Autoria: Ivan Lazarev
Allò que creiem, creem. Si crec que em tornaran a trair, generaré les causes perquè això passi. Tensaré la corda fins que l’altra part se’m planti. I després, què em diré? “Veus, Ivan? Al final tothom s’acaba afartant de tu i t’acaben traint…”. No recordaré que he estat jo qui ha posat la primera pedra perquè aquella situació es donés…
***
Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Estirat al llit i amb els ulls oberts com els d’un mussol, contemplo el buit d’un sostre enfosquit per l’obscuritat de la nit. Enmig d’una penombra molt subtil puc apreciar ombres que el meu cap projecta. No tinc son i em dedico a comptar els minuts fins que el campanar de l’església torni a repicar. Passen quaranta-quatre minuts de les dues i les campanes estan a punt per fer sonar els tres quarts.
Puntual al meu recompte, el ressò monòton s’estén sobre el silenci del barri, i encara que ho esperava no puc evitar fer un salt sobre el llit quan comença. I l’ensurt precedeix una decisió espontània fent-me saltar definitivament del llit per adreçar-me a la doble porta de l’habitació del Joan. Cap rètol penja de la mateixa, la qual cosa vol dir que dorm sol aquesta nit, la nit del seu aniversari.
Els meus dits de la mà estrenyen una bossa de vellut que de forma inconscient balancejo plantat davant d’aquella porta de fusta, tan antiga com la masia, desgastada i alhora renovada. Com el meu cor, tal qual em sento.
I al cap d’una estona, col·loco l’altra mà sobre el pom i el giro per passar dintre. Quan la porta s’obre, la visió d’un senyor amb quatre braços il·lumina la foscor de la cambra. Per impuls em frego els ulls i quan els torno a obrir la negror ocupa el lloc on abans hi havia aquella imatge. Sacsejo el cap i entro decidit, col·locant el rètol “d’ocupat” i tancant darrera meu la porta sense fer soroll.
*
Arrossegant gairebé els peus sobre el terra, m’apropo al llit i en la llunyania del silenci sento una lleugera respiració tranquil·la i afable. De peu al costat del llit observo en el bulto del Joan que, despullat amb excepció de la roba interior, dorm en absoluta pau.
Per un instant dubto de què faig allà, però com si les pedres contingudes a la bossa de la meva mà em parlessin, estrenyo els dits i de forma lenta sec sobre el matalàs. Amb moviments pausats em vaig estirant i de cop sento com els ulls del Joan es claven en mi, encara que no veig gaire en aquella foscor.
– Ivan? -pregunta amb una veu encara dormida.
– No volia despertar-te…
– Estàs bé?
– No podia dormir pensant en tu i…
Ell s’incorpora lleugerament per encendre la llumeta càlida de la tauleta i es frega els ulls per acabar de desvetllar-se.
– T’he portat un regal… -dic amb sobtada vergonya.
– Per mi? -el seu rostre s’il·lumina com el d’un àngel i un desig d’abraçar-lo i fer-lo meu s’apodera de mi.
– Sí… -dic al temps que allargo la bosseta de vellut negra.
Fer-li un regal al Joan és exasperant i commovedor alhora. De per sí ell és pausat i tot ho fa amb una parsimònia que em posa ben nerviós. Però quan obre un regal ho fa amb tanta il·lusió i cura que no puc evitar sentir la seva estima desbordant, i això m’omple per dintre tot aquell buit que normalment m’arrossega a un pou asfixiant i absorbent. Us he dit que l’estimo i odio per igual?
*
De forma lenta en Joan allarga el seu braç per agafar la bosseta que, durant uns instants observa de forma detinguda i palpa amb els dits. Aixeca el cap i somriu encara més per tornar a depositar l’atenció sobre l’objecte que té entre les mans.
– És una bossa de vellut sense més -dic impacient perquè l’obri i en tregui el contingut.
