Autoria: Joan Puig i Cadafalch
***
Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
En Kendo segueix amb la mirada un Joan que s’allunya de l’arbrada fins arribar a l’estany. Aprecia la gràcil forma de moure’s d’aquell noi pel qual sent una admiració tan profunda. Observa com es treu les sabatilles i s’asseu sobre la vora de la piscina per tal de refrescar els peus en la temperada aigua. Durant uns instants mou les cames dintre de l’aigua amb un somriure perenne i poc a poc, amb la seva calma habitual, s’abstreu de l’entorn i tanca els ulls per romandre en la quietud.
En Kendo somriu amb la facilitat del Joan per concentrar-se en la seva ment. Ell té la ment més dispersa tot i que treballa de valent per mantenir-la concentrada, car és una eina important per una bona pràctica d’aikido. De cop la perspectiva de futur de cara al Joan l’aclapara.
Des del principi sap que la relació amb el menut té data de caducitat. Cadascun viu a un país diferent, distants. I el pacte en començar va ser que als quatre anys s’haurien de separar. En Kendo està realment preparat per acomiadar-se d’ell quan arribi el moment? I per uns instants la tristor l’omple el pit fins a doblegar-lo.
*
Mirant d’acomodar-se sobre les seves cames, aparta la mirada del Joan per apreciar el seu entorn més immediat. Així, l’arbrada es fa confortable a aquestes hores en què el sol pica de valent. Sota la mateixa, l’herba és fresca al tacte i durant una estona es delecta amb la humitat que s’hi desprèn quan passa els dits entre les fulles. Deixant-se portar per aquestes sensacions, poc a poc la seva ment deixa de mirar fora per tornar a aquells sentiments que fa una estona el sacsejaven.
Enveja… gelosia… culpa… tristor… ràbia… por…
Quan se sent aclaparat de nou per totes aquestes emocions, és la veu del Joan que torna a la seva memòria.
Concedeix la victòria.
– Concedir la victòria a l’Ivan… Per què tot ha de ser per ell? Què en té de bo aquest noi perquè mereixi tanta atenció per part teva, senpai?
Enveja…
Totes les persones són mereixedores d’estima, especialment les que més pateixen.
– En quin moment s’ha decidit que l’Ivan és qui més pateix? Qui ho ha decidit? I què passa amb mi?
Ego…
O la victòria o la felicitat, has d’escollir…
– Com nassos seré feliç pel fet d’estimar un noi que només es veu a sí mateix? Com això em farà sentir més segur, senpai? M’estimarà més per estimar una persona que trobo insuportable?
*
La lluita interna del Kendo el posa nerviós i de nou es gira per mirar-se en Joan que continua quiet a la vora de l’estany. Durant una estona més l’observa intentant comprendre la conversa que han tingut fa un moment.
– Per què has marxat, senpai? Poder no volies escoltar aquestes merdes que estic dient, oi? Què esperes de mi en realitat?
Amb deteniment observa aquell noi alt i prim. Recorda que quan va arribar al Japó era un tap que no s’aixecava dos pams del terra i de cop s’adona com ha crescut el seu senpai en aquests dos anys. El seu rostre és bonic amb les faccions suaus i dolces, com tot ell, la pell morena, els cabells foscos i llisos, sedosos al tacte, i els ulls transparents, brillants, profunds, savis…
– Vols que comprengui el patiment de l’Ivan, oi? Que el comprengui per sobre de tot el soroll que gira entorn d’ell com un remolí de vent capritxós que s’entesta en arrasar-ho tot… Tu l’estimes i això només pot dir que l’has comprès. Com t’ho has fet? Guia’m…
Però els records d’un Ivan agressiu amb el Joan torturen la ment del Kendo i, de nou, la ràbia ho arrasa tot fins a no deixar res d’aquell indici d’esperança que tot just arrencava…
Ràbia.
