Autoria: Joan Puig i Cadafalch
No hi ha patiment ni felicitat fora de la ment. Al contrari, el relat que ens construïm de les coses que ens passen és la font de tot malestar i tot benestar. Ser-ne conscient dels relats que ens travessen ens pot ajudar a generar una vida afable, compassiva, generosa i joiosa…
***
Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
A mesura que el matí avança la calor es fa més palpable i en Kendo i jo decidim banyar-nos en l’estany per tal de refrescar-nos una mica. Durant una estona els dos juguem i riem dintre de l’aigua, però quan el sol comença a estar alt decidim refugiar-nos en la frescor de l’arbreda del costat, estirats en un parell de gandules ben confortables.
Al poc m’adono que en Kendo té la ment de nou en allò que ha passat a dintre, quan ha humiliat n’Ivan, i la conversa posterior amb mi i el pare.
– Quan et vaig conèixer, senpai, només feies que parlar d’una tal Kassia.
M’agafa per sorpresa el seu comentari.
– Aleshores jo no sabia res de la vida i molt menys de l’amor. Mai no m’havia agradat ningú ni sentia desig per ningú. Però a mesura que t’anava coneixent vaig començar a admirar la teva integritat, la teva noblesa, la teva compassió… Volia tenir aquestes qualitats en mi.
– I les tens, Kendo…
– Parlaves d’estimar aquella tal Kassia d’una manera que no era l’habitual que havia vist en d’altres companys de classe o del tatami. No vaig trigar gaire en enamorar-me de tu, senpai. I quan t’ho vaig confessar no em vas rebutjar. Al contrari vas decidir establir una relació amb mi des de la llibertat, el compromís i el consens ètic. Per mi totes aquestes paraulotes eren noves. Em vas atrapar i no vaig dubtar provar aquella relació poliamorosa que em proposaves. Al cap i a la fi, tu no estàs fet per vides encorsetades i convencionals… I en definitiva, si la cosa no anava bé sempre podíem recular, oi?
Assenteixo amb el cap sense mediar paraula.
*
– La primera prova va ser la primera visita de la teva família a Tokyo, amb la companyia de la Kassia i la seva mare i un Ivan del qual gairebé no havia sentit parlar… Recordo que vaig sentir molta gelosia, curiosament no per la Kassia sinó per l’Ivan. Em sentia perdut enmig d’aquelles emocions i et mirava a tu tan capaç d’estimar tantes persones de forma tan pura i sense restar a ningú… Desitjava fer-ho com tu i mirava de comprendre el teu secret per emular-lo. Però els dies passaven i la tensió en mi no feia sinó que augmentar.
En Kendo guarda uns segons de silenci.
– La Kassia em va caure molt bé perquè és humil, agradable i respectuosa. N’Ivan, en canvi, és un misteri per mi, desagradable i agressiu amb tu… Tu ets intel·ligent, afable, generós i savi.
No puc evitar moure’m incòmode en la meva gandula quan sento la seva valoració de mi.
– L’Ivan no feia sinó que generar-te problemes i tu te’ls ventilaves amb una habilitat magistral, com si portessis fent-ho tota la vida! Transformaves la seva enveja en autèntiques lliçons per mi. I jo pensava que estava aprenent… Ho creia de veritat.
– I estàs aprenent, Kendo, no tinguis cap dubte…
– Ets el meu referent, senpai, perquè ningú com tu m’ha marcat tan clarament el camí a seguir. Però probablement jo sigui massa orgullós per seguir la teva llum… Sento gelosia, por, enveja, tristor, ràbia… quan veig l’Ivan i el teu tracte cap a ell. De vegades, fins i tot, em costa respirar.
M’arriba tot aquest patiment com si fos jo mateix qui ho estigués sentint i el cor se’m congela per un instant. De forma instintiva agafo la seva mà i l’apropo a la meva boca per besar-li, un a un, tots els dits.
*
– Què puc fer, senpai, per desfer-me de tot això que tant m’angoixa? Vull correspondre’t com realment mereixes i respectar a qui tu t’estimes.