– Per què has escollit una bossa de vellut? -em pregunta sense fer cas a la meva urgència.
Quines preguntes de fer.
– Perquè és suau, jo què sé!
Però ell em mira expectant la meva resposta…
– Perquè és suau com tu -dic finalment en un to més distant.
No penso gaire això que dic, com cada vegada que parlo amb el Joan en la nostra intimitat.
– Pensava que t’agradaria fregar-lo mentre intentes endevinar què conté la bossa… -afegeixo.
En Joan somriu encara més i emet un sorollet conforme l’agrada el meu comentari. I els ulls li brillen especialment, més de l’habitual. Joder…
– Pel tacte i pel so semblen pedres o poder bales?
– Poder… -somric.
– A veure…
En Joan estira la boca de la bossa per eixamplar-la i fica l’ull.
– Són pedres! -riu.
No puc evitar contagiar-me del seu entusiasme i també ric.
– Treu-les -demano.- Estan netes, així que pots confiar que no et tacaran els llençols.
– Què bé! Has pensat en tot -diu al temps que gira la bossa i deixa caure amb compte les pedres.- Oh! Pedres llises per fer construccions!! -riu de nou.
– Exacte! Porto tot l’any recopilant-les per avui!!
– Gràcies!!
El seu agraïment ve acompanyat d’una abraçada tendre i quan les nostres pells entren en contacte sento l’escalfor que emana i no puc evitar desitjar-lo encara més.
*
És en aquests moments quan em deixo portar per complet i el meu cap s’apaga del tot. Aquí no hi ha dubtes; i com un drogaddicte esnifo la seva olor i m’embriago de tot ell. Les meves mans s’obren estirant els dits per abarcar més pell i amb compte l’estrenyo cap a mi.
– Joan… -la veu en pronunciar el seu nom em surt tremolosa.
– Puc demanar-te que siguis tu també el meu regal d’aquesta nit?
La seva pregunta em sorprèn i em delecta a parts iguals. I per uns instants em separo lleugerament per mirar-lo de forma fixa. Les vegades que hem tingut sexe ha estat perquè ell se m’ha ofert, com ara. Perquè jo no gosaria demanar-li res després dels mals de caps que el genero…
– Puc preguntar-te -dic mirant-lo als ulls…- si m’has enyorat ni que sigui una mica aquests mesos?
– Podria no enyorar-te? Vagi on vagi vens amb mi, al meu cor.
La seva cursileria m’agrada. Mai ho admetré davant de la Kassia, però és així. Em fascina com parla de forma tan honesta amb allò que sent, imprimint un aire de poesia en les seves paraules.
– Per què? -pregunto de nou.
– Per què què?
Ara és el Joan que em mira amb els ulls oberts, intrigat per la meva pregunta.
– Per què m’enyores si vas marxar al Japó fugint de mi?
En Joan clava les seves pupil·les de color mel sobre els meus ulls i entra ben a dintre de mi, com si la matèria dels nostres cossos es fonguessin per un moment.
– Que no sàpiga estar amb tu no vol dir que no t’estimi…
Somriu d’aquella forma dolça que fa saltar el meu cor. M’agradaria estar sempre així, d’aquesta manera tan íntima, tan autèntica, tan clara al meu cap…
*
– No t’ho poso massa fàcil… -reconec.
– Ni jo a tu…
– Que tu no m’ho poses fàcil? -de nou em sorprenc amb el gir de la conversa.
– Així ho penso…
– M’has donat infinites oportunitats i no faig més que cagar-la…
– Creus que no m’arriba el teu esforç?
I aquí està, la sensibleria aferrant-se al meu cor i enfilant-se entre les autopistes de la meva xarxa neuronal per enterbolir la meva ment.
– Per què no simulem que som persones noves i construïm una intimitat improvitzada aquí i ara.
Davant de la seva proposta no puc evitar obrir els ulls com plats.
– M’agradaria que fossis el tu que desitges ser. Aquí. Ara.
