Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Ser o no ser, aquesta és la qüestió, va dir Shakespeare. I al final sembla que ni ser ni no-ser, sinó experimentar...
***
Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Només ha transcorregut el primer matí en la ciutat que em va veure néixer. Poc passades les vuit la mare, el pare i jo ens retornàvem a casa nostra després d’un viatge en avió esgotador. Pensava que la meva tornada a Barcelona seria diferent. Diferent a què? Suposo que diferent a tot allò que vaig voler deixar enrere quan vaig marxar, ara fa dos anys, a Tokio.
Estirat sobre el llit de la meva habitació miro aquell sostre inclinat que deixa a la vista les seves biguetes. Per uns instants em delecto contemplant l’equidistància entre cadascuna de les mateixes, des de la paret que s’aixeca per sobre el meu cap fins a la paret, al fons, on hi ha el lavabo i la porta d’accés a l’habitació.
Miro les cortines que pengen de l’enorme finestral en la paret a la meva esquerra, la paret oest; unes cortines que vaig cosir jo mateix, maldestre, amb l’ajuda del pare. Després miro les dues fulles de la porta d’entrada i les portes de l’armari, també pintades per mi i l’ajut de la mare, i no puc evitar somriure recordant aquells moments familiars tan tendres. Recordo el pare polint, mentrestant, el cartell que ara penja en el mànec de la porta per tal que ningú em destorbi mentre descanso. I recordo com els tres enganxàvem el paper pintat sobres les parets nues i fredes. Mirat amb retrospectiva, els colors de l’habitació són dissonants, o poder és que m’ha canviat la perspectiva. Però en el seu moment he sentit l’habitació molt acollidora i un refugi mental per poder meditar i reflexionar sense interrupcions de cap mena.
*
Tornant de nou la mirada al sostre i deixant la vista perduda en algun punt, venen a la meva memòria els records del moment en què n’Ivan es va incorporar a la casa. Al principi no ho percebia, però les coses van canviar aleshores. Sé que n’Ivan s’esforça en millorar i no he deixat mai de veure la seva puresa que tan s’entesta en amagar darrera una façana que no li fa justícia. Si tan sols cregués en si mateix…
Però qui sóc jo per jutjar-lo? Fill d’una família apoderada, rica, generosa i amorosa… Ho he tingut tot a la meva vida. Fins i tot uns pares que m’han estimat de forma incondicional i que m’han ajudat a desenvolupar-me d’una manera conscient, sana i sostenible. Mai m’han exigit res i sempre han acceptat qui sóc, com penso, com sento…
En canvi, n’Ivan què ha tingut? Una família sotmesa a la pobresa més aberrant, immigrada, desgastada per la vida. Amb uns pares confosos i segrestats per ments terribles que no fan sinó que generar més causa de patiment… Quina oportunitat real ha tingut n’Ivan de ser i explorar-se a sí mateix? Quina oportunitat real ha tingut per poder construir-se en l’estima cap a ell i cap els altres? Abandonat i colpejat reiteradament des de que té memòria.
Com podria, doncs, un privilegiat jutjar el seu comportament?
*
I això no obstant, va arribar un moment en què em sentia tan tensionat que només vaig saber fer el que tothom ha sabut fer amb n’Ivan: abandonar-lo. En un moment de desesperació la mare em va oferir la possibilitat de marxar dos anys al Japó mentre ella se’n feia càrrec de l’Ivan, i vaig creure que era una solució factible. Però com podia ser una solució obrir la ferida emocional d’una persona esquinçada per la vida?
És ara, a la meva tornada, que en sóc conscient del meu error. I és evident que no puc tornar enrere i desfer el mal que he fet. Tampoc sabria com trobar l’equilibri entre l’Ivan i jo. I tinc por de tensionar-me de nou i trobar-me una altra vegada com aleshores.
Què puc fer? Com puc ajudar n’Ivan sense enfonsar-me de nou?
15:39 hores
Tanco els ulls per senzillament respirar i no entrar en aquella espiral mental que m’arrossega a la confusió. Sempre em passa quan recordo aquells mesos compartint sostre amb l’Ivan; records de pallisses i crits, insultos i burles… No vull tornar a allò, ni per mi ni per ell, perquè tornar a allò significa patir. I no vull més patiment sota el sostre de casa nostra.