12:21 hores
En Kendo estreny els punys sobre els genolls i un dolor agut arrenca en els turmells, sobre els quals carrega tot el pes del cos. La tensió fa la sensació com d’una càrrega pesada que l’enfonsa en la terra. I els cucs es llepen els dits amb la sang que raja dels palmells, tan fort clava les ungles. La podridura que emana en Kendo s’expandeix sobre la fresca herba que de cop crema més que el sol. I el noi s’eixuga les llàgrimes que brollen d’uns ulls apagats que cada cop s’endinsen més en una foscor inhòspita. Sang, hedor i pus exhala de la boca. I l’escuma s’escola per entre els timpans fins assolir el tou cervell.
Tal és la ràbia que sent el noi quan una mà l’aferra fort l’espatlla. Poc a poc aixeca la mirada tot girant el coll fins a fer-se mal per veure qui el subjecta. I darrera seu l’Ivan el somriu d’aquella manera cínica que tant el desagrada.
– No em toquis, fill de puta! -crida al temps que s’incorpora amb tanta ànsia que trontolla fins al punt de caure a quatre grapes.
N’Ivan riu divertit amb l’escena sense entendre molt bé quina mosca l’ha picat al company. Però en Kendo no té intenció de permetre que aquell es burli així, i des del terra fa una clau que tomba l’Ivan amb destresa. Quan aquest cau sobre el terra tot ressona i el noi xiscla entre crits de dolor. Enfurismat en Kendo es col·loca sobre l’Ivan i completament fora de si el colpeja una i una altra vegada fins que la sang cobreix tota la gespa on es troben.
*
De cop, una mà ferma el subjecta i l’aparta, però en Kendo continua cridant improperis contra el noi estés al terra, amb la cara plena de blaus que es manifesten a una velocitat sosprenent.
– TU ETS IDIOTA O QUÈ COI ET PASSA, JAP DE MERDA!! -crida n’Ivan incorporant-se de nou amb dificultat.
– Pareu els dos!
La veu d’en Joan sembla caiguda del cel com un llamp i en Kendo es queda paralitzat mentre respira de forma precipitada. Guarda els ulls clavats en un Ivan que s’eixuga la sang amb la samarreta i escup al terra.
– Marxa, Ivan! -demana en Joan visiblement molest.
Però n’Ivan no aparta la mirada desafiant sobre el Kendo i durant uns segons dubta de què fer.
12:34 hores
Al final l’Ivan exhala aire fins a buidar-se i abaixa la mirada remugant alguna cosa per si mateix. Respira tres vegades entre els crits dels ocells als arbres que piolen desesperats davant de la violència manifesta allà abaix. I després marxa cap a l’interior de la masia.
– Jo no sóc com tu, senpai -diu en Kendo plorant desconsolat.- Ho sento, no puc estimar aquest idiota!!
El silenci es fa atronador davant l’aflicció del jove nipó. Al seu costat en Joan es mou inquiet i completament abatut es doblega sobre si mateix fins a col·locar el rostre sobre la gespa. Després, en un complet silenci, arrenca a plorar també mogut per la impotència i la frustració.
– No puc lluitar sola contra tot… -diu amb una veu trèmula gairebé intel·ligible.
Quan diu això, en Kendo obre els ulls fins a fer-se mal i contempla el seu senpai, la persona que tant estima. No és capaç de reaccionar i contempla la seva obra mestra que, des d’un ego crescut, ha imprimit sobre en Joan.
Aquesta és la perversió del patiment: mai afecta només un mateix. El patiment és un lastre que mina el si mateix i l’entorn, sense pietat. D’acord, la vida conté dolor, però davant del dolor podem fer alguna cosa més que torturar-nos, oi? Comprendre que davant del dolor podem construir pau interior requereix valentia i sortir d’un mateix. No és fàcil.
El més habitual és que ens deixem arrossegar i afegim patiment al nostre dolor. Ens contaminem i generem patiment en el nostre entorn. Qui l’hi havia de dir a en Kendo que seria capaç d’imprimir tant de mal en la persona que més s’estima? No és just això el que fa l’Ivan? Poder en Kendo i l’Ivan no són tan diferents…
– I quina és la meva excusa…?
