Autoria: Ivan Lazarev
Em dic Ivan Lazarev, tinc 14 anys i la meva vida és una merda. Vaig néixer a la Rússia, però quan el pare es va quedar sense feina, va prendre la decisió, per bé o malament, de traslladar-nos a Barcelona, amb l’esperança de que les coses canviessin. També era la meva esperança, perquè si les coses milloraven per ell igual podria deixar de mamar i de fotre’m pallisses cada tres per quatre. Però no, les coses no van canviar; a banda que la temperatura és més agradable que al poble que em va veure néixer i créixer. Les pallisses van continuar fins que la família Puig i l’escola van intercedir i denunciar la situació. Ara visc amb els Puig, però la meva vida continua sent un puto infern.
***
Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Just avui arrenca l’estiu, però la temperatura a la ciutat de Barcelona és agradable. La plaça Bonet i Moixí està completament deserta i només uns coloms sobrevolen la plaça trencant el blau del cel. En una de les cares de la mateixa, el campanar de l’Església de Santa Maria acaba de tocar per segona vegada la vuitena hora. Quan el darrer toc s’apaga, tot queda en un silenci només esquitxat per les passes de la família Puig i les rodes de les maletes que s’arrosseguen sobre el terra irregular.
Trrrrttttttt; trrrrrrttttttttt; trrrrrrrrttttrrrrrrttttttttttt…
La masia els aguarda règia, com sempre, en una altra de les cares de la plaça, i jo sento els nervis apilotats en la boca del meu estómac, fins el punt que em venen ganes de vomitar. Aixeco el cap per mirar-me el blau del cel i algunes paraules llunyanes d’en Pere m’arriben a les meves memòries. Suficient com per relaxar-me de nou i tornar a mirar cap a la plaça.
*
L’última vegada que vaig veure en Joan va ser ara fa sis mesos i onze dies, concretament el deu de gener d’enguany. A diferència de l’any passat, per la setmana santa no vam anar al Japó a visitar-lo, encara no sé molt bé per què, tot i que ho sospito… Sospito que, efectivament és culpa meva. Cada vegada que estic a prop del Joan no faig sinó que liar-la, i les estades al Japó no han significat cap excepció al respecte. En Joan va acabar nerviós i el Kendo i jo vam acabar a hòsties. Suposo que l’Helena i el Pere van preferir deixar tranquil el seu fill durant el temps que el quedava en aquell país.
La veritat és que la relació que tinc amb el Joan és ambivalent. M’agrada, i m’agrada molt, i alhora em treu de polleguera; les dues coses a la vegada. Va ser ell que es va confrontar al meu pare i, fins i tot va estar desaparegut durant molt de temps. I ho va fer per ajudar-me; a mi, el company que l’ha estat fent la guitza durant mesos a l’escola i després a casa. La seva forma de tractar-me és tan afable que em posa nerviós. L’admiro i l’odio a parts iguals, i no sé molt bé com estar amb ell. M’agradaria no odiar-lo. M’agradaria poder estar com està en Kendo amb ell: alegre, entregat… M’agradaria estimar-lo de veritat, deixar fluir el que sento. I cada vegada que ho intento l’únic que aconsegueixo és acabar pegant-lo. Sóc incapaç de fer-ho millor.
*
No és un tema d’armaris, encara que inicialment sí que ho va ser. L’ajuda de la Kassia va ser clau per vèncer aquesta por que venia de molt lluny. Quan el meu pare va començar a beure, el seu comportament es va tornar cada vegada més agressiu. Primer vaig ser jo qui va rebre els cops per desfogar la seva tensió i frustració. Després van ser els parroquians de la cantina on anava a posar-se a to. Cada cop més gent rebia de la seva mala hòstia…
Recordo especialment un dia que la mare em va demanar que l’anés a buscar a la cantina. Tenia pocs anys i em va impactar la imatge d’allò que vaig veure. En arribar, el pare donava cops de peu a un altre home. Cridava enfurismat que l’homosexualitat anava contra natura, i proferia crits i insultos a cada qual més violent sobre aquella pobre persona que l’únic que havia fet era estimar un altre home.
D’allò vaig aprendre que l’homosexualitat es paga cara, i quan vaig començar a manifestar sentiments cap en Joan em vaig encarregar d’ofegar-los darrera de la meva violència cap a ell. Però no va funcionar, perquè quantes més hòsties li fotia, més compassiu era ell amb mi. I això em va destrossar per dintre fins un punt que encara avui arrossego.