De cop algú pica de forma tímida a la porta. Obro els ulls i miro fixament aquella fusta desgastada i mal pintada que amaga qui interromp el meu silenci. Mai havia passat això perquè la consigna a casa és clara al respecte. I em sorprèn que algú piqui a la porta de la meva habitació quan penja el rètol que avisa que estic descansant (o meditant, o reflexionant, o fent-me una palla…). Curiós, m’aixeco del llit d’un salt i m’adreço a la porta i de forma lenta l’obro per tal que les piguetes de la Kassia es deixin veure al darrera.
Té el cap acotat, vergonyosa en saber-se que està interrompent un moment que sap que és important per mi.
– Perdona, Joan, que piqui a la teva porta quan estàs meditant… -diu amb un fil de veu.
Estiro el braç i agafo la seva mà tan blanca i bonica i la porto als meus llavis.
– Estàs bé, necessites res? -pregunto inquiet.
De forma lenta ella aixeca la mirada i em trenca l’ànima comprovar que em mira de tan a baix. En algun moment també em vaig equivocar amb ella i cada cop sento que la nostra relació és més desigual. Sento que cada cop ella se sent menys estant amb mi, i que em col·loca en una mena de pedestal que veu inaccessible. I no vull estar aquí dalt, tan lluny d’ella.
*
Estiro de la seva mà i la colo dintre de l’habitació al temps que l’abraço. I ella arrenca a plorar com una nena petita que no sap molt bé què li passa però se sent malament. I durant uns instants, no sé quants, les dues estem així, abraçades, quietes, escoltant els nostres cors amb les paraules silenciades.
Quan el seu plor s’asserena, tanco la porta de l’habitació i la convido a passar. Ella em demana permís amb la mirada i em recorda molt la forma de funcionar dels japonesos. És curiosa la humilitat d’aquelles persones i el sentit del col·lectiu en la cultura japonesa. Un sentiment que es deixa veure en la majoria dels comportaments que manifesten. Un sentiment que em fa sentir part i que m’agrada. I que ara la Kassia em retorna ben lluny de tot allò.
– Et ve de gust que ens estirem sobre el llit? -pregunto.- Amb la finestra oberta s’està fresquet…
– No voldria pas molestar-te, Joan, que ja prou ha estat el fet de picar a la teva porta quan estàs amb tu mateix.
– Sóc conscient que si has fet el pas de picar és perquè realment ho necessites… I és el meu desig estar amb tu quan així ho necessitis, encara que sembla que darrerament no ho sé fer gaire bé…
– No! Què dius!
– No em disculpis perquè no tinc justificació, Kassia. M’estic equivocant amb tu i ara m’adono dels meus errors de tot aquest temps. He pensat moltes vegades en tu, en les nostres primeres trobades sols quan anàvem a cinquè. Recordes?
La Kassia somriu tímida i assenteix amb el cap.
*
– Els meus sentiments cap a tu no han canviat en absolut, Kassia, encara que el meu comportament cap a tu sí que ho ha fet. M’adono i vull corregir-ho perquè ara veig que t’estic generant patiment i això no és concebible per mi. Només necessito temps per trobar-me i seguir el camí correcte. Sé que és demanar-te molt i…
La Kassia arrenca de nou a plorar i es penja desconsolada del meu coll.
– No, no… no és culpa teva! Jo no vull presionar-te, Joan! -crida.
Em sorprenen les seves paraules, ho reconec, perquè mai he tingut la sensació que em pressionés. Al contrari, ha estat tan generosa amb mi que ha preferit patir en silenci en comptes d’afegir més tensió de la que ja patia.
Sí, ella es va sacrificar per l’Ivan i per mi perquè poguéssim arreglar-nos. Deliberadament es va col·locar en un segon pla, escoltant l’un i l’altre amb infinita paciència, intercedint per unir-nos. Independentment de l’èxit o fracàs de tot allò, el seu gest va ser d’una generositat, estima i compassió com mai he vist. Com pot creure que m’està pressionant?
Estrenyo els meus braços entorn d’ella i ploro també per la impotència que de cop sento. Com he pogut fer tant de mal a una de les persones que més m’estimo en el món? On em col·loca això?
– D’acord -dic finalment,- et ve de gust que fem una meditació juntes?
Sanglotant la Kassia assenteix entre els meus braços. I sense mediar paraula, ens estirem al llit i busquem la comoditat d’una postura relaxant però atenta.
16:03 hores
La meditació no és molt llarga, però suficient com per rebaixar les emocions negatives i imbuir-nos pau interior. Quan les dues obrim els ulls, ens girem per quedar l’una davant de l’altra, mirant-nos.