12:21 hores
En Kendo estreny els punys sobre els genolls i un dolor agut arrenca en els turmell sobre els quals carrega tot el pes del cos. La tensió fa la sensació com d’una càrrega pesada que l’enfonsa contra la terra. I els cucs es llepen els dits amb la sang que raja dels palmells, tan fort clava les ungles. La podridura que emana en Kendo s’expandeix sobre la fresca herba que de cop crema més que el sol. I el noi s’eixuga les llàgrimes que brollen d’uns ulls apagats que cada cop s’endinsen més en una foscor inhòspita. Sang, hedor i pus exhala de la boca. I l’escuma s’escola per entre els timpans fins assolir el tou cervell.
Tal és la ràbia que sent el noi quan una mà l’aferra fort l’espatlla. Poc a poc aixeca la mirada tot girant el coll fins a fer-se mal per tal de veure qui el subjecta. Darrera seu l’Ivan el somriu d’aquella manera cínica que tant el desagrada i per un moment sent que això ja ho ha viscut i guarda silenci mirant d’entendre la situació. Finalment, aixeca les espatlles retirant la seva atenció d’aquest petit detall i amb el gest de la mà assenyala el terra davant seu, convidant el company a seure.
*
L’Ivan es mira el lloc buit i de forma lenta i cerimoniosa es dirigeix cap allà per agenollar-se, primer, i recolzar el pes del seu cos sobre els talons, després. Quan col·loca les mans sobre les cames mira fixament en Kendo que amb paciència espera que s’acomodi. El sol pica de valent però l’ombra que projecta l’arbrada els protegeix en un petit microclima fins i tot fresc.
– Què volies? -pregunta n’Ivan després d’un llarg silenci.
En Kendo encara no respon mirant d’assimilar allò que ha passat en els darrers minuts.
“Em sento perdut. Dues vegades s’ha produït la mateixa escena amb respostes diferents en cadascuna d’aquestes. Abans ha estat la ràbia qui ha pres el control i he actuat amb la mateixa impulsivitat que tantes vegades ha manifestat n’Ivan. Quin sentit té haver-me imaginat aquesta situació?”, pensa.
– Per què t’he pegat? -remuga el noi més per si mateix que per l’altre.- Em sentia vulnerable i una por infinita a perdre-ho tot; sentia el fred de la solitud i de l’abandonament, com si el meu senpai em deixés definitivament per tu. Sentia que ho perdria tot si em retirava la seva estima, com si jo només tingués sentit perquè ell em veu i em valora, i quan això no hi és, perdés tota visibilitat. Em sento invisible?
L’Ivan escolta amb atenció les paraules del Kendo i aquest aprecia una tristor creixent que incomoda el company.
– Si ho penso, no volia pegar-te, però la teva aniquilació era l’única forma de tornar a reclamar l’atenció del meu senpai, de tornar a ser visible. Qui ha de ser visible, realment? És aquesta forma que s’imposa l’ego del qual em parla en Joan?
*
En Kendo es mira l’Ivan amb curiositat. Aprecia la bellesa del seu rostre: uns ulls brillants de color blau marí que recorden la profunditat de l’oceà, unes faccions marcades d’una forma gràcil, els cabells rinxolats en un ros que recorda les espigues a l’estiu, just abans de la sega. La pell blanca sense cap màcula plena de vida…
– Tenies una cicatriu a la galta dreta…
– I encara la tinc… Aquí, la veus?
En Kendo s’incorpora lleugerament i recolzant-se sobre la mà apropa el cos per mirar-se la cicatriu. Sí, és allà però gairebé no es veu. Somriu.
– Entenc el teu dolor, Ivan, perquè jo tinc la mateixa por a desaparèixer. Si el Joan et mira i tu no acompleixes, on quedaràs? Necessitem que qui admirem ens admiri amb la mateixa força. Però això no és una mica trampa? Quina forma d’estimar és aquesta quan la motivació principal és que ens estimin?
– Ens estem equivocant, no?
En Kendo arrufa les celles i encorva la comisura del llavi esquerra de forma que emet un gest grotesc que sorprèn n’Ivan.
