Autoria: Ivan Lazarev
La meva ment és com el cel blau que, infinit, acomoda els núvols i els deixa passar sense aferrar-se. Els núvols són les pertorbacions mentals que sorgeixen de la meva confusió. Respiro en el cel blau, la meva ment, mentre deixo passar els núvols de tempesta, sense aferrar-me. Respiro…
***
Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Després de dinar la Kassia i jo hem xerrat una estona mentre el Joan es retirava a meditar a la seva habitació. Volia agrair la seva companyia durant el matí i mirar de convèncer-la perquè parlés amb en Joan sobre el que sent. Al principi ella s’ha fet la longuis i no ha volgut acceptar que estava malament, però ens coneixem de fa temps i sé com fer-m’ho perquè acabi confessant les seves cabòries. I poc a poc ha anat cedint i finalment s’ha animat a anar a parlar amb en Joan. Tant de bo li hagi anat bé!
En despertar de la migdiada he pujat a les golfes, on hi ha l’habitació de la Kassia, per parlar amb ella i que m’expliqués com havia anat. Quan he passat per davant de la porta de l’habitació del Joan, el rètol conforme no vol ser molestat seguia penjat del mànec de la porta. I després de buscar la noia per tota la casa i no trobar-la, entenc que deuen estar junts encara.
Així, decideixo fotre’m un bany a la piscina i prendre una mica el sol. Començo a sentir que els efectes de la droga desapareixen i en el seu lloc un lleuger nerviosisme, sempre present, es torna a fer manifest. Així, faig unes quantes piscines amunt i avall. Tampoc és que sigui massa gran, però continuo fins a que em canso i el cos em reclama parar.
Quan trec el cap de l’aigua en Kendo em mira assegut sobre la vora de la piscina.
*
– Em pensava que no pararies mai, ets incansable! -crida des de l’altra banda.
L’ignoro i m’apropo a la vora que tinc més a prop per sortir i estirar-me sobre una gandula a prendre el sol. Ja m’he baixat els cascs de música i el meu llibre, suficient armament com per ignorar un Kendo que ara vol fer-se el simpàtic.
– Eh! Puc parlar amb tu, sisplau? -demana ficant-se a l’aigua i nedant cap a mi.
– I què et fa pensar que tinc ganes de parlar amb tu?
– Imagino que no tens ganes… per això et demano sisplau que en parlem…
Afluixo els braços i torno a submergir el cos en l’aigua sense deixar de mirar la vora. Quan sento que el tinc a prop em giro i el miro de forma fixa.
– Quina intenció tenies aquest matí quan has dit el que has dit? -pregunto de nou enfadat.
– Fer-te mal.
No m’esperava la seva honestedat tant ben servida en safata de plata…
– Fer-te mal i marcar-me un punt davant del Joan. Patètic, oi? -no dic res.- He estat parlant amb ell després d’allò i he comprès que m’estic equivocant amb tu.
– I vols que em cregui que de cop vols ser el meu amic?
– No, no vull ser el teu amic. L’amistat té un valor important per mi i crec que és una cosa que s’ha de guanyar. No sóc bo guanyant-me amics perquè senzillament sóc imbècil. Però sí que vull esforçar-me per apropar-me cap a les persones que en Joan s’estima. I a tu t’estima molt.
No me’l crec i dec haver posat alguna cara rara perquè de seguida ha reaccionat.
*
– Entenc que no creguis el que dic i compto que serà així. La punyalada d’avui no ha estat la primera i sé que no tens bons records de mi.
– Ja l’has explicat al Joan què va passar realment la darrera vegada que vaig estar al Japó?
– No encara, però ho faré. Estic reunint valor perquè… segurament no em voldrà parlar mai més.
– No coneixes el Joan. És tan idiota que ho perdona tot…
– Per què l’insultes?
– Perquè és idiota…
– No m’agrada que l’insultis.
– I a mi m’importa una merda el què t’agradi…
– Buf! D’acord… Potser ha estat una errada venir a parlar amb tu. Ets tan imbècil com sembles.
Estrenyo les dents i el miro desafiant.
– Per què fas aquestes coses? -pregunta de cop.- No hi ha per on agafar-te, en un moment t’estimes el Joan i després l’estàs insultant.
– I a tu què te’n fa?
