Autoria: Ivan Lazarev
Llum i foscor travessa el meu cor; palpitacions, llàgrimes, suor. I en el fons, un somriure encisador… De qui és?
***
Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Quan estic a l’habitació tanco la porta i salto per sobre del llit per creuar-la i baixar la persiana quedant-me enfonsat enmig d’una absoluta foscor. A palpentes obro el calaix i agafo un estoig metàl·lic dintre del qual tinc guardats els ansiolítics.
Me’ls va receptar per primera vegada un psiquiatra de serveis socials per tal de calmar la tensió acumulada quan va petar tot el tema del pare. De seguida em vaig adonar que aquest medicament és un relaxant que m’ajuda a estar bé quan les coses es posen lletges en el meu cap. I ràpidament vaig aprendre on comprar sense haver de passar pel sistema.
Al principi em vaig enganxar i quan la Kassia es va adonar que alguna cosa no anava bé en mi, va insistir tant que al final li ho vaig explicar. De no ser per ella continuaria enganxat, però la seva ajuda va ser fonamental per poder tenir una relació més sana amb aquesta droga. Ara només me la prenc quan hi ha moments com el d’ara, on tot s’enfonsa dintre meu.
Juntament amb l’estoig metàl·lic tinc una llanterna que comprovo que funciona. No dóna molta llum, però per mi és suficient per donar-me un raig d’esperança enmig de la foscor. Tot és molt simbòlic però em funciona. Em funciona enfonsar-me en la foscor de l’habitació, amagar-me sota l’escriptori i menjar-me una d’aquestes pastilles alliberadores. Deixar fer el seu efecte amb la llanterna subjecta a la meva mà, i espantar les pors amb un raig de llum de tant en quant.
Això és el que faig quan fora és tot una puta merda.
*
La darrera vegada que ho vaig fer va ser al tornar del Japó després de l’última visita, allà pel gener. Em sentia fatal per haver pegat en Joan tan fora de mi mateix. I la baralla posterior amb el Nakamura no va fer sinó que empitjorar el meu estat. Em sentia (i em sento quan ho penso) una merda de persona, sense cap diferència amb el pare; al cap i a la fi porto els seus gens.
La setmana següent ja a Barcelona la vaig passar tancat a l’habitació a les fosques, menjant una pastilla rere una altra. De tant en quant baixava al saló per no despertar sospites en l’Helena i el Pere, però va ser la Kassia (de nou) la que em va enxampar. La Kassia és l’àngel que m’esguarda. Ja només per això es mereixeria que tot li anés bé a la vida, perquè amb mi al costat ja s’ha guanyat el cel.
Sé que d’un moment a un altre s’obrirà la porta de l’habitació i la Kassia hi serà al darrera. Mai m’ha fallat i avui no serà una excepció tot i que li espatlli la seva retrobada amb en Joan. Sóc així d’egoista, què puc fer? I mentre penso això empasso la segona pastilla sentint-me ja una mica més relaxat. De vegades sento que estic tan relaxat que se’m podria aturar el cor definitivament.
Ben mirat, seria el millor que podria passar. Tothom podria tornar a respirar tranquil sense que el pesat de l’Ivan ho espatllés tot de nou.
No puc sortir de mi mateix.
No puc…
08:49 hores
– Ivan… -la Kassia parla en xiuxiueigs per si de cas estic dormint.- Puc passar?
L’escletxa que ha obert deixa passar la llum del dia més enllà de la porta i de les quatre parets que em tanquen en la major de les obscuritats.
– Sí… -no em sento amb forces de dir gaire més.
La porta s’obre una mica més i la Kassia es cola en l’interior del meu pou fet a mida. Darrera seu tanca la porta al temps que prenc consciència de la pesadesa del meu cos fins el punt que em costa moure’m. Tan de bo s’aturi el meu cor…
A palpentes la Kassia s’endinsa en la foscor després de tancar la porta i quan topa amb el llit, palpa amb la mà per buscar el meu cos. No la veig en la negror però me la imagino.
– Ivan? On ets? -pregunta la noia escodrinyant la foscor a mesura que s’hi va acostumant.
– Aquí… -el llavi em tremola subtilment.