– No ho sóc…
– Jo crec que sí que ho ets! En qualsevol cas, podem provar-ho sense més i si no funciona almenys ho haurem intentat…
– I de què va la cosa?
– De fer i dir allò que faries o diries si fossis l’Ivan que vols ser.
– Et besaria.
El seu somriure s’encén de nou i alguna cosa palpita al meu cor.
– Vols que sigui teu aquesta nit del teu aniversari? -pregunto per assegurar-me…
Puta covardia!
En Joan assenteix amb el cap de forma lenta i jo observo amb deteniment la seva figura. Aquests dos anys al Japó l’han donat l’oportunitat de fer l’estirada i davant meu un noi alt i prim com un fideu guarda una postura més aviat afeminada; assegut sobre les seves cames que estan lleugerament obertes, reposa els braços de forma dolça marcant les corbes de la seva cintura.
***
ATENCIÓ. Aquesta entrada inclou contingut sexual explícit. Recomanem que si ets una persona sensible a aquesta mena de continguts evitis continuar amb la lectura de l’entrada.
***
La seva pell és morena tot l’any i els cabells foscos com el carbó. Quan miro els cabells despentinats no puc evitar passar els dits delectant-me amb la frescor que emana i la suavitat tan seva. Després acaricio la seva pell en el rostre i aprecio com tanca els ulls i em sent; i no puc evitar somriure satisfet de la seva reacció, especialment quan se li obren subtilment els llavis que tant em reclamen prou sovint.
Empasso saliva i m’apropo lentament cap a ell, col·locant ara també l’altra mà a l’altra banda del coll. Sento la suavitat extrema de la seva pell i m’excito abans d’hora. I al poc, els meus llavis impacten amb la humitat dels seus i el beso de forma lenta, pausada… Jugo una llarga estona llepant-li, mossegant-li amb tendresa, besant-li… I ell em retorna cada petó amb un gemec que m’encén encara més.
Quan sento els seus dits recorrent la meva pell per l’esquena, no puc evitar tremolar sencer i reprodueixo el gest sobre ell per buscar la seva reacció. Així, la seva pell s’eriça i en el contacte se’m claven els seus mugrons durs. Beso la galta i el coll, i ell xiuxiueja el meu nom. Com cada vegada que em crida, se m’esborren tots els dubtes; i és que el meu nom sortint de la seva boca és mel a les meves oïdes.
– Torna a dir el meu nom -demano en un murmuri a cau d’orella.
– Ivan… -xiuxiueja ara ell en la meva.
El meu nom, la seva dolçor i tot el moment se’m clava al pit i desitjo estrènyer-lo contra mi, sentir-lo, fregar-lo sencer. I així ho faig, al temps que ell m’agafa amb fermesa pel coll per col·locar-se sobre meu amb l’habilitat que el caracteritza.
*
Recolzant-se sobre els genolls s’obre, i tot i la roba interior pel mig, puc sentir l’escalfor que emana el seu sexe. Amb lleugeresa i agilitat es mou sobre meu de forma molt subtil i provocadora, mentre jo ressegueixo cada vèrtebra de la seva columna, una a una, apreciant com l’ós sobresurt o la carn s’endinsa segons la zona i el moviment. M’excito amb bogeria i sento també la seva excitació quan ara és ell que em besa apassionadament.
– Ivan… fes-me teu… desitjo sentir-te ben a dintre…
Buf! Tot jo tremola davant el plaer sentit, davant el delit que s’obre davant meu. I amb les dues mans l’agafo i l’aixeco per estirar-lo sobre el llit. Arrenco els seus calçotets que faig volar cap algun racó de l’habitació i em trec els meus que també surten disparats. Ell riu divertit abans de tornar-me a mirar. I poc a poc el riure s’apaga per quedar-se en un somriure encisador que se m’encomana.
– Segueixen a la tauleta? -pregunto.