– Me’n fa perquè estimo el Joan i no vull que el facis mal!
Ni jo vull fer-lo mal…
– No està aquí per escoltar com l’insulto…
– No va d’això! El problema és que no fas sinó que carregar constantment sobre ell la teva frustració! I ell no té la culpa!
– Ja sé que no té la culpa!! Creus que no ho sé!!!
– I per què ho fas?
– I a tu què t’importa?
– Mira que ets pesat!!
– Doncs apa que tu…
El Kendo em mira fixament però jo em creuo de braços i giro la cara.
– Abans he tingut una visualització de tu…
– Això què és, que somies amb mi? T’agrado, puto maricó?
En Kendo aixeca una cella mentre guarda silenci.
*
– Em rendeixo… -diu finalment.- No ho sé fer millor, així que et deixo en pau.
No vull que marxi i em sorprèn aquesta necessitat sortida del no-res.
– També em dic maricó a mi mateix, no sé per què us ho preneu tan a la valenta!
– En Joan m’ha explicat que és una paraula homòfoba.
– Això diuen, encara que tampoc està malament reivindicar certes paraules entre nosaltres… Vull dir, resignificar les paraules i fer-les nostres, saps?
M’he tret de la màniga aquest discurset, segurament copiat d’alguna explicació que m’hagi fet la Kassia en algun moment del nostre temps compartit. Evidentment ella empraria aquest discurs per coses més nobles, jo l’utilitzo per justificar la meva tocada de nassos. Sóc així de covard, què vols que et digui!!
El cas és que funciona i després de mirar-me uns segons amb perplexitat, es torna a apropar a mi de forma lenta i sospesada.
– No m’ho havia plantejat així… -diu amb la cara mig enfonsada.
– M’estaves dient que havies somiat amb mi…
– No, t’estava dient que he tingut una visualització en la qual sorties.
– No és el mateix?
– No exactament.
– Ah… I què passava en aquesta vi-sua-lit-za-ció? -no sé perquè em surt ser tan repel·lent…
– No és important, el que sí que em sembla interessant és que crec que he entès que el camí amb tu ha de ser un altre.
– Ah…
– En Joan m’ha explicat que el teu pare et pegava…
I qui coi es creu el Joan per explicar-li a aquest la meva vida?
– Que què?
– Que el Joan m’ha explicat que…
– T’he sentit!
– Ah…
*
Miro en Kendo i ara m’adono del que estava buscant… i ho ha aconseguit. La ràbia em puja i tinc ganes de fotre una pallissa a en Joan per boques! El puto jap sap que no sóc capaç de controlar-me si s’encén la flama. I ha encès la flama de manera magistral. Fill de puta!! L’odio a mort. Estrenyo les dents i els punys. Tinc ganes de matar algú. Però sé que si el pego a ell o al Joan les mirades culpabilitzadores tornaran a recaure sobre meu… Com puc sortir d’aquesta trampa?
Brainstorming en mil·lisegons:
+++
Els oponents de l’odi són l’amor, la compassió, la paciència, la generositat… (Pere).
+++
Recorda els aspectes que t’agraden del Joan (Kassia).
+++
Sé que és difícil, amor, però confio plenament en tu (Helena).
+++
+++
Respira i recorda que la teva ment és com el cel blau, impertorbable davant els núvols de l’odi (Joan).
+++
La mirada dolça del Joan.
+++
Si anessis sobre un cavall a tota velocitat, a qui li donaries les regnes del cavall? (Pere).
El somriure del Joan.
+++
Recorda el moment més entranyable amb en Joan (Kassia).
+++
Ningú té el poder per generar-te patiment o felicitat, només tu (Joan).
+++
El somriure encisador del Joan.
– A la merda! -crido de cop.- Tampoc té tanta importància que el Joan t’hagi explicat allò… oi?
– No… Ho ha fet per ajudar-me a entendre’t… i li ho agraeixo perquè no en tenia ni idea.
No sé de quin pal va… Tan aviat veig que me la vol jugar com que de cop em parla de forma honesta… Quin Kendo és real?
“Tot és un engany”, diu sempre en Pere, “no t’ho creguis”.