– Ara entenc per què sento menyspreu per tu, Ivan.
– Per què?
– Perquè reflexes la meva pròpia misèria. No m’adonava de la meva por i la guardava amb un silenci i un recel tan grans que l’he oblidada fins i tot. Em sentia segur pensant que ho estava fent bé, jugant el paper de bon noi. Però en el fons albergo tant d’odi cap a tu com tu cap en Joan. No. L’odi no és cap a l’altre sinó cap a nosaltres mateixos. M’odio. Em faig fàstic i no em sento digne de l’estima del Joan. Com algú com ell podria fixar-se en mi?
*
En Kendo perd la mirada entre la gespa que es mou tímida davant la suau brisa que passa sota l’arbrada.
“Merda…”
– Com puc estimar-te, Ivan? -pregunta finalment aixecant el cap amb els ulls plens de llàgrimes.- Com paso de l’odi a l’estima?
– Ara mateix m’odies?
– Què? -en Kendo arrufa les celles apartant per uns instants la mirada de l’altre.- Eh… no, ara no sento ràbia ni odi.
– Poder ens cal entendre que allò forma part del passat…
– Així de fàcil?
– Sincerament, no crec que sigui fàcil.
En Kendo somriu en adonar-se que està rebent consell de qui fins ara considerava el seu antagonista. Ben mirat el que realment passa és que està perdent el cap, perquè sap que aquesta conversa no és real, o no més real que els cops de puny que fa una estona ha clavat al company…
– Necessitem un full de ruta -conclou n’Ivan de cop.- Un full de ruta que ens expliqui com passar del punt A al punt B. El punt A és aquest estat irat mogut per la por profunda a deixar d’existir. Perquè ens hem adonat que sobreviure implica ser vist, i si ningú ens veu, qui som aleshores, quin sentit té la nostra existència? El punt B és un estat en el qual ens sentim plens, lliures. Ja no hi ha por a la mort.
– Por a la mort? Què té a veure?
– De què hem de sobreviure si no és la mort?
En Kendo arrufa de nou les celles pensatiu.
“Por a la mort?”, es repeteix mentalment. “Tinc por a la mort i per això necessito que en Joan em miri? No li veig sentit…
*
– Tothom tenim el desig original de sobreviure i la por original que no hi hagi ningú per cuidar de nosaltres -explica l’Ivan.- Això ens ve de quan som petits i estem indefensos; som completament dependents dels adults que ens cuiden. D’aquí sorgeixen les nostres pors i inseguretats que ens conviden a construir relacions que responguin a les nostres necessitats i no tant al desig d’una estima incondicional. Busquem persones que omplin el nostre buit i d’aquí només pot sorgir patiment. Com podria sortir bé res de tot això? Quan algú ens dóna valor, el nostre orgull s’infla. Però qui só jo realment? Hi ha algun jo que no sigui una creació de la pròpia ment?
– Espera, espera… que vas massa ràpid!
– Vull dir… concebem que existim amb independència dels altres. Tu veus que tu estàs aquí i que els altres estan allà.
– D’acord.
– Però això no és cert, és un error de concepció…
– Ho sento, m’he tornat a perdre… Com pots dir que no és real això si és el que veig! Tu i jo estem separats, no som la mateixa cosa!
– Això sembla, oi? -somriu l’Ivan.- En canvi, però, avui t’has adonat que tu i jo funcionem exactament igual. Poder no estem tan separats, no?
– Bé, una coincidència…
– Poder és una coincidència, poder no. I si el refinament dels processos cognitius del nostre cervell fossin els que ens portessin a engany?
– Com?
– De la mateixa manera que hi ha molts errors cognitius acceptats.
– Il·lustra’m…
*
– Fa una estona t’havia semblat veure el meu rostre sense la cicatriu que recordaves. La veritat es construeix en base a les teves memòries. I en la teva memòria jo tinc una cicatriu a la galta esquerra… Però en veritat, tinc o no cicatriu?
– Sí, quan m’he apropat l’he vista.
– I ara, la pots veure?
– Sí… clarament. A la teva galta esquerra -en Kendo assenyala en aquella direcció.