Les llàgrimes vessen galtes avall al temps que parla i per dintre se’m commou tot fins a concentrar-se en un desig profund d’alleujar aquest patiment.
– Entenc el teu dolor, Kendo, el teu dubte i la teva inseguretat i agraeixo tot l’esforç que des d’un principi has fet per estimar-me. Sé que no sóc una persona senzilla i que porto una càrrega que no és fàcil de pair.
– Una càrrega?
– Vull dir, quan ens vam conèixer la Kassia i l’Ivan ja estaven a la meva vida i era innegociable que renunciés a ells… En aquest sentit les opcions estaven d’entrada tancades.
– Em va semblar lògic i encara m’ho sembla, no és aquest el problema…
– Ja sé que aquest no és el problema, però és una dificultat que has hagut d’acceptar i treballar i, tot i que estigui al teu costat, és una feina que has hagut de fer sol.
– Mai no m’he sentit sol davant d’aquesta feina perquè la teva comprensió i paciència m’han guiat durant tot aquest camí… El cas és que em pensava que ho portava millor, la supèrbia, ja saps… -somriu fingidament en Kendo.- Em pensava que la tenia més a ratlla i resulta que estava actuant a les meves esquenes… Vaig prometre’m que treballaria la supèrbia i l’orgull per tal d’apropar-me més a tu, i pensava que ho estava fent bé, senpai, però ja veus! Aquesta ment es cola en el meu cor sense adonar-me ni tan sols! Què puc fer?
Sospeso les seves paraules i tanco els ulls per tal de dibuixar una resposta en la meva ment.
– Concedeix la victòria -dic finalment amb una idea clara.
*
En Kendo guarda silenci mirant-me amb atenció i sorpresa, expectant a que continuï amb algun aclariment. Però no li ho dono i quan el temps passa i les respostes no arriben, en Kendo reflexiona en les paraules que fa una estona l’he dit.
El silenci deixa pas al piolar dels ocells que es reuneixen també sota la frescor de les branques més baixes de l’arbrada. Em miro aquelles aus una a una contemplatiu deixant que l’alegria surti de mi per portar-la al meu company. Desitjo que estigui bé. Desitjo que li arribi aquest goig i s’encomani.
– A qui he de concedir la victòria, senpai, a n’Ivan? -pregunta finalment en Kendo.
– Oferir la victòria implica respondre amb amor i paciència. Fes el que hagis de fer amb valentia, assumint allò que resulti més beneficiós a quantes més persones del teu entorn. Actuar amb la seguretat de qui es deixa guiar per l’estima, perquè aquesta és l’única bandera que permet encarar la vida amb seguretat, llibertat i valentia.
– Ara ho veig. El camí és acceptar la meva derrota humilment i concedir la victòria al meu ego, amb estima i paciència. És això, senpai?
Assenteixo.
– Abans, en saludar a l’Ivan no eres tu sinó el teu ego, l’estimació pròpia que et distancia de la gent que t’envolta. Aquí no hi ha estima… Concedeix la victòria a l’ego i deixa que marxi… desaferra’t…
– I com ho faig, senpai?
– Estimant…
– Al meu ego? No ho entenc…
– No hi ha cap alternativa millor per estimar?
– A tu!
– A mi ja m’estimes…
– N’Ivan? -el to del Kendo és exaltat davant el plantejament.
Ara sento com en Kendo manté una lluita interna. Enrabiat deixa anar la meva mà que encara subjectava.
*
– Totes les persones són mereixedores d’estima, especialment les que més pateixen -explico.- Estimar-me a mi és fàcil perquè et surt de forma natural, per tant, no té cap mèrit. Estimar qui ens fa mal és un acte de valentia que implica ments virtuoses. Has d’escollir, Kendo, la victòria o la felicitat. Tu decideixes!
Silenci. Un silenci pesat.
– Vaig a fer un bany i torno, Kendo. Així tindràs una mica més d’intimitat per pensar-te això…
El company assenteix distant de mi i aleshores prenc distància per poder trobar-me amb ell de nou…