On l’ocell posa el vol – Entrada Onzena

Autoria: Ivan Lazarev

Quan estic a l’insti em sento una persona radicalment diferent. M’amago darrera d’una façana de bon noi, de bon amic, de bon estudiant… i triomfo. Si no fos pel cost tan elevat d’estar-se tot el puto dia fingint ser una altra persona, la vida seria relativament fàcil. No cal compartir res amb ningú, no cal explicar res de la teva vida, ni allò que penses o sents, ni la teva història… Desapareixes darrera d’una màscara social que et cobreix per complet i, fins i tot, provoca que de tant en quant t’oblidis de tu mateix. Almenys fins que torno a casa i els Puig em recorden d’on vinc i qui sóc… sense voler, és clar.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

– També sento por, Ivan, de la relació que tenim.

Recargolat entre els braços del Joan, sento la seva veu que ressona en el seu pit.

– També sento dubte de si sé estar o no al teu costat.

La seva veu és melosa, dolça, suau i majoritàriament es manifesta en un murmuri suggerent i alhora penetrant.

– Quan estem així, en els nostres espais íntims, em sento tan profundament connectat a tu… -diu encara estrenyent-me més contra el seu cos.- El que vull dir, Ivan, és que és normal que sentis por i dubte, especialment per la motxilla que arrossegues.
– Em molesta molt que tu i els teus pares sigueu tan condescendents amb mi per “la motxilla que arrossego”… Constantment em recordeu aquell mal tràngol! Et tracto fatal i no pareu de justificar el meu comportament perquè vinc d’on vinc…
– I t’honora que diguis això…

Entre nosaltres es fa un silenci que obre pas al cant dels ocells que es colen pel finestral mig obert. Em delecto amb el so dels animalots i per una estona s’allarga una sensació agradable que encara perdura d’estar-me així amb en Joan. Així vol dir tan íntimament posats, parlant tan càlidament… Em sento tan bé!!

– De vegades penso -continua parlant- que ens ha tocat créixer ràpidament. Cadascú per les seves coses, però al cap i a la fi forçats a abandonar la nostra adolescència i relacionar-nos amb el que ens toca viure d’una manera més adulta i madura del que s’esperaria.
– Joan, no t’ofenguis, però tu mai has estat infant.

En Joan riu divertit davant del meu comentari.

*

– Què vols que et digui! Sempre parles d’aquesta manera tan… adulta… que no sembles un nen normal! -silenci.- A la majoria de companys de l’escola els donaves molt de respecte i per això no s’apropaven a tu. No és que els caiguessis malament, és que despertes complexes en els altres!!
– Tu creus?
– No ho crec, alguna persona de la colla que va muntar la Kassia m’ho va dir…
– Qui?
– És diu el pecat però no el pecador!! -ric.

A través del vidre de la finestra el dia clareja de forma ràpida.

– Tens raó, mai no m’he sentit massa integrat en la societat i em sento bastant bitxo raro. Però m’agrada com sóc i m’està bé estar sol…
– Fins que arriba algun idiota i et maltracta…
– No t’insultis!
– Sóc idiota i subnormal, Joan. En quin cap cap que maltracti la persona que més m’estimo? Juntament amb la Kassia, eh? Però de forma diferent… tu ja m’entens…

En Joan torna a riure i les seves convulsions subtils fan que se m’encomani el riure.

– Quan vas descobrir que només t’agraden els nois? -pregunta de cop.
– Eh… Probablement des de que el meu pare va manifestar de forma tan clara la seva homofòbia encara al poble… Era ben petit, jo.
– Tant d’hora? No pensava que les persones poguéssim tenir tan clara la nostra orientació sexual a edats tan primerenques…
– O poder és l’explicació que em dono i en realitat la meva identitat sexual és més per fotre el meu pare…
– Entenc… Però, gaudeixes el sexe amb nois?
– No es nota?
– Sí… -riu de cop vergonyós.- Som curioses les persones, oi?

