Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Qui sóc jo? Aquesta és la pregunta que suposo tothom persegueix poder respondre. “Qui sóc jo?” determina els meus límits, em col·loca en el món, em posiciona, i em permet ser i estar. “Qui sóc jo?” és la clau que em permet jugar la partida social en el taulell de la nostra cultura; em permet sentir-me part i evitar així l’exclusió que em recordi que no sóc suficient, que no sóc ningú. Perquè jo sóc algú, al cap i a la fi, oi? O no…
***
Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Just avui arrenca l’estiu; el mateix dia en què torno a Barcelona després de dos anys vivint al Japó. En el meu interior sento una mescla de tristor i d’alegria. No sóc massa donat a les emocions ja que em moc bastant des de la ment, però tampoc em són alienes. Tot i així, aquesta sensació és nova per mi.
Quan sortim al jardí, el cel ens saluda afectuós amb un blau quiet i pausat que m’inspira profunda calma. Durant uns segons contemplo aquell horitzó i com un grup de núvols blancs, suaus i tous irromp de manera elegant dotant el cel d’una esponjositat summament agradable.
Fico les mans a la butxaca i somric agraït per les vistes que em delecten; el tros de cel que, des de la masia, he vist de petit ençà. Un tros de cel que em connecta de nou a la ciutat de Barcelona després de tant de temps. I amb aquesta sensació tan sentida dintre meu parlo sense apartar la mirada del blau que m’emmiralla.
08:49 hores
– Per què l’has dit això, Kendo?
En Kendo roman en silenci darrera meu, suposo que esperant la pregunta. Ell és un noi baix i també prim, amb els cabells curts i llisos color atzabeja i de pell morena, com jo. Els trets orientals li confereixen un aire atractiu i la mirada profunda guarda un aire serè que acompanya amb un to de veu suau i melós que sovint em recorden els xiuxiueigs del vent. M’agrada molt el Kendo perquè la seva noblesa el precedeix allà on va. No és menys cert que de vegades pot ser impulsiu o rancuniós segons les circumstàncies. Però mai no l’he vist maldat en les seves paraules o els seus actes. En aquest sentit el seu cor és completament pur.
– Ho sento, senpai… El record de la darrera vegada que ens vam veure ha segrestat la meva boca.
– La responsabilitat, doncs, de les teves paraules és del record?
– N-no! No vull dir això, senpai! Gràcies per la correcció.
Em giro per mirar els ulls d’aquell noi que tan m’agrada i veig tristor en la seva mirada.
– Recordo la primera vegada que em vas dir “senpai” -dic.- Em vas explicar què volia dir i quins usos se li donaven, i també em vas aclarir què significava no acceptar el títol. Intento estar a l’alçada, però sovint no m’hi sento capaç…
– Per mi ho ets, senpai. Les teves correccions m’ajuden a entendre coses de mi i del món.
– I a mi que em fa angúnia sentir que et corregeixo… -no em veig però segurament arrufo la boca en un gest de desgrat que desperta un somriure en el Kendo.
– Això és per la teva humilitat, senpai… -mentre diu això m’agafa de les mans de forma dolça i tendre.
*
– De veritat que no acabo d’entendre què veus en mi…
– Com jo no entenc què veus en mi, senpai…
Els dos riem quan ens adonem que estem en un punt mort.
– Et vaig prometre que tractaria bé n’Ivan i m’adono que t’he fallat…
– No m’has fallat, Kendo…
– “Si no acompleixo la meva paraula ens fallo als dos”. Això m’ho vas ensenyar tu, senpai, recordes?