– T’he enyorat molt, Kassia…
Els seus ulls parpellegen un parell de vegades abans de somriure. Els seus iris, un de verd i un altre de marró, brillen amb intensitat i em reflexen.
– Sé que m’estimes -diu,- i alhora tinc dubtes. Estic feta un embolic…
– Comprensible perquè el meu comportament és contradictori, i per això t’agraeixo moltíssim que hagis vingut a la meva habitació. Una altra vegada has estat tu qui ha fet una passa cap a mi. Vols parlar-me dels teus dubtes? Et ve de gust?
Ella assenteix i les seves piguetes ballen sobre la pell blanca com la neu. No puc estar-me d’apropar-me una mica mirant de no envair el seu espai i col·locar un floc de cabells darrera l’orella abans que caigui sobre els seus ulls. Ella somriu vergonyosa i per un moment tinc la sensació que tornem a tenir onze anys. Com aleshores, ella allarga el seu ditet i prem lleugerament el meu nas; i no puc evitar riure davant la seva innocència i bellesa. Per tots els Budes, és tan bonica!
– Creia que no m’importava que estiguessis amb el Kendo, però sí, sí que m’importa. Sento enveja perquè amb ell tens sexe i passes temps amb ell i… -la veu se li trenca en un nou plor.- No vull sentir enveja perquè en Kendo em cau molt bé i a tu t’estimo i no vull ser aquella mena de persona gelosa que vol aclaparar tota la teva atenció. I alhora… veig que el Kendo…
En Kendo…
*
Quan vaig marxar al Japó vaig desconnectar de tot el que es quedava a Barcelona. No sé si està bé o malament, o les dues coses o cap de les dues. Necessitava trencar amb tot i refer-me, retrobar-me. I pensava que ho havia fet, però en tornar a Barcelona he vist que no. Els problemes no s’esborren per desaparèixer, per ignorar-los, i les persones no canviem perquè sí.
Refer-se en un context diferent va ser relativament fàcil perquè tots els factors externs que no sabia gestionar van desaparèixer. Però en tornar, tot continua allà esperant-me… I si a sobre torno amb una càrrega extra, en Kendo, com pensava que res de tot això podria sortir bé? No és menys cert que tampoc podia dir en Kendo que no vingués a Barcelona, encara que poder m’hagués agradat arribar a pactes amb ell si n’hagués estat més conscient abans.
En Kendo, en veritat, és absorbent. També té la seva motxilla, les seves pors. Quan el vaig conèixer no era precisament un noi popular a l’institut. Suposo que va ser just això el que em va fer veure’l amb més intensitat, perquè m’hi sentia completament identificat. Als dos ens han assetjat des de ben petits i compartia el seu sentiment d’exclusió. Poder la diferència és que jo em sentia bé sol i ell no. Sigui com sigui sóc conscient que s’ha aferrat a mi i, de nou, tampoc sé com gestionar això.
*
Si em paro a pensar l’única conclusió plausible és que m’he equivocat des de bon principi. Estimo la Kassia, estimo l’Ivan i estimo el Kendo. I, agosarat, m’he llençat a la piscina i he establert una relació romàntica amb cadascuna d’aquestes persones. En què estava pensant? De veritat creia que tinc tant de domini en les relacions que podia fer front a les complexitats de tres vincles?
I quina és l’alternativa? Escollir i quedar-me amb només una? Renunciar a tots aquests vincles? Fugir de nou?
En Kendo… de veritat que en Kendo no és el problema. El problema sóc jo que he pecat de profunda inconsciència amb tot plegat. I ara què?
– Entenc el que m’expliques, Kassia, i comprenc el teu sentiment respecte el Kendo.
Em fa mal el cap.
– Doncs no vull que ho entenguis!
Silenci. Els meus ulls es claven en els de la Kassia mentre miro d’entendre què m’està volent dir. Els segons se’m fan minuts i puc fins i tot sentir com la maquinària del meu cervell grinyola davant la tasca feixuga que s’ha generat.
– No et segueixo… -dic finalment.
– No sé expressar-ho… No busco que canviïs res, i alhora sí que ho busco… Jo… només vull sentir que tinc un espai al teu cor i no dubtar d’això. No vull que deixis en Kendo o n’Ivan, no vull que facis més esforços del que ja fas… Et conec i sé que tota la teva ment està orientada a estimar-nos. I sé que ets un marrec, com jo, que està aprenent a viure. No puc demanar-te res més, perquè sé que estàs donant-ho tot. Només…
Guarda silenci durant un breu espai de temps.