– I com pot ser, si abans l’has vista en la galta dreta?
– Bé, això és un somni… passen coses estranyes tota l’estona…
N’Ivan riu sonorament i en Kendo es malhumora.
– En aquest somni has vist algunes veritats, com ara el que realment passa dintre teu. Tampoc li donaràs validesa?
– Escolta, qui nassos ets tu? Tu no ets l’Ivan! Des de quan ets tan intel·ligent?
N’Ivan arrufa una cella.
– Si no et serveix això de què parlem sempre podem donar per conclosa la conversa -diu després d’un silenci.
– Perdona, continua.
– … -n’Ivan observa amb atenció el jove nipó que té al davant.- Constantment veiem allò que estem convençuts que és així. Passa a totes hores. No em creguis, comprova-ho per tu mateix.
– Suposem que et crec. On vols arribar?
– Que en la teva memòria, tu i jo som dos fenomens diferents. Però això és tan cert com el fet que tingui una cicatriu a la galta esquerra… o a la dreta, o enlloc. Hi ha una veritat inqüestionable: no podem observar el món sense la nostra ment. Tots els objectes que percebem passen pel filtre de la nostra ment i, per tant, estan subjectivats.
– Suposem també que accepto que tu i jo som el mateix fenomen. Ara, què?
*
N’Ivan parla durant el que semblen hores i diu moltes coses que en Kendo no pot sentir.
– …necessitem apreciar -continua- que algú ens dóna valor per tal de sentir-nos visibles i cuidats, i sobretot per creure’ns que així podrem sobreviure. Però, què vol dir tenir valor per algú? Implícitament aquest valor ens posiciona respecte la resta: o som millors, o pitjors o iguals que els altres. Quan algú ens dóna valor ens iguala, com a mínim, als altres. D’aquí naixen els complexes, el deliri de transformar el nostre cos, la nostra ment per tal d’encaixar millor, de destacar sobre els altres. Però si acceptem la idea que al final totes les persones som el mateix fenomen… sobre què necessito destacar? Tot resta equànime… i la lluita s’acaba.
En Kendo es mira amb atenció l’Ivan, sospesant les paraules que ha escoltat.
– És així com en Joan estima, Kendo. Perquè ha comprès que el meu dolor és el seu dolor. O millor dit, que no hi ha meu o seu. Tots estem interconnectats. I en aquesta interconnexió no hi ha lluita, només la possibilitat d’estimar de forma activa, mirant d’alliberar aquell patiment, pel propi benefici i pel benefici dels altres.
– Concedir la victòria…
– Exacte.
En Kendo i n’Ivan intercanvien un somriure còmplice i durant una estona més guarden silenci.
Després, en Kendo obre els ulls i mira davant seu per comprovar que efectivament no n’hi ha l’Ivan. Dirigeix ara la mirada cap a l’estany on el seu senpai continua remullant els peus en l’aigua, igual d’abstret en si mateix. Poc a poc, el noi nipó s’incorpora i estira les cames per alleujar-les de l’estaticitat de la postura. Després s’apropa on és el company i seu al seu costat, traient-se les sabatilles i remullant també els peus.
*
Quan en Joan surt de la seva meditació i s’adona de la presència del Kendo, dibuixa un somriure ampli.
– Com estàs? -pregunta.
En Kendo mira el moviment de l’aigua que encara ondula entorn de les seves cames submergides.
– Crec que he entès què em volies dir -somriu també en Kendo mirant-se els ulls del seu senpai.
– Què bé! -somriu emocionat en Joan.
– M’agradaria compartir-te què m’ha passat. Et ve de gust escoltar-me?
– És clar!
Paraula rere paraula en Kendo explica el seu somni sota un cel blau completament net i un sol imponent. Una suau brisa acomoda els nois que xerren amb els peus en remull sobre un estany natural enorme d’aigua cristal·lina i pura. Darrera de la roca que separa en dos meitats la piscina, uns peixos de colors vius neden afables amb la calma de qui se sap vencedor.
– Concedeix la victòria…