On l’ocell posa el vol – Entrada Setena

Autoria: Ivan Lazarev

Ivan és l’oposat de pau, serenor, paciència, generositat… Crec que no tinc cap virtut. I encara i així n’Helena, na Kassia, en Pere i en Joan m’estimen. Quina creu els ha tocat amb mi…

***

Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

No m’adono del temps que passa quan de cop en Pere ens crida des de darrera de la porta per avisar-nos que el dinar és a punt. L’efecte incòmode de les pastilles que m’he pres ja ha passat fa llarga estona i ara només resta un estat de tranquil·litat profunda que em satisfà plenament. Entre els meus braços la Kassia s’ha dormit després d’una nit agitada degut al tan esperat retorn d’en Joan. Quan en Pere pica a la porta la pobra es sobresalta i torna a xocar el cap contra la taula; i jo no puc evitar arrencar a riure.

– Ara baixem, Pere!! -crida entre xiscles de dolor.

Així, la Kassia gateja assegurant-se que no torna a estabornir el cap contra el moble i palpant sobre el llit busca la tauleta de nit per encendre la llum. Quan aquesta il·lumina l’estança i mentre jo adequo els ulls a la nova claror, s’apropa a la finestra i sense pietat puja la persiana de tal forma que tota la intensitat lluminosa del primer dia d’estiu entra amb força dins la estança forçant-nos a tancar de nou els ulls.

– Joder, tia, quin dolor!! -crido ara jo.- No podies esperar!?
– Ai, estic farta de donar-me cops! T’aguantes per riure’t de mi!
– El que he d’aguantar amb tu!
– A sobre! Tindràs morro!!

Miro la Kassia i somric d’aquella manera com quan vull una abraçada però em costa donar el primer pas. Ella, que ja em coneix, s’apropa a mi amb les celles arrufades i es planta davant meu.

*

– Ets un cas -diu,- et fiques amb mi per després demanar-me una abraçada…
– No ho nego, sóc un orgullós de merda… De fet, sóc moltes coses i cap ni una de bona… Com m’aguantes?
– Deixa de dir tonteries, idiota, o m’acabaràs emprenyant…

Quan diu això estira de la meva samarreta i se m’abraça de forma càlida.

Què faria sense la Kassia? Ella em dóna la vida literalment. A casa dels pares mai vaig saber què significava sentir-se estimat. L’únic que vaig aprendre en aquell infern va ser a tenir por de tothom. La Kassia va ser la primera persona que em va veure i que se’m va apropar, tot i que notava la seva por cap a la meva agressivitat creixent. Va ser realment valenta i va venir a mi en un moment en què jo no sabia com sortir de tot allò.

Va ser ella qui em va ensenyar a acceptar l’estima dels altres, a diferenciar estima de violència, a estimar (encara que això ho tinc pendent) a algú més que a mi mateix. No diré que em va transformar perquè encara porto dintre totes les meves cabòries, especialment quan estic amb el Joan. No sé, ell intensifica tota la meva por… Amb la resta de la humanitat és fàcil fer-se el guay si silencies tot el que et corroeix per dintre. Senzillament calles, aguantes amb fermesa la façana que t’has construït i fet! De cop passes a ser algú amb qui tothom vol estar-se.

*

Però amb en Joan no puc fingir, més que res perquè ell em veu. És el xivato que em recorda constantment que jo no sóc aquella façana, que no tot són flors i violes. Em recorda que sóc un mentider, un hipòcrita i que realment ja només per això no mereixo que ningú em parli. Bé, sé que ell no pensa així i m’ho dic prou sovint, i quan no m’ho recorda en Pere, però no puc evitar-ho. Constantment en Joan em recorda que sóc una puta estafa…

I em sento miserable…

– Va, baixem, que no mola fer esperar la penya -diu la Kassia colant-se entre els meus pensaments.

Assenteixo amb el cap.

14:02 hores

Per dinar la Melània, mare de la Kassia, s’ha agafat la tarda lliure per poder passar-la amb nosaltres, especialment amb en Joan que, com la resta, fa mig any que no el veu. La Kassia i la Melània són part de la família, encara que cap registre oficial ho confirmi així. Fins el punt que moltes nits dormen a la masia, en una habitació que tenen habilitada per elles dues, a les golfes, just al costat on s’ha instal·lat en Kendo.

Quan estem tots disposats al voltant de la taula, n’Helena guia una meditació breu per tal d’obrir la consciència al menjar que estem a punt de degustar. M’encanten aquestes meditacions i compartir àpats amb els Puig. Gairebé no es parla i el silenci és una invitació molt amable a gaudir de la creació d’en Pere, que està fet tot un cuinetes.