*
– Només vull poder sentir que tinc un espai al teu cor -conclou.- No ho vull sentir amb les orelles sinó amb el cor. I sé que no depèn de tu, perquè això ja m’ho vas ensenyar fa temps, que les coses de fora no són causa de malestar, com tampoc de felicitat; que l’única causa està dintre del meu cap. Però no sé com fer-ho i poder el que d’alguna manera estic demanant és que m’ajudis a trobar-me per poder estar amb tu de la millor manera donades les circumstàncies. No suporto estar així ni un minut més…
Wow.
Per primera vegada sóc conscient que m’he perdut el desenvolupament d’aquella nena atemorida que vaig conèixer a cinquè. Ja l’havia vist a classe abans, és clar, però no vaig gosar parlar amb ella fins aquell curs. I quan la vaig conèixer era una nena atemorida per la possible mort de la mare, sempre amenaçant per la seva malaltia. Aleshores la Kassia era una nena vulnerable que se sentia atrapada en un món que etiquetava d’injust. La seva mirada estava totalment posada cap a fora i la inconsciència de com funcionava la seva ment era un camp abonat pel patiment.
Recordo la primera vegada que vaig compartir amb ella les ensenyances que la mare i el pare van regalar amb quan no m’aixecava dos pams de terra. Just la que comenta: La veritable causa de patiment i de felicitat és la nostra ment; res de fora té capacitat real per fer-nos mal o fer-nos bé.
La Kassia que vaig deixar enrere quan vaig marxar al Japó ara s’ha construït com una dona de saviesa profunda. I per primera vegada lamento haver-me perdut el seu procés. Crec que és la primera vegada que lamento alguna cosa de la meva vida…
*
– Kassia… poder no sóc…
– I una merda!
– Què?
– No t’atreveixis a dir-me que no pots guiar-me, que no ets un bon exemple o merdes d’aquestes… perquè amb el Kendo ho fas. Ho he vist cada vegada que he anat a visitar-te al puto Japó! I això sí que seria injust!!
Injustícia… No puc evitar somriure davant aquella paraula que ha fet servir de crossa tantes vegades en les nostres converses, i de cop torno a veure aquella nena i per un moment respiro alleujat en adonar-me que no m’ho he perdut tot, que encara tinc l’oportunitat de veure el seu desenvolupament. El privilegi de veure-la convertir-se en la persona adulta que vol ser.
– Gràcies… -dic ara tot emocionat.
La duresa de la seva mirada es relaxa en sentir la meva vulnerabilitat.
– Per què em dónes les gràcies? -pregunta de nou calmada i curiosa.
– Per ser com ets en tot moment. M’agrades tant…
– M’ajudaràs?
– Clar… com no ho faria? Ara mateix em costa veure el camí per mi, i també per tu, i per l’Ivan, i pel Kendo… Necessito trobar-me i saber com estar enmig de tot això. No és massa alentador el que dic, ho sé…
– Clar! No pretenia que de cop ho tinguessis tot resolt. Jo també et puc ajudar, si vols!
Touché. Estic tan acostumat a estar sol que mai se m’havia passat pel cap recolzar-me en la Kassia. Com ens compliquem tant la vida, obviant allò que tenim just davant dels nassos? La solució era ben senzilla: només em calia compartir-me amb la Kassia perquè es pogués sentir més part de mi… No és obvi!? Com no ho podia veure?
*
Clar, no es tracta que el nostre espai només siguin problemes de l’ún i de l’altre. Però no és menys cert que fins ara no he compartit amb ningú què en sento de tot plegat…
– Vols que comparteixi amb tu què sento?
– Sí…
– I això et faria sentir millor respecte a això que deies de sentir-te part del meu cor?
– Sí…
La Kassia somriu d’aquella manera que fa quan descobreix una peça del seu propi puzle mental.
– És just això el que em passa… que sento que tu no vols compartir-te amb mi i això em genera dubtes de la teva estima. I ja sé que no ho fas perquè no hi confiïs en mi, sinó perquè mai has tingut amics ni res i t’has hagut de gestionar ben solet… Ja sé que la palla mental és meva i que realment no faria falta que fessis res si jo estigués bé. El cas és que no estic bé i no sabia què necessitava, però just això ho clava i m’ajudarà. Ets la meva crossa!
Somric al temps que acaricio la seva galta plena de pigues. Se la nota ben diferent de quan ha picat a la porta de l’habitació: alegre, plena de vida, impulsiva i esbojarrada. Com és ella…
– Desitjo compartir-me amb tu… -somric.