Ell assenteix tímid de cop i riu vergonyós fins a enamorar-me. M’estiro sobre d’ell i obro el calaix per agafar un condó. De sobte sento els seus dits resseguint les meves costelles i fent-me pessigolles fins haver d’apartar-me.
– Això és a traïció! -crido.
– Només una mica, diu arrencant-me el condó i obrint-lo per posar-me’l.
Em mossego els llavis en sentir les seves mans sobre el meu membre que començava a davallar. I el beso una, dos, tres vegades de forma apassionada. M’agrada la seva boca, m’agrada ficar-li la llengua i sentir la seva, tan juganera, tan atrevida. I m’agrada desaccelerar i mirar-li els ulls, com brillen, com em desitgen…
*
D’una empenta el torno a estirar sobre el llit i ell es queda en una postura que em convida a fer-li tot el que vulgui, obert, expectant, curiós de què faré avui… Al Joan l’agrada molt provocar, però sobretot l’agrada que juguin amb el seu cos. Ho accepta tot sempre i quan sigui fruit del desig i de la excitació. Es delecta amb el plaer de l’altre i nodreix així el seu propi. Per això la seva actitud pot semblar passiva i submisa, però res més lluny de la realitat; només espera pacientment que un marqui el ritme, el tarannà de l’acte sexual, i després participa com el que més entregant-se per complet al plaer de l’altre.
– Avui vull fer-te l’amor de forma suau i dolça… -dic al temps que frego el meu penis per posar-lo més dur.
– Mmmm!! Ens podrem mirar els ulls mentre em penetres…
– Ni de conya! -dic al temps que agafo les seves cames i el giro de forma abrupta.
La sorpresa fa cridar en Joan que al poc torna a riure. Riu d’aquella manera que em confirma que l’ha agradat. Així, obro les seves natges i llepo tot el seu cul i ell profereix crits petits abans d’apagar-los amb la seva mà.
– Ets un mentider! -crida divertit al cap d’una estona.
Quan agarro el seu penis i el noto ben ferm, ric.
– Però sembla que t’ha agradat la mentida… -ric també al temps que ara agafo els seus cabells i els estiro cap a mi.
– M’agrada que em sorprenguis -diu exhalant profundament per l’excitació.
*
Estirant dels seus cabells, jugo amb el penis a l’entrada del seu anus, mentre ell es baralla per aguantar-se en una postura tensa.
– Digues-me, Joan, com vols que faci cedir el teu cul perquè la meva polla entri bé? O prefereixes que te la clavi? -xiuxiuejo a la seva orella encara tibant dels cabells.
La seva resposta es limita a un gemec que em penetra ben a dintre. Suaument abaixo el seu cap i l’empento fins que la seva galta queda recolzada sobre el llit, amb el cul apuntant-me, amenaçant-me de empassar-me. Ell es manté quiet en aquella postura mentre entro dos dits en el seu recte. Es mou inquiet i gemega.
– On has après tot això? -pregunta de cop.- Sembla que portis tota la vida sotmetent la gent…
– Amb la paga que em donen els teus pares llogo porno dur. S’aprèn molt, encara que les pelis aquestes sempre estan buides de sentiment. Això ho he après de tu…
En Joan profereix una rialleta divertida i satisfactòria davant la resposta.
– Em faràs teva?
Sempre, sense cap excepció, en Joan parla de si mateix en femení quan tenim sexe, especialment quan arriba el moment de penetrar-lo.
– Desitjo ser teva…
A la seva ordre, col·loco la punta del penis en el seu anus i agafant-lo per la cadera, l’estrenyo contra mi obrint el seu recte a mesura que entro de forma lenta. M’agrada entrar de forma lenta i sentir com m’obro pas, poc a poc, com ell cedeix davant meu, com es rendeix…
*
Suposo que si em paro a pensar, aquest és el moment més emocionant per mi, just quan entro. En realitat tot el que fem m’agrada, però aquest moment és especialment màgic. I normalment em delecta entrar-hi mirant-lo als ulls, però avui m’ha empipat que se m’avancés i que ho esperés d’una manera tan evident.