Ric deixant per impossible l’intent que senzillament em vegi com un igual. Suposo que dos anys no és suficient com per trencar amb els patrons culturals i anhels relacionals que porto dins meu. Em fa sentir complex el fet que em col·loquin “tan amunt”…
– Ho faré millor, senpai -en Kendo estreny les meves mans entre les seves i una sensació càlida m’arriba en el contacte.- Puc preguntar-te… per què el tractes tan bé quan ell et tracta tan malament? La darrera vegada que va estar a Tokyo gairebé t’envia a urgències…
– Ell també està aprenent, com tu, com jo… Al llarg de la seva vida ha hagut de superar obstacles molt difícils que l’han desgastat i confós en gran mesura. Podria rendir-se i conformar-se amb la violència que va mamar des de ben petit, però n’Ivan és extremadament valent i intenta sortir d’aquell pou, marcar la diferència amb el seu pare. I per mi això és suficient per valorar-lo com mereix.
– El seu pare el pegava?
– I no només a ell. El seu pare va ser capaç d’enviar-me a l’hospital i durant molt de temps vaig estar en estat crític; els metges no les tenien totes en què sortiria d’allà…
– Què dius!
*
– El seu pare tenia el cor fosc, però quan miro n’Ivan i veig dintre seu l’únic que veig és puresa. Com no puc tornar-li el seu esforç d’autosuperació que fa per mi, no desitjo tampoc tornar-li les errades que carrega sobre mi. M’explico?
– “Si no pots tornar allò bo que et donen, tampoc no tornis allò dolent que reps”. També recordo el dia que em vas dir això per primera vegada… Fàcilment oblido aquesta lliçó, poder m’hauria d’aplicar en aquest punt perquè m’ajuda a entendre la teva humilitat i la teva generositat i compassió. Gràcies, senpai.
Un monjo em va explicar una vegada que quan neguem l’agraïment aliè el que fem és negar-nos la generositat. La puresa porta implícita la voluntat d’ajudar i servir als demés, i encara que no esperem rebre res a canvi, no és intel·ligent negar l’agraïment de les persones que es beneficien de la nostra ajuda. Al cap i a la fi és com negar-los la possibilitat de practicar la humilitat…
No sé si estic d’acord i aquest és un tema recorrent en les meves meditacions solitàries. En definitiva, no em sento mereixedor de cap agraïment perquè tot allò que faig ho faig des del desig de fer-ho. Quin mèrit té això? Per què algú m’hauria d’estar agraït per fer justament el que desitjo fer? Si desitgés jugar a la consola, algú m’ho agrairia? Per què, doncs, m’han d’agrair per fer allò que em fa sentir tan bé?
– Sentint-vos parlar ningú diria que sou nois de catorze anys… -riu el pare tot just sortint de la masia.- Perdoneu la interrupció, macos.
– Estem al bell mig de la porta… Si volíem tenir una conversa privada no hem escollit un bon lloc, encara que tampoc volia ser privada…
El pare remena els meus cabells sense deixar de somriure.
*
M’estimo el meu pare amb autèntica bogeria i suposo que mirant-me’l puc entendre què sent en Kendo per mi quan em parla d’aquesta admiració que sent (una altra cosa és que entengui que provoqui admiració en algú, però segurament és la meva auto-ceguesa…). En el meu cas, admiro el pare des de ben petit. No és un superheroi ni fa res especial, senzillament està; però està d’una forma molt present, molt afable, molt acollidora, molt pacient… I em guia, sobretot quan em perdo. I gràcies a ell he comprès moltes coses de la vida; coses que a la majoria de les persones li queden amagades.
En Pere Cadafalch és un home honorable amb una capacitat d’observació i comprensió fora de la norma. De vegades em delecto senzillament mirant-lo com s’embeu en l’entorn fins a fondre’s, totalment present i implicat en allò que està passant, però amb la distància suficient com per donar sempre una resposta adequada i resilient. Mai no l’he vist alterar-se per res i això em fascina i marca el meu propi camí. Ell és una persona i un pare excepcional.
En Kendo també em veu com una persona excepcional? De ser així, què és allò que em fa ser excepcional?
– Perdona la meva malaptesa abans, Pere… -es disculpa en Kendo davant del pare.
– I ara! A mi no te m’has de disculpar!
– Em sap greu haver afectat l’ambient familiar tan agradable que hi havia… o haver generat malestar.
