On l’ocell posa el vol – Entrada Segona

Autoria: Ivan Lazarev

La família Puig és una d’aquelles famílies que se les en diu “estructurades”. La primera vegada que vaig sentir aquest concepte va ser en Serveis Socials, quan s’estava valorant la idoneïtat de la família perquè en passés a formar part.

A diferència de la meva família biològica, els Puig mantenen un equilibri perfecte entre la satisfacció de les necessitats individuals i les del grup. S’esforcen en respectar els espais propis i els espais conjunts, i les interaccions amb el món fora de casa són agradables. Els Puig ho parlen tot i prenen les decisions entre tots, escoltant-se, respectant-se i participant de forma activa. Quan sorgeix un problema (bàsicament provocat per mi), ho afronten entre tots i arriben a acords que tothom comprèn i accepta. Així, de molt bon rotllo… I clar, tothom se sent part de la família; fins i tot jo, que mai m’havia sentit ningú enlloc.

***

Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Mentre baixo les escales fins a la planta baixa puc sentir la divisió de la meva ment. Una part es mor de ganes de córrer cap el Joan, abraçar-lo i deixar que el temps passi sentint la seva escalfor tan agradable. Una altra part vol senzillament tancar-se en l’habitació i passar desapercebut. Quin sentit té que baixi? Quant de temps trigaré en dir alguna bajanada o fotre-li una hòstia? No vull… la mera idea em fan venir ganes de tirar-me pel balcó, si no fos perquè des d’un segons l’únic que aconseguiria és fer-me mal i poca cosa més.

Durant tot aquest temps ha estat sobretot el Pere qui s’ha ocupat de mi. No sento que l’Helena m’hagi descuidat, senzillament ella treballa moltes més hores fora de casa i paso més temps amb el pare del Joan que no pas amb la mare. Encara no els puc dir “papa” i “mama”, i prefereixo dirigir-me a ells pel seu nom. El cas és que els dos són molt amables amb mi, i generosos, i comprensius… Estic maltractant el seu fill i mai no m’han recriminat res, ni tampoc m’han jutjat. I això no fa que fer-me sentir pitjor cada vegada que la cago. Sento que no estic a l’alçada, que sóc un merda que només porto desgràcia a la família. Aquesta és la meva aportació a la família estructurada…

*

La idea que en Joan marxés al Japó va ser de l’Helena, però el Joan la va acollir amb els braços ben oberts. Ningú ho ha dit, però sé que la idea parteix de la necessitat de prendre distància entre el Joan i jo. I mentre ell ha estat al Japó, en Pere ha parlat molt amb mi per ajudar-me a estar millor tant dintre meu com fora de mi. Busca que em comprengui, que m’accepti tal qual, i que, així, m’alliberi no sé molt bé de què. De vegades senzillament no l’entenc i ell ho nota, però continua somrient amb infinita paciència. Creu que poc a poc aniré entenent les coses, i jo, lluny d’això, l’únic que sento és que cada vegada sóc més imbècil.

Senzillament no encaixo. Sóc la nota discordant en el bon ambient familiar dels Puig. Quan en Joan va marxar em vaig comprometre amb mi mateix en aprofitar aquests dos anys per estar preparat per quan en Joan tornés. I sabeu què? No em sento millor persona, ni de lluny; em sento un complet fracassat. Les trobades al Japó no han fet sinó que demostrar que quan no estic amb el Joan sóc competent, però quan tornem a estar junts se’m creuen els cables. Joder!! Què se suposa que he de fer ara?

Obro la porta que separa el saló del distribuidor on arrenquen les escales que pugen a les plantes superiors i l’escena davant dels meus ulls em fa fàstic: tothom rient, abraçant-se, petonejant-se… Quan senten que la porta s’obre tothom es gira per mirar-me. “Aquí està el notes de l’Ivan”, segur que és el que pensen. “A veure per on ens surt avui”. Excepte el Joan.

*

Els ulls del Joan s’il·luminen quan em veu i d’un salt es planta davant meu disposat a fer-me una abraçada. El seu somriure és càlid i amable i després del primer impuls es refrena i em mira a escassos centímetres de mi.