De cop se m’il·lumina una idea brillant i amb cura surto d’ell per estirar-lo. En Joan no s’ho espera i ensopega amb si mateix, i per un moment penso que s’ha fet mal.
– Estàs bé? -pregunto penedit d’haver estat tan impulsiu.
– Eh? Sí… On anem?
– Vine -demano estirant les mans cap a ell.
En Joan me les agafa amb la sorpresa reflexada en el rostre i jo somric divertit davant la seva incògnita. Estiro d’ell i es deixa portar fins a davant del seu armari. Allà obro la porta i el col·loco davant del mirall al temps que començo a acariciar el seu cos. Ell em mira els ulls a través del reflex i jo somric. Ell somriu i s’engresca de nou. Agafo la seva mà i la poso sobre el vidre, per després fer exactament el mateix amb l’altre. Estiro de la seva cadera perquè el seu cul s’encari cap a mi i frego el penis en la seva pell suau.
– Volies que ens miréssim els ulls, no? -pregunto quan m’adono que m’observa excitant-se de nou.
Ell assenteix amb el cap amb aquell somriure encisador i provocador i jo el penetro amb dos dits forçant-lo a tancar els ulls per un moment.
– Vull veure la teva cara quan entri en tu -confesso en un murmuri.
De nou en Joan gemega davant la meva declaració i el seu membre reacciona de nou després de la petita aturada.
*
– Què m’havies dit que desitjaves abans? -pregunto.
– Desitjo que em facis teva…
– Sí? De veritat ho desitges?
– Amb tot el meu cul… dic, cor!!
Els dos arrenquem a riure davant el lapsus del Joan. Riem i riem i el riure ens fa més riure. Al final ja no recordem perquè riem, però en seguim partint-nos el cul. Cul!! Més riures…
Quan finalment ens tranquil·litzem, ell se m’abraça amb força envoltant-me la cintura i recolzant el cap en la meva espatlla. La seva dolçor m’embriaga i sense pensar-ho l’agafo com si fos una princesa i l’apropo al llit per deixar-lo de forma suau i tendre. Ell em fa lloc i m’estiro al seu costat i ràpidament, es gira sobre si per reposar el cap sobre meu, alhora que amb la mà acaricia els meus cabells.
– Desitjo estar sempre així amb tu… per què em resulta tan difícil? -sento ganes de plorar degut a la impotència.
– Perquè t’omples el cap d’idees rares com ara que no saps estar bé amb mi. Mil i una vegades has demostrat que en saps, però t’entestes en creure que no pots tractar-me bé. I ja només et queda l’opció d’acomplir el teu propi mandat, executar-lo.
– De vegades parles tan estrany com el teu pare…
En Joan riu.
– Tant se val… La veritat és que el meu cap no funciona bé, i necessito fer-lo funcionar. Joder, Joan, vull estimar-te bé! Vull estar així amb tu! Fer l’amor, riure, mirar-te i que em miris, no sentir por ni dubte. Senzillament esborrar-me per estar amb tu. Desitjo esborrar-me…
*
Ploro. De nou. Com cada vegada que estic sol amb ell. Com cada vegada que fem l’amor. Com cada vegada que m’obro en canal per mostrar-li la meva vulnerabilitat. I quan ploro, després ve la por. La por a que em rebutgi, a que m’abandoni o a que, pitjor encara, se’m torni com va fer el pare.
I com sempre, ell guarda silenci i una vegada més em demostra que el Joan és el Joan i que no té res a veure amb qualsevol de les imatges que em podria imaginar d’un Joan que em traeix. De nou guarda silenci i m’acaricia els cabells, i em sento protegit i cuidat. I això encara em posa més trist perquè no sé quan li podré tornar…
Desitjo tant esborrar-me i aprendre a estimar-lo…