*

– Tu sí que ets curiós, parlant d’aquestes coses a les… Joder, ja són gairebé les sis!!
– En res ens llevem per meditar…
– No tens son? No et saltes mai la meditació?
– No m’agradaria saltar-me-la…
– D’acord, nerd dels collons…
Nerd!! -riu.
– Au, vinga, no et facis el sorprès ara!
– Puc fer-te una altre pregunta, tornant al que parlàvem fa una estona…?
– Ai, a veure…
– Si ets gay, per què sempre estàs amb la paraula “maricó” a la boca? I per què sempre l’empres en un to despectiu?
– Això són dues preguntes, xaval… Molt intel·ligent i empollón, però els números no els portes massa bé!!

En Joan riu divertit amb el to de la meva resposta i reconec que em sento bé amb tot plegat, tot i que la pregunta del milió ja me l’han fet abans altres persones, com la Kassia o el Kendo.

– Mira, Joan, si vols entendre cada estupidesa que faig crec que gastaràs molta energia en va. No hi ha cap explicació a això que em demanes, senzillament que sóc imbècil.
– Uhm…
– Però m’he compromès amb mi i amb el Kendo de no emprar més aquest terme.
– Amb en Kendo?
– Sí… Ahir vam tenir una conversa i vull donar-li una nova oportunitat. Quan el vaig conèixer em va caure malament, suposo que per enveja. Però m’agradaria poder coneixe’l i tenir una amistat amb ell.

En realitat espero contentar en Joan quan dic això perquè en Kendo me la sua de veritat…

– Ala! Què guai!

Just el que necessitava el meu ego!

– Va, anem a meditar, nerd dels collons!
– M’agrada que em diguis nerd
– Aleshores no té massa gràcia dir-t’ho… Encara que ben mirat, a tu no t’ofén res. Com ho fas?

Mentre parlem busquem la roba escampada per l’habitació i ens vestim per baixar al menjador a meditar.

*

– Per què m’hauria d’ofendre? No veig cap intenció de fer-me mal…
– Poder ara no, però la majoria de les vegades, sí. Però tu et mantens fidel a la teva calma…
– No guanyo res generant un estat mental de patiment, i encara i així de vegades se’m cola. Vull aprendre a estar per sobre de les situaciones que potencialment em podrien fer mal…
– Això just és el que et pregunto… com ho fas?
– Uhm… Suposo que em surt sol…
– De vegades m’agradaria estar al teu cap per saber fer les coses com vull fer-les… Però constantment em sento amenaçat i entre l’espassa i la paret, com si hagués d’escollir o jo o l’altre.
– Ets tu qui et col·loca en aquesta posició, ho saps?
– Això em diu el Pere… però no sé com no fer-ho!
– Suposo que si estigués en el teu lloc el que faria seria buscar espais de temps per estar-me amb mi.
– Què vols dir?
– Que crec que el teu problema és que estàs tan desconnectat amb tu mateix que has hagut de muntar tot aquest personatge per mirar-te. Però clar… tu no ets el personatge.

– Què?
– Miro d’explicar-t’ho després de la meditació, fet?
– D’acord!!

D’un parell de salts em planto al davant del Joan i sense pensar-ho gaire l’abraço per la cintura i el beso els llavis. Sense deixar-lo anar em separo lleugerament per mirar-lo i un somriure tonto d’aquells omple el seu rostre. No puc evitar riure divertit amb la seva transparència.

*

– Tant de bo avui et pugui tractar així tot el puto dia. Almenys el teu dia d’aniversari -prego mirant al sostre (o al cel).- Per cert, felicitats, nerd!! -dic al temps que em separo i remeno els seus cabells.
– Ai! No em despentinis més!! -riu.- Gràcies!
– Va, anem a meditar que ja passen cinc minuts i segur que hauran començat.
– Som-hi!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.