*
– Els meus pares es passen el dia exigint-me cada cop més -m’explica.- Sé que no és el mateix, però de vegades em sento ofegat amb ells; volen que sigui perfecte i no ho sóc pas. Si trec un 9 no és suficient perquè no és un 10, i sento una pressió immensa a fer-ho absolutament tot bé. Voldria poder equivocar-me i que no passés res. A la majoria de companys de classe els caic com el cul i m’assetgen constantment. O millor dit m’assetjaven. En Joan va fer canviar la situació al meu favor i el darrer curs fins i tot em buscaven per preguntar-me coses sobre ell, especialment les noies. Gràcies al Joan vaig poder fer amistat amb un parell de nois i això em va alleujar molt. La major part del temps em sentia sol, abandonat, aïllat… Fins que va aparèixer en Joan a la meva vida.
Escolto de forma atenta el que m’explica el Kendo i no puc evitar sentir una tristor per dintre de veure que se sent (o sentia) tan desgraciat. Empatitzo massa bé amb aquells sentiments que descriu.
– Quan et vaig conèixer -continua- pensava que eres un imbècil més com els de la classe. Un imbècil que es creu amb el dret de maltractar altres persones. Però avui he entès que de vegades l’acte més noble pot tenir una intenció contaminada de fons que passi desapercebuda.
– No et segueixo…
– Vull dir que no era massa conscient que t’estava fent la guitza fins que m’ha donat el toc d’atenció en Joan aquest matí.
– En Joan t’ha fotut la bronca? -ara sí que em sorprèn.
– Sí. I el Pere també.
*
Com m’ha dit la Kassia, tothom s’ha adonat de la ficada de pota del Kendo? La gent no pensa com ell, doncs? Això m’anima una mica… No ser el dolent de la pel·lícula m’anima.
– L’explicaràs a en Joan el què va passar a Tokio? -pregunto de nou.
– Sí. És just.
– Si me la tornes a jugar…
– No passarà. Una altra cosa és que fiqui la pota, sóc únic. Però em disculparé tantes vegades com calgui si arriba el cas. Em perdones pel meu comentari del matí?
– D’acord…
Per primera vegada em miro el Kendo d’una altra manera a l’habitual i em sorprèn veure un noi que ben bé podria ser el meu tipus. És baixet i prim, però està fibrat i em sembla agradable de cara amb les faccions orientals tan marcades. Té la pell morena i els cabells foscos, i uns ulls castanys que miren de forma atenta tot el que l’envolten. De vegades em recorda el Joan per la seva forma d’actuar, de vegades no. Inclús la seva forma de parlar em recorda prou sovint el company.
– Què mires? -pregunta de cop.
– Res… què vols que miri!
– M’estaves menjant amb la mirada!
– Què dius! No tornis a fer-te l’insuportable!
– L’insuportable ets tu!
– Tu més!
Gosa tirar-me aigua el molt imbècil. Així, l’agafo pel canell i no sé molt bé com acabo amb el braç mig tort per una puta clau que em fa. Ni ho he vist venir.
– Pfff!! -bufa a la meva orella.
Intento desfer-me’n però només em faig més mal.
– Ai! Deixa’m anar! -crido.
– Boooooombaaaaaaaaaa!!
*
Una Kassia ens esquitxa a en Kendo i a mi i amb la distracció aconsegueixo desfer-me’n de la lligadura. Agafo en Kendo i el llenço pels aires per sobre de l’aigua.
– I no em tornis a agafar! -el crido just quan els peus del Joan es remullen al meu costat.
Per uns instants em miro aquell marrec, tan poca cosa, i sense pensar-ho gaire estiro dels seus peus i enfonso en l’aigua tot el seu cos. En Kendo se’m tira a sobre i poc després la Kassia es posa sobre el Kendo. Entre els dos m’enfonsen i crec que empasso tota l’aigua de la piscina. Sota meu en Joan s’esforça per sortir, però el pes dels altres dos el mantenen en el fons atrapat.
Al final els dos traiem el cap fora de l’aigua i tossim com mai abans havíem tossit.
– Esteu tontos!! Que ens voleu matar, o què? -crido quan aconsegueixo respirar un mínim.
– Jo què sabia!! -s’excusa la Kassia.
Però aquest només ha estat el tret de sortida a una tarda de jocs en la piscina, ofegades a traïció i riures per un tub. És cert que està passant?