*
Quan en Joan va marxar al Japó, la Kassia i jo ens vam fer més íntims, fins el punt que a l’insti es pensen que som parella. És veritat que ens estimem profundament i nos ens estem de donar-nos mostres d’afecte davant de la gent. Però l’estima que sento per la Kassia és molt diferent de la que sento pel Joan. I això em permet, curiosament, sentir-me més a prop d’ella. La Kassia és la meva millor amiga i la tracto com una germana molt propera. Ho sap tot de mi, fins i tot que consumeixo. I amb summa paciència m’acompanya per ajudar-me a ser millor persona. El que no entenc és que sent ella per mi, perquè al cap i a la fi no sóc més que un puto monstre…
Entre d’altres moltes coses, va ser ella qui em va ajudar a superar la meva homofòbia que en realitat era por. Por a mi mateix i a la meva forma de sentir. Va ser ella qui em va fer veure que tenir sentiments cap a qualsevol persona, indistintament del seu gènere, està bé. Va ser ella qui em va ajudar a apedaçar la meva orientació sexual i a sortir de l’armari, tot i que la gent segueix insistint que no qualla que m’identifiqui com a homosexual i surti amb una noia, la Kassia. Fa temps que ho vaig deixar per impossible assumint, com moltes vegades m’ha dit el Pere, que no tinc capacitat de control sobre les altres ments. Tampoc m’importa massa què pensin de mi, la veritat.
*
Tant és així que a l’institut jugo el paper de bon noi amb els companys. Tota la malaptesa que tinc a casa, especialment quan està en Joan, la transformo en perfecció; i allà sóc l’admiració dels nois i l’anhel de les noies. És fàcil ser un crack quan ningú té ni idea de què passa per la meva ment. Senzillament em limito a amagar-me darrera de l’armadura que m’he creat. Una armadura que em brinda d’èxit social…
08:12 hores
Des de la terrassa de les golfes trec el cap i observo el caminar tranquil del Joan, que riu amb la seva alegria característica amb un Kendo completament entregat. Són tal per a qual: honorables, honestos, compassius, generosos, entregats, alegres, amorosos, embafadors…
En Kendo és fill dels Nakamura, la família que ha acollit en Joan durant els darrers dos cursos, i no el suporto. Sempre està enganxat al seu “senpai” i no deixa que ningú més s’apropi, com si el volgués monopolitzar només per a ell. Darrera de les virtuts que s’entesta en mostrar-li al seu “senpai” en realitat és un noi envejós i gelós fins a morir, insegur de sí mateix fins a rabiar. El típic nen de bones notes i perfecte en tot allò que fa de cara a la galeria, però trencat per dintre i aferrat com una lapa a la llum del Joan, suposo que esperant que alguna cosa se l’encomani. I en Joan ha caigut a quatre potes i els dos estan sortint, la qual cosa no sé en quin lloc ens deixa a mi i a la Kassia…
Això la Kassia ho porta com el cul, però a diferència de mi ella juga el paper de submisa, esperant que en Joan li regali alguna engruna d’estima, pendent d’ell tota l’estona en un segon pla. Em fa mala sang tan sols el fet de recordar-ho, i són coses com aquestes les que desperten la meva ira i ràbia, els meus ressentiments. Odio en Joan per com està tractant la Kassia amb el seu romanç idíl·lic amb aquell imbècil del Nakamura.
– Merda… ja torno a estar enfadat…
*
És veure’l i se m’encén tot per dintre… No importa quina sigui l’excusa, sempre tinc algun pensament que corromp la meva imatge del Joan. De vegades m’agradaria només odiar-lo; seria molt més fàcil per mi. El veig, el torturo i visc tranquil amb la meva puta decisió. Però en Joan m’importa, i m’importa de veritat. Estic fet un puto lio…
Des de la balconada sento com els Puig entren a casa i al poc les passes de la Kassia baixen les escales de forma precipitada cap el saló. La visualitzo com si la estigués veient: saltant sobre el Joan o empenyent-lo contra el sofà. I l’altre rient com un idiota davant la mirada punyent d’un Nakamura corromput per la por a perdre el seu ídol.
La meva vida és un puto infern, i si aquests mesos he tingut una mica de pau, ara sé del cert que s’ha acabat. Benvinguts al meu malson particular…