– Una mica de malestar sí que s’ha generat, encara que no en la persona amb qui estàs parlant…
– Et refereixes a l’Ivan?
– Per posar un exemple…
– Poder m’hauria de disculpar davant d’ell…
*
En Kendo no vol disculpar-se davant de l’Ivan perquè ho viuria com una derrota personal. La seva supèrbia de vegades li juga una mala passada i d’ell vaig aprendre la importància d’estar alerta per tal de no caure en aquesta trampa.
En aquest moment el record d’un dia d’entrenament d’aikido torna a la meva ment. Com era habitual a les classes, el sensei va demanar que els alumnes es posessin per parelles per tal de practicar. Fins aleshores, en Kendo sempre havia demostrat una perícia per les arts marcials clarament superior a la meva. La seva tècnica és impecable i el do de practicar l’art sembla innat en ell. Quan els dos ens confrontàvem la victòria era sempre del seu costat, motiu pel qual el mestre va decidir finalment que cadascú entrenaria amb una parella més “adequada”.
Aquell dia, però, ens va demanar a en Kendo i a mi que sortíssim al tatami davant la mirada atenta de la resta de companys. Allà el nostre sensei ens va parlar a tots llarg i estés sobre la supèrbia, i quan va acabar ens va demanar que poséssim en pràctica què havíem aprés.
Com no podia ser de cap altra manera, en Kendo em va tombar ràpidament. Però el mestre no es va conformar i ens va demanar que tornéssim a lluitar. De nou em va tombar i el mestre va insistir. Crec que em va guanyar una desena de vegades i el meu cos estava adolorit completament. Però aleshores, el mestre va dir una cosa molt interessant: “Kendo, arribarà un dia que la supèrbia et guanyarà; vigila la teva ment i no deixis que l’engany t’atrapi en la seva trampa…”.
*
La veritat és que mai havia vist en Kendo com un noi superb, però després que el mestre pronunciés les seves paraules ho vaig entendre perfectament. Havia detectat el punt feble d’en Kendo: la supèrbia.
I quan el mestre ens tornà a demanar que lluitéssim vaig estar especialment atent a les davallades que la ment d’un Kendo massa segur de la seva victòria podia manifestar. Així, en veure l’oportunitat vaig contra-atacar i finalment em vaig fer amb la victòria.
A dia d’avui la tècnica del Kendo continua essent infinitament millor que la meva, però el continua perdent la supèrbia que de tant en quant aflora en ell, tot i que mira de treballar-s’ho. El cas és que ara, davant del pare, en Kendo expressa amb la boca petita allò que pensa que l’altre vol sentir, però en el fons no vol disculpar-se perquè no l’agrada sentir que perd i molt menys després d’assaborir l’anterior victòria. Encara que no ho verbalitzi, en sóc conscient que quan el Kendo s’ha disculpat davant l’Ivan i ha allargat la mà en senyal de pau no estava essent honest ni amb ell ni amb si mateix…
– Kendo -la veu del meu pare travessa els meus pensaments,- no cal que em facis promeses buides com tampoc no cal que facis res que no vulguis fer. M’agradaria que et sentissis lliure de ser, d’estar i de fer com et surti, mirant d’ajudar-nos a preservar la pau a casa. Sóc conscient que t’equivocaràs, com jo també m’equivoco. No passa res, senzillament mira d’aprendre alguna cosa cada vegada que passi…
En Kendo se sent caçat en la seva pròpia mentida i la vergonya se li puja a les galtes. M’arriba la seva incomoditat amb una claredat com si jo mateix l’estigués sentint.
*
El miro i em mira amb el temor reflexat en el rostre; el temor d’haver-me fallat. I una compassió infinita em porta a voler deixar-li clar que no té forma de decepcionar-me. Així, l’agafo de la mà i l’estrenyo amb dolçor en la meva, i de seguida sento com es relaxa la seva tensió i acota el cap encara avergonyit però alleujat.
Què vulnerables som les persones quan busquem reafirmar-nos en la mirada de l’altri…
Oi?