Quan l’Helena no treballa, com és el cas ja que s’ha agafat una setmana de vacances per pair millor el retorn del seu fill (i tot el que comporta gràcies a la meva presència), elabora unes pastetes que són una autèntica delícia. En Pere és un geni de la gastronomia però l’Helena és l’ama de la rebosteria. Com en d’altres coses, els dos es complementen a la perfecció.

*

Un a un miro els comensals que hi som i quan li toca el torn al Kendo, m’adono que m’observa amb atenció. En el seu rostre un somriure estúpid pretén fer que m’oblidi del que ha passat fa una estona. Però no, fill de la gran puta, no m’oblido. Així, li torno un gest de desgrat i de fàstic que enfosqueix la seva mirada per uns instants. Finalment, aparta els ulls de sobre meu i es disposa a menjar en silenci imitant el que fan la resta dels que hi estem.

Quan arriba el torn de les postres, són l’Helena i el Pere els que trenquen el silenci mentre es coordinen a la perfecció al voltant de la cuina per preparar te per tothom que en vulgui. La Melània ajuda a recollir els plats de la taula juntament amb en Joan que els va col·locant en el rentaplats després d’esclarir-los amb aigua; els dos parlen de forma animada sobre els darrers mesos al Japó. Mentre, la Kassia recull les deixalles que s’han pogut generar i deixa preparada la bossa per quan marxin llençar-ho tot a les escombraries. Quan estic aixecant-me per anar a ajudar-la és en Kendo que se m’apropa i em parla.

*

– Escolta, Ivan, m’he comportat com un autèntic imbècil amb tu abans. Entenc que encara estàs enfadat i respecto el teu ritme, només faltaria. Tan sols volia que sabessis que m’he adonat del meu error i que vull corregir-me. Per mi estaria bé poder tenir una conversa tranquil·la on disculpar-me de nou com et mereixes i… no sé. Això.

No puc evitar mirar-me amb recel el noi. Què n’estarà tramant ara? De ben segur en Joan l’ha fotut la bronca i es deu pensar que disculpant-se així farà més punts. Què sé jo!

– Pfffff!! Molt bé -no se m’acut res millor a dir.- Ja t’aviso el segle que en tingui ganes de xerrar amb tu.

I quan dic això m’aixeco i vaig a ajudar la Kassia a recollir la merda. La merda!!

Estic cabrejat.

La veritat és que el Kendo em cau com el cul. Cada vegada que s’ha disculpat ha estat per fotre-me-la més fort després. El poden donar pel cul!

“No parlis així, que és homòfob!”. La veu de la Kassia es cola en els meus pensaments; no l’agrada gens que utilitzi aquesta mena d’expressions.

Es pot anar a la merda!! M’esmeno en el meu cap.

– Amb qui et baralles? -pregunta finalment la Kassia somrient.
– Amb en Kendo.
– Què t’ha dit?
– Se m’ha disculpat.
– I això t’enfada?
– No seria la primera vegada que es disculpa sense sentir-ho de veritat.
– No?
– No!
– Vaja…
– És un hipò…

*

– Neh neh neh neh neh!! Entenc el teu dolor i alhora espero que entenguis que ell és el meu amic. No sé què passa en la vostra intimitat i no dubto del que em dius. Ara bé, no accepto que l’insultis si no tinc oportunitat de saber-ne l’altre versió o ser testimoni. Aquest matí s’ha portat malament amb tu i tothom ho hem vist, i poder arriba el dia que es disculpa de veritat, no?
– Ja! I com he de saber jo quan ha arribat aquest dia?
– No t’estic jutjant, Ivan; i et repeteixo que no dubto del que m’expliques. Només vull que entenguis que per mi no és fàcil que insultis la gent que m’estimo…
– Vaaaaleeee… No cal insultar-lo, tens raó! Contenta?
– Que n’ets d’idiota! -riu.
– Ara de veritat, entenc el que em dius, d’acord? Se m’escalfa la boca massa ràpid i et trepitjo, i no és just. Perdona.
– Com pots ser tan maco amb mi i tan imbècil amb el Joan? -la Kassia fa un gest de desesperació que manifesta a través de la cara i que m’arrenca un riure.

Ric tan fort que tothom para el que està fent per mirar-me. La casa s’omple d’un silenci que em deixa encara més al descobert. I per uns instants puc sentir com les parets i les biguetes em retornen el meu propi riure. M’acollono i paro de cop. I la vida continua al seu decurs natural com si mai hagués passat que n’Ivan riu tan descaradament. De vegades sento que sobro al món. Ara és una d’aquestes vegades. Sóc un incordi per la pau de la masia, sense cap mena de dubte…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *