joan els acabi per obrir tots. Vist el panorama, em plantejo si seria de molt mala educació marxar a la piscina. A aquestes hores que encara no fa calor, l’aigua deu estar freda, cosa que em resulta molt temptadora. Però quan veig el somriure del Joan… el meu cos pren el control i m’assec al seu costat.

*

– T’ajudo? -demano contagiat del seu entusiasme.
– Genial! Cadascun per una banda! -diu ara estirant de la caixa més grandota a baix de tot.- Però no estripis el paper!!
– Per què!? És un paper!!
– Ai!! Si em vols ajudar ha de ser assaborint cada pas!!

Arrufo les celles per mirar-me’l durant una llarga estona, però ell concentra la seva atenció en aquella capsa que s’ha col·locat sobre les cames i el seu somriure encara s’eixample més, aliè a la meva queixa facial. No puc evitar riure de mi quan m’adono com amb un petit gest em desperta tanta tendresa i al final accepto les seves regles d’obrir regals de forma extremadament lenta i extenuant… Quin remei!!

– D’acord -dic finalment robant una darrera mirada d’agraïment d’aquell noi tan peculiar que em té el cor robat.- Però comencem ja!!
– Noooooo!! Estic mirant les mides i el pes… i encara he de fer algunes comprovacions per veure si endevino què és.
– Mare meva! Si la vida t’anés d’aquí…
– Moriria tranquil perquè la pressa no és bona companya de camí.

Ñeh! Odio quan m’acaba les frases amb aquests missatges moralitzants. Sé que ell no ho fa amb aquesta intenció i que només aplica el que es diu a si mateix. Però em molesta que ho faci. Em sembla repel·lent i un nerd de merda fins el punt que m’entren ganes d’espavilar-lo a cops. “Poder no és l’actitud, Ivan”, em reprenc. De vegades un pensament així pot engegar pels aires un dia fantàstic. Així, respiro mirant de calmar-me i tornar a aquell estat on em deixo portar per l’entusiasme, l’alegria i l’estima d’un Joan que ara em sembla esquerp.

8:31 hores

Quan el Joan es cansa de no encertar el regal, els dos treballem en equip fins que finalment aconseguim obrir la caixa: treure el zel que tan rigurosament ha enganxat prèviament la mare, desembolicar el paper preservant-lo majorment… Quan la caixa original queda al descobert, la imatge de la Torre Eiffel llueix un joc puzle de grans dimensions, d’aquells on més que un puzle és pròpiament una construcció que vol emular obres arquitectòniques de reconeixement mundial.

Agradablement sorprès en Joan treu el precint de la caixa i l’obre per deixar al descobert un munt de peces, cola i pintures juntament amb un llibret explicatiu que fan les delícies d’un noi enamorat dels puzles i de les manualitats. I ara m’assabento jo d’aquesta particularitat seva. Creia que la seva passió per la construcció es limitava a les pedres que col·leccionava i a una dèria per posar a prova la força de la gravetat. Res més.

– Serà la meva primera obra arquitectònica -riu.- La primera de moltes!
– Si? -pregunta l’Helena amb curiositat.
– Ja m’he decidit sobre què vull estudiar quan vagi a la universitat.
– El què?
– Arquitectura! I algun dia dirigiré Fontec enlloc del papa!
– Vaja! Tot just estic arrencant l’empresa i ja me la volen treure! -exclama el Pere divertit.
– Així, vols ser arquitecte? -pregunta l’Helena curiosa.
– No sé què seré, però vull estar en contacte amb l’arquitectura, això segur!

*

Com si fos transparent, l’Helena posa un d’aquells gestos en què rememora un infant que mica en mica, dia rere dia, es fa més gran. De forma inconscient s’abraça al Pere que sembla que també “llegeix” els seus sentiments. I d’una manera clarivident m’arriben alguns pensaments d’ella: “Dintre de poc ja no serà aquell nen menudet, inquiet i curiós que es colava per tot arreu per espiar la gent”. Em passa sovint amb ella, que puc “llegir” què pensa.

– A tu no et sap greu, oi mama?
– El què?
– Que no vulgui treballar a Flor de Puig.
– I per què m’hauria de molestar això? Flor de Puig és la meva vida, tu n’has de construir la teva.
– Construir… -ric.- Clar, perquè vol ser arquitecte…

Quan dic això tothom em mira amb els ulls oberts i la vergonya de la consciència, ni que sigui amb retard, fa de les seves i em genera una incomoditat visible.

– A mi m’ha fet gràcia -diu en Joan rient de forma honesta.- A més sembla que t’ha sortit de l’ànima!!
– Tampoc és per tant… T’ajudo amb un altre? -somric forçadament.
– Vale! -s’engresca el Joan al temps que agafa un nou regal.

Amb la mateixa diligència, traiem els papers per anar descobrint cadascun els regals que l’han comprat els pares. A banda del puzle-maqueta de la Torre Eiffel, l’han comprat llibres de consulta i novel·les que en Joan feia temps que demanava, roba de bona qualitat i una capsa de bombons que l’encanten. En Joan es delecta amb cada regal i agraeix cadascun d’ells amb profunda sinceritat. Quan ja no queda cap s’aixeca i s’abraça amb la mare primer i després amb el pare.

*

– Moltes gràcies a les dues! Estic encantada amb els regals -somriu.
– Encantada? -repeteix en Kendo tot sorprès.
– Encara no t’havia delectat amb l’ús del femení per referir-se a ell? -m’avenço a dir.
– Ah… I com és? -pregunta en Kendo mirant-se en Joan.
– I per què no? Què vol dir femení o masculí? Em sento representada d’igual manera i els utilitzo indistintament.
– Ets un desviat -replico- i punt.

En Joan em mira amb desgrat pel comentari.

– No em miris així, tio! Això que fas no és normal!
– I què vol dir normal? El que fa tothom?
– Si ho fa tothom serà que té més sentit. Els homes tenen titola i són masculins; les dones tenen vulva i són femenines. Tu tens titola o tens vulva?
– No té res a veure! Segons el taoisme “femení” i “masculí” són dues forces complementàries presents en la natura. Les persones som natura i estem travessades per les mateixes forces. I no té res a veure amb el fet de tenir penis o vulva. Ni tan sols per definir-me com a home o com a dona. Què vol dir ser home? Què vol dir ser dona? Qui ho decideix? Si fos tan millor el que impera en aquesta cultura tots els ésser humans, fossin del país que fossin, pensarien igual. Però no és així, per tant, ni millor ni pitjor, diferent. I que pensi diferent no em converteix en un desviat.
– Que si, que si… el que tu diguis, PE-TI-TA-JOAN-NA.

Per què em cabrejo d’aquesta manera? Què més em dóna si el Joan parla de sí mateix en masculí o en femení? Per què em molesta que sigui tan diferent de la immensa majoria?

*

– Si no t’agrada com sóc només cal que ho diguis i cadascun va per la seva banda. La casa és gran i podem estalviar-nos aguantar-nos; no tens perquè escoltar les meves idees “desviades”, ni tampoc jo tinc perquè escoltar la teva constant queixa i crítica. Parla clar d’una vegada! -el repta en Joan.
– Petit Joan! -l’increpa en Pere.

Massa tard. No encaixo gens bé les seves paraules i les sento com un cop baix. Quan m’adono m’he aixecat també del sofà i estic plantat a un pam del Joan, desafiant. Tenso els punys en un acte inconscient i el miro de forma fixa, declarant una intenció evident de pegar-lo de seguir per aquesta via. No és la primera vegada que ens trobem en aquesta situació.

– Podries tornar a marxar -dic,- s’estava infinit millor sense tu! En aquesta casa sobres!
– Aquesta casa és casa meva també! -diu en Joan parlant a escassos centímetres de mi. Té els ulls plorosos i em mira amb el cor desfet.- Estic cansat que no paris de fotre’m fora! Amb quin dret em tractes d’aquesta manera? Què et penses que sóc, les escombraries on pots llençar la teva merda? Ara vas de guay, ara m’insultes o m’amenaces!!
– Petit Joan! -torna a insistir el pare posant-lo una mà a l’espatlla.
– Que et vulgui ajudar -continua en Joan- no vol dir que hagis de posar sobre meu la teva motxilla! La teva vida és teva, no meva, i jo no tinc la culpa del que t’ha passat. Deixa de fer-me servir per desfogar-te! Ho he intentat tot per apropar-me a tu -ara plora- però cada vegada em costa més seguir-te el rotllo! Ja no aguanto més aquesta violència sobre mi!

*

En Joan estreny els punys mentre me’l miro perplex; mai m’havia plantat cara abans i això em deixa fora de lloc per uns instants. De cop m’adono del significat de les paraules que em diu en Joan: “carregar la meva motxilla sobre les esquenes del Joan”…

9:07 hores

Al meu voltant tot es fon en negre. La casa, la gent, els mobles… tot desapareix com si mai hagués estat allà. I jo, sol i desprotegit, em trobo enmig d’una foscor immensa que pugna per empassar-me. No sento res tampoc, com si les meves oïdes s’haguessin quedat sordes per un moment. El cansament d’una nit sense dormir m’aclapara i la ment es fa pesada i densa com una tona…

Em perdo. I la por em segresta per complet. La por a la ira que em surt quan em perdo. Sé què passarà i, com cada vegada, no puc refrenar-me, no sé refrenar-me. Tot passa davant dels meus ulls però no ho puc veure. I quan els ulls i les oïdes surten de la seva confusió veig en Joan sobre el sofà, retorçant-se pel dolor, tapant-se el rostre. En Pere em subjecta el més fort que pot, encara que no és massa i la mare i el Kendo corren cap en Joan.

No és la primera vegada que la masia presencia aquesta escena. I de fet, va ser això que va motivar n’Helena a proposar en Joan un intercanvi familiar per estudiar a l’estranger. La meva frustració es cobra cops de puny en el rostre del Joan. I quan m’adono d’això que he fet, com cada vegada, la necessitat de fugir ben lluny torna a impulsar-me. D’una empenta faig fora en Pere, per després córrer cap a la porta, i darrera de la porta cap enlloc. És igual, només vull córrer. Allunyar-me d’en Joan, de la vergonya de ser com sóc, de la frustració i la impotència per no poder canviar-me, oblidar-me, per no saber estimar la persona que tant m’agrada.

Joder!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.