Reseguint la vora del llit amb la mà, la Kassia arriba fins a l’altra banda de l’habitació, la meva banda.
– On és aquí? -insisteix.
– Sota l’escriptori…
S’ajup i a quatre potes la Kassia gateja fins on creu que està l’escriptori, però el seu cap el troba abans que la seva mà i un xiscle em trenca els timpans de forma dolorosa. Encenc la llanterna per guiar-la una mica i puc veure com es frega el cap amb una llàgrima a punt de caure.
– Au… -es queixa.
*
Allargo la meva mà i ella estira la seva per agafar-nos. Acaba de gatejar fins al meu costat i s’acomoda entre les meves cames. L’espai sota el’escriptori és ampli i cabem els dos perfectament. Quan deixa de moure’s l’abraço dolçament i petonejo unes quantes vegades el seu cap. Em costa moure’m, la veritat, però la Kassia sempre em desperta aquesta mena de afecte.
– I què fas aquí amb tot a les fosques? -pregunta sabent-se la resposta.
– Amagar-me de mi mateix.
– N’has pres?
– Vols que respongui la veritat o alguna cosa que et deixi tranquil·la.
– Mira que n’ets d’idiota…
– Ja…
– I d’on ho has tret? La darrera vegada em vas dir que ho havies llençat tot.
– Et vaig mentir.
– I creus que aquesta és la millor opció per solucionar el problema?
Mai no sé què dir quan em fa aquesta pregunta i em limito a aixecar com puc les espatlles. La Kassia agafa la meva mà i sento que s’empassa una tristor molt profunda. Sóc conscient que l’estic fent mal amb aquesta forma de funcionar, però no puc fer-ho millor. Ho intento i senzillament no surt.
– El Kendo ha estat un capullo -diu després d’un silenci.- Ho estaves fent molt bé.
– No serveix de gaire fer-ho bé…
– No diguis això, Ivan… El Joan es mereix ser ben tractat, no creus?
– Ho dius com si tot fos un pla premeditat per fotre-li la puta vida… Creus que no vull aprendre a fer-ho bé amb ell? Hòstia! Em costa tant i… només que algú faci un estúpid comentari, esborra tot el meu esforç! No és just!
*
– Arribarà un moment en què això no passarà, Ivan. Confio plenament en tu i en la teva capacitat per aprendre, mica en mica. No t’exigeixis massa.
– Joder… no parlem d’aprendre anar en bici, tia! Parlem de que cada vegada que la cago en Joan pateix. Va necessitar marxar a milers de quilòmetres de mi per tal de recuperar-se, ja se t’ha oblidat?
Silenci. Un silenci pesat i incòmode que posa en manifest d’una forma més vident encara la meva paràlisi física creixent. Sempre em passa i després s’esvaeix, però mentre dura és incòmode.
– Escolta… va ser molt dur quan ho vas deixar l’altre vegada, ho recordes?
– Sí… No en prendré més, t’ho prometo. Només aquesta vegada; necessitava una mica de calma… A més, ara controlo el tema.
– Aquest “tema” mai es controla, Ivan. Tu ets intel·ligent, pensa-ho.
Té raó i ho sé, però ara mateix no vull pensar en això. Vull que tot el soroll dintre del meu cap es calli.
– Quants t’has pres? -pregunta inquieta.
– Dos. Té, la caixa amb els que resten.
– En tens més caixes?
– No.
– I com sé que ara no em menteixes?
– No ho pots saber…
La Kassia obre la caixa i treu un dels blísters. Durant una llarga estona es mira aquell objecte de forma tan curiosa.
*
– Et vull creure -diu finalment.
– Gràcies.
– Gràcies a tu per deixar-me estar…
A la llum càlida del raig que surt de la llanterna, els dos restem en silenci acariciant-nos. L’estimo profundament i em sento bé quan està amb mi. Li dec la vida per no sé quantes vegades ja. I algun dia li tornaré tota la seva entrega, encara que no sé molt bé com ho faré. És una promesa que em vaig fer ara fa ja molt de temps i la tinc sempre present. Algun dia seré l’amic que ella necessita també. Algun dia…