– Puc abraçar-te? -pregunta finalment amb aquella veu xiuxiuejant, igual de dolça que sempre.

“Puto maricó“, penso.

Els segons que segueixen a la seva pregunta se’m fan eterns. En el meu cap la pregunta fa aigües i el dubte em mareja fins a un punt que crec que cauré en qualsevol moment. Per quan m’adono, l’estic empenyent de forma abrupta.

– Continues igual de gay que sempre! -l’etzibo.

No és això el que volia fer, i en canvi és el que estic fent. L’Ivan fent de les seves… Vull morir-me.

Per la meva sorpresa, en Joan arrenca un riure tímid i em torna a mirar persistent, la qual cosa em descol·loca per complet. La seva mirada insisteix en demanar-me permís per abraçar-nos i al final cedeixo. No cal dir res, el Joan ho percep i s’impregna en la meva ment com una puta esponja. I després els seus braços m’envolten i puc sentir aquella calidesa que sempre emana, aquella suavitat extrema, aquella delicadesa que m’encomana pau i harmonia. Joder, què bé estic entre els seus braços! Encara que jo em senti tan rígid que no pugui tornar-li l’abraçada…

Però ell es delecta independentment del què li doni. M’abraça sense esperar res a canvi, en la seva més absoluta generositat. El vull abraçar, el vull abraçar, el vull abraçar!! Per què el cos no m’obeeix? Hòstia puta!! Tinc ganes de plorar, tinc ganes de cridar, tinc ganes… d’estimar…

*

Al nostre voltant el silenci és màxim i sobre les espatlles del Joan veig com la Kassia em mira orgullosa i com en Pere m’observa detenidament amb el somriure perenne posat als llavis. Assenteix amb el cap i passa el seu braç per la cintura de l’Helena, com si d’alguna manera m’estigués mostrant el camí. Ja sé que sona una mica raro, però és la sensació que em dóna. I funciona.

Així, m’atreveixo a passar les mans per la cintura del Joan i em delecto amb l’escalfor que traspassa la samarreta. En el contacte sento que en Joan es mou de manera molt subtil i gairebé imperceptible, com si l’hagués agradat. I m’animo a apropar la meva cara a la seva i sento les galtes calentetes i això m’encisa ara a mi.

Però havia de ser l’imbècil del Nakamura que ho espatllés…

– Anda, si n’Ivan pot ser amable i tot!
– Kendo, sisplau -el Pere vol reconduir la situació però és massa tard,- aquí no utilitzem aquesta forma de dirigir-nos entre nosaltres. Entenc que el record de l’últim encontre amb l’Ivan encara et remou per dintre; igualment t’agrairem que deixis els judicis darrera de la porta d’entrada a casa. El nostre repte és aprendre a conviure els que hi som aquí. D’acord?
– Perdó, senyor Cadafalch, no volia resultar ofensiu.
– Sisplau, digues-me Pere -somriu,- i no hi ha res a perdonar. Tenim molt a aprendre. Tothom.
– Ho sento, Ivan, he estat desagradable amb tu.

Puto hipòcrita.

*

Encara abraçat amb el Joan sento la tensió en tot el meu cos; una rigidesa que fins i tot em fa mal. I en Nakamura aprofita el seu avantatge per estirar la mà cap a mi en senyal de pau i marcar-se un altre punt davant del Joan. Estrenyo les dents i atrec en Joan cap a mi de forma inconscient. Quan sento un petit xiscle m’adono que poder l’estic escanyant massa i intento afluixar, però de nou el cos va a la seva puta bola.

– Estic amb tu, Ivan… -la veu del Joan és sedant i em parla encara més fluix de l’habitual a cau d’orella.

Empasso saliva de forma grollera i sorollosa i en un esforç titànic deixo anar el cos del Joan, em giro i marxo del saló per refugiar-me en darrera instància a la meva habitació. Només tinc energia per mantenir l’aparent calma inexistent fins que tanco la porta del saló, que procuro fer sense donar cap cop. Però un cop tancada, la ràbia flueix en cascada i arrenco a plorar al temps que grimpo les escales de tres en tres per amagar-me de tothom.

Una altra vegada he fracassat.

Una altra vegada he